Pintura: Claude Monet
(1840-1926)
Un 10 de Setembre de 1979 m'hi vaig casar. Un 1 de desembre del 2005 hi vaig restar vidua...Avui en faríem 42 anys del nostre aniversari de noces... Un poema, en recordatori.
<EL QUÈ NO PENSAVA QUE FOS>
Un enrenou de moltes coses
succeint a l'uníson;
un safareig d'aigües tèrboles i
cristal.lines, barrejant- s'hi
totes dues, al mateix temps.
La nostra vida junts, reblida
de joies i, d'un garbuix d'il.lusions,
per a restar finalment força
emmusteïda, emplenant cistells
de fruits agostejats.
Els riures i somriures, estimbats
contra els penya- segats.
Pinzellades de llàgrimes glauques
a l'entorn dels branquillons.
Els arbres ploriquegaven lluentons.
Un no acabar de comprendre
res de res, de no saber com
preparar-s'hi per ataüllar a
l'ésser volgut, transformat en un
esguerro,
en un titella,
en una criatura irreconeixible.
De bell nou, un altre
abandonament,
una traïció,
un cop sense previ avís,
una forta batzegada,
un voler escridassar
fins a esgargamellar- te.
Un batibull ressonant a les
murades escorxades,
als carrers adoquinats,
a les altívoles muntanyes,
als blavosos firmaments.
Un rosari de veus, esbufegant
al fons de les oïdes. A l'inframón
portells obrint- s'hi de bat a bat.
Els barrufets cantussejaven i,
se sadollaven amb delit.
Temps d'antany, espolsat amb
graneres de bruixes,
escombregat amb fullam de
romaní i de sàlvia.
El turment foradant budells,
l'ànima llargament descomposta,
la pau agullonada.
Volíem un amor tranquil, gronxat
de dolces cançons,
sospirejat d'amanyacs i, d'afalacs,
però les pluges de móres,
tot ho varen dissoldre.
Hi van segrestar l'amor.
A l'amor, d'òbit, el van acolorir,
i, tanmateix, cap cosa no s'hi podia
copsar, havia d'assumir- hi, què
n'era una dona endolada, malgrat
la ràbia, el desconcert, i l'absurd.
Adela Payà i Prats
💜
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada