EPÍSTOLA A L'ETERI
Vindran les roses
de pau atapeïdes,
a envellutar- me
el rostre de magarrufes
empolistrades.
A les meves mans
perfumaran d'aromes
celestials, i una mena
de consol, alleugirà
aquest pes esgarrifós
de l'existència.
Perquè la vida s'ha enfosquit
de tant d'òbit i, ell,
també engalanat d'obscur,
ha marxat amb cor encongit:
capoll de flor corrugada,
sense a penes fer-ne esclats
d'amorositats en dispersió.
Vindran els gesmils a
eixugar- me'n les llàgrimes de
cristall i, a exposar- me un
món millor on tothom hi
tingui cabuda,
on les violències puguin ser-ne
suplantades per les benevolences,
on els malvats ocupen uns
altres indrets fets a la seva mida.
Encara que les dolences
m'estiregassen al centre de la
Terra, els germans estel.lars
m'apujaran ben a dalt, camí
del Cosmos..No més sofriment,
prou de patir tant i, tanmateix
no hi trobi consol, m'atreveixo
a obrir de tant en tant alguna
que altra finestra al cor.
Les flors de lilà em recordaran
sempre que hi vam tenir el
nostre propi esplet, lluny de
les mirades i de les tosques
paraules dels desaprensius.
Fins i tot hi vam construir la
nostra esvalotada cavorca.
Un amor amagadís, embolicat
tot ell de cel.lofana,
i ara mateix, al bell mig de l'Univers l'has desembolcallat i te n'has adonat de tot allò que hi vas voler oblidar, però que nogensmenys,
segueix omplint- te de pampallugues.
El nostre amor hi va estar faltat
d'accions, i per comoditat t'hi vas
negar a fer- lo cimejar...On t'hi trobis en aquests instants, descobriràs de quantes caràtules t'hi vas encobrir.
És hora de llevar- te- les totes i
mantenir-hi només el teu rostre
original....Atreveix- te a ser només
tu, i dis- me amb cos ànimic:
Quina cosa sents...? S'han esvanit
cadascun dels teus dubtes...?
Parlant de beneficis, tal vegada
hi sigui més còmode viure al bell
mig de les amorositats que no pas
a recer de qui ens pugui oferir
un munt de confort i de benestar
material.
Adela Payá i Prats
🍀
