AL DAVANT DE LA
PENOMBRA: LA SOLITUD
Des que tu hi
vas emprar paraules
girades de l'inrevés,
he reconegut en mi
la capacitat per
descobrir on són
els mots encertats.
Des que tu em vas
mostrar les túniques
sumptuoses
per a exposar- te
com estàtua de culte,
és des d'aleshores què
em guarneixo amb
ropatges d'ermità.
Des que tu em vas
mostrar l'art de la
seducció, pel gust de
de fer befa de
les querences,
és de llavors ençà
què cerco l'autenticitat
de l'amor amb forquilles
de profunditat.
Des que tu hi vas
deixar sortir al monstre
que t'acompanya,
hem dialogat sovint
arran de gairebé
tots els assumptes.
Ara em comenta
què està fart de la
seva maldat,
què en poder penetrar
a dintre teu,
ho farà per a dissuadir- te
de tot allò del qual
hi vas ser alliçonat
erròniament.
Tanmateix, el teu banyeta,
s'ha trasmudat en un
àngel benèvol.
Em pregunto quina
cosa enllestiràs
pel fet de contrastar
novament
els conceptes d'antany
amb els més recents.
A frec de l'últim tram
del camí, em presentaren
a la criatura
més perversa,
però davant de la seva
obscuritat,
me n'adonaria
de la meva fortalesa,
en escollir abans
que res, la solitud,
que no pas un
acoblament nefast.
Des que tu en feies
empait de les formes,
hi vaig endevinar al
fons del teu cor,
l'esclovella d'una
cloïssa malaltissa,
que obria i tancava
les saves valves a
destemps.
Adela Payá i Prats
🌞
