FIBLADES AL COR..!
Sents tu, quants portells
tancats n'hi ha?
Quants vidres entelats
s'han emboirat?
i, aquesta sensació del
no res,
del turment amarg,
del ressó dels tambors,
de les fletxes davallades.
Una absència emplenada
de tantes incomprensions:
la seva malaltia, el seu decés,
la seva bogeria d'abans,
els seus actes faltats d'estimes.
La nostra filla gran, seguint
els seus passets,
també afectada per tantes
malures,
què el fet de sobreviure
li ennuega la gargamella,
l'ajoca a sobre del jaç.
Haver de raure en les
melangies,
amb la qual cosa volguessis
que fos el millor per tothom,
i, no el què es manifesta com
una història inacabable
de sofrences.
Sents tu, quants portells
tancats n'hi ha?
Quants vidres entelats
s'han emboirat?
i, aquesta sensació del
no res,
del turment amarg,
del ressó dels tambors,
de les fletxes davallades.
Una absència emplenada
de tantes incomprensions:
la seva malaltia, el seu decés,
la seva bogeria d'abans,
els seus actes faltats d'estimes.
La nostra filla gran, seguint
els seus passets,
també afectada per tantes
malures,
què el fet de sobreviure
li ennuega la gargamella,
l'ajoca a sobre del jaç.
Haver de raure en les
melangies,
amb la qual cosa volguessis
que fos el millor per tothom,
i, no el què es manifesta com
una història inacabable
de sofrences.
Un retrunyir del cor plagiant
un estrident tabalet...!
Hi visc entre sospirs i calfreds,
entre el que no puc abastir
i, entre el que de sovint s'hi fa
tan evident, tan infal·lible.
Arrossego sons de cargols
de mar al fons de l'ànima;
m'he convertit en un ésser
d'aigua, i només friso per
què tot retornés al seu orígen.
Avanço amb un anar de gambirot,
amb ulls humitejats, apujant
esglaons un rere l'altre, endintre
d'una torratxa mig corbada,
sense tenir- ne massa ganes de
cap cosa,
perquè a d'ell, no el vaig poder
salvar i, a tu, nineta del meu cor,
tampoc,
i no hi puc assumir tanta impotència,
tantes potes d'aràcnids
enforquillar- me'n per dintre.
un estrident tabalet...!
Hi visc entre sospirs i calfreds,
entre el que no puc abastir
i, entre el que de sovint s'hi fa
tan evident, tan infal·lible.
Arrossego sons de cargols
de mar al fons de l'ànima;
m'he convertit en un ésser
d'aigua, i només friso per
què tot retornés al seu orígen.
Avanço amb un anar de gambirot,
amb ulls humitejats, apujant
esglaons un rere l'altre, endintre
d'una torratxa mig corbada,
sense tenir- ne massa ganes de
cap cosa,
perquè a d'ell, no el vaig poder
salvar i, a tu, nineta del meu cor,
tampoc,
i no hi puc assumir tanta impotència,
tantes potes d'aràcnids
enforquillar- me'n per dintre.
N'estic exhaurida...El meu caminoi
n'és enfarfegat d'espícules,
i a cada tomb, he de pensar- hi
on poso els peus.
Per què ens han curullat d'un
sense fi de dolences, fins al punt
de no poder gaudir de l'existència.
Per què ..? Ho ignoro,
Doncs somric amb desgana
i, el fet de riure és estiregassar
les comissures dels llavis a contracor.
Ja no em fa gràcia, ataüllar als
meus éssers volguts tan magolats.
Enumero els dits i encara em
restarien més dits per a
comptabilitzar des de quants anys
has restat malalta,
filleta meva, i sembli ser que no
s'acabi mai aquest patiment,
d'estira-i-arronses.
Et donaria la vida per segona
vegada, per tal de veure't saludable
i feliç, eternament feliç.
Adela Payá i Prats
🌟
n'és enfarfegat d'espícules,
i a cada tomb, he de pensar- hi
on poso els peus.
Per què ens han curullat d'un
sense fi de dolences, fins al punt
de no poder gaudir de l'existència.
Per què ..? Ho ignoro,
Doncs somric amb desgana
i, el fet de riure és estiregassar
les comissures dels llavis a contracor.
Ja no em fa gràcia, ataüllar als
meus éssers volguts tan magolats.
Enumero els dits i encara em
restarien més dits per a
comptabilitzar des de quants anys
has restat malalta,
filleta meva, i sembli ser que no
s'acabi mai aquest patiment,
d'estira-i-arronses.
Et donaria la vida per segona
vegada, per tal de veure't saludable
i feliç, eternament feliç.
Adela Payá i Prats
🌟
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada