QUAN HI ERA L'AMOR

 

QUAN HI ERA L'AMOR

Premuda entre valves
que s'hi obrin i es clouen,
llosquejo un món entretallat
de foscam i de claror.

Acollida al bell mig dels teus dos
braços, quan hi era l'amor, les nits
assolien reblir-se'n de llampades,
lluïen de perllongades albades.

Aleshores, emergia de
dintre de les carculles, 
i, a l'astre Sol contemplàvem
amb ulls fluorescents.

Dos esquerdills de tarquim
enlluernats de brillantor,
fèiem esclatar pampallugues
del mateix llaquim.

L'amor tenia el poder de posar- li'n
música als nostres cossos, àdhuc
als moments més atziacs, on
la tristor s'hi fonia entre petons.

Premuda entre valves, ara mateix
tancades, hi visc a la foscor.
De tendreses exclosa, esmeno
el meu món de pigments telúrics.

No n'hi ha l'enyor d'abans, potser
n'he vessat massa vidrets,
ara, tan sols, em bressolo enmig
de l'oceà, en espera d'estavellar- me

contra el roquissar i restar
a l'empara de les aigües.
Algú em farà de taüt al fons
de la seva gargamella.

Hi visc al vaivé del sabulós,
soterrada sota els grànuls sorralencs,
ja res no delejo, n'hi ha una mena
de cansanci abissal.

Jugaré amb la celístia dels estellicons quan enllumenin el lloc on m'hi estic, i arrapada als seus braçals, m'enfilaré
pels firmaments de ceruli.






Adela Payá i Prats
            

💙