BESADES DE FUMAROLES

 

BESADES
DE FUMAROLES

En un instant de violetes,
abraçats de peus nus,
ballàvem ben junts
alhora que cantàvem;
també rèiem i, semblava
que s’estimàvem;
i em vas recitar mentre
dormia, poemes d’amor.

En marxar del meu poble
et vaig veure com ploraves,
i, no sé quina cosa estranya
s’hi va instaurar al fons
del teu cor, que de sobte,
et va fer retrocedir en el temps.

Els cels canviaren de cromacitats,
les muntanyes se m’hi apropaven,
el Sol m’acaronava les galtes,
i, un reguitzell de
papallones blanques, m’acompanyaven
pels senderols de les llàgrimes.

La Mare Natura, em volia
consolar, ....tu ja no hi eres,
i, mai no podràs saber quan et vaig estimar, de fet, potser, hi vas marxar perquè en senties por de les volences.

En un instant de violetes,
tot s’ho vam regalar:
els llibres,
les besades,
els nostres cossos,
els somriures,
les serralades,
el passeig de l’Ovidi Montllor,
la rambla d'en Cervantes,
la Font Roja,
les nostres mirades
curulles d’espurnetes,
la nostra joia,
els nostres poemes...i,
aquell amor nostre,
què et vas atrevir
a llançar-lo per les escombraries.

En un instant de violetes,
vam fer rebrolls de poncelles
i, arrencament de petalines.




Adela Payá i Prats

             💜