ÒRFENA..!

 

ÒRFENA..!

Ja no hi són
cap dels dos.
Ni el pare ni la
mare. 

Encara que gran,
he restat òrfena
de tots dos plegats. 

Amb el seu òbit
la mare ha traçat
el número del
meu destí:
la següent hi seré jo. 

Avui em trobo
embussada,
alguna cosa s'hi ha
quedat en un lloc
del qual no vol
sortir-se'n.

Records embarbussats.
El pare en tenia cura
dels arbres;
la mare ens omplia
de vida.
Temps de molta joia,
avui: colors cendrosos.
 
La vida canvia, mai no
s'hi deté.
Sabatetes blanques,
mitges negres,   
llàgrimes de cristall.

Estimades flors
doneu- me la mà.
Benvolguts Dofins
fem una passejada
al fons de l'oceà.

Haurem de continuar
pels senderols de
l'existència;
aquesta vegada amb
peus descalços,
tenint- ne contacte
amb la Mare Terra,
i, amb l'esguard a
tocar dels estels.   

El cos em tremola, 
el cor em batega ben
de pressa,   
les mans s'assemblen
a dues castanyoles:
repiquetegen sense
haver de detenir- se'n. 

Vinc d'un món poblat
d'estances obscurides,
on les portes raïen
tancades;
s'hi precisava un temps
per obrir- les totes.  
 
Ara una mica gran
hi sóc a ple aire,
he hagut de traspassar
les murades,
enduc borses buides
des dels muscles
penjades. 
 
Em pesa la vida
com un roc,   
he nascut per
assabentar- me'n
de què s'hi sent
quan un amuntega
al seu cor:
mossegades de dol,
bufits d'espelmes.
     
  
Ja no hi són
cap dels dos.
Ni el pare ni la
mare. 

El company del
camí també hi va
marxar:
Finestres obertes
a la casa,
de batents cantaires
ressonen  com els
tamborils
donant pas als
ventíjols.

Gatzara i rebombori,   
els fantasmes
s'afegeixen a la festa.
Aldarulls de picarols,
hi vénen a trasmudar
les llàgrimes per
besades de corxeres
i, semicorxeres.

Estàs viva, diu la
mare: Apassionat
fins l'últim moment.
Què els llagrimons
hi siguin vaixells
per a recórrer el món.

Et faré cas mare..!     
 



  Adela Payá i Prats
             🥁