BESADES
DE FUMAROLES...!
En un instant de violetes,
abraçats de peus nus,
ballàvem ben junts,
alhora que cantàvem;
també rèiem i, semblava
que s’estimàvem;
em vas recitar, mentre
dormia, poemes d’amor.
En marxar del meu poble
et vaig veure com ploraves,
i, no sé quina cosa estranya
s’hi va instaurar al fons
del teu cor,
que de sobte,
et va fer retrocedir en
el temps.
Els cels canviaren de
cromacitats,
les muntanyes se m’hi
apropaven,
el Sol m’acaronava
les galtes,
i, un reguitzell de
blanques papallones
m’acompanyaven
pels senderols de les
llàgrimes.
La Mare Natura, em volia
consolar, ....tu ja no hi eres,
i, mai no podràs saber
quan et vaig estimar,
de fet, potser,
hi vas marxar perquè en
senties por de les volences.
En un instant de violetes,
tot s’ho vam regalar:
els llibres, les besades,
els nostres cossos,
els somriures,
les serralades,
el passeig de l’Ovidi Montllor,
la rambla d'en Cervantes,
la Font Roja,
les nostres mirades
curulles d’espurnetes,
la nostra joia, els nostres
poemes...i,
aquell amor nostre,
què et vas atrevir a
llançar-lo per les
escombraries.
En un instant de violetes,
vam fer rebrolls
de poncelles
i, arrencament de petalines.
Adela Payá i Prats
👄
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada