AIXECAR POLSEGUERA..!

AIXECAR POLSEGUERA..!




Una veu de mezzosoprano
escridassava, a cops
de veu esgargamellada.

Ell, el sord més eixordador,
amb els seus silencis
recobria la llar de fressa 
xinxollada.

Retruny de taules i cadires,
els espills tremolaven,
les lampades iniciaven
uns passets de vals, sota
un trespol d'escorces.

Els escrits, no rebreren
cap ni una resposta.
Coloms d'ales estripades
amb els missatges
corrugats, exempts
de qualsevulla missiva.

Ell, cercava calaixos
on poder amagar- se'n,
després de prendre la
píndola de fer- se'n
més petitó;
esporuguit, per no voler
escoltar- ne cap mot.   

Disfressat de penombra
se n'havia introduït a la
casa d'ella, però malgrat les
seves trapelleries
la muller n'havia enllumenat:
cada angle,
cada aresta,
cada raconada de la llar.

El Sol s'hi feia penetrant,
radiant, esplendorós,
s'hi havia instaurat amb
corona i ceptre.
 
De llum resplendent
tot ben amoïnat,
s'hi barallava
per llevar- se'n
les seves hopalandes
refulgents, aleshores,
heus ací, què udolava
com bestiola enfollida.

Les cridòries d'ella
ara n'eren les seves.   
Podia comprendre
tanmateix
el què la dona sentia,
en tenir el seu cos adolorit,
en el seu cas
pels fiblons Solars. 

Almenys els seus
agullons n'eren fúlgids, 
els de la femina
n'eren ombrívols
carregats d'indiferències,
i, absentats de lluentor.
 

 

  
  
 

 
Adela Payá i Prats
             🎤