Germans del Cosmos, amics dels estels, arribats des de Sírius: Sol de turquí.
M'agafo de les vostres mans, per alliberar a la nostra Deessa Gaia, de tantes perfídies, de tants horrors.
La meva intenció: salvar a qualsevol, especialment als nens.
Contrarestar els verins llançats des dels cels, llevar- li la toxicitat a cadascun dels injectables inoculats als braços d'aquells que combreguen amb les mentides transmeses en boques d'ofidis.
Germans de cor eixamplat, que arrisqueu la vida per tal de defendre- nos dels éssers perversos i corrugats.
Ja sabeu que hi podeu comptar amb mi, encara que no hi tinc la vostra força ni, el vostre coneixement, disposada n'estic, com tots vosaltres, a preservar l'existència en aquest planeta.
Doneu-me la mà, com deia en Papasseït. Mostreu- me com fer fora d'ací als assassins de vides, deixeu- me un vestit de guerrera i ensenyeu- me l'ús de les vostres eines.
Abans de morir, hi vull assabentar- me'n de que hagi pau, llum i amor en aquesta esfera celeste. N'estic al vostre costat...! Hi sóc la vostra aliada..!
Un bon tram del viarany l'he fet a soles, i encara que tot ho hagués volgut viure compartit, a d'ell me'l van capgirar d'ulls acolorint els cels.
Ara, ja s'hi fa massa tard per a posar en acció vanes promeses, els caminois t'empenten per a prosseguir- los amb dos peus, i dues mans.
Te n'adones de que potser hagis vingut ací a complaure els plans d'uns altres, no els teus...Els teus, jauen al sòl, escamarlats.
Ens parlen de guies espirituals, d'àngels i de dimonis, però només hi puc veure les hostilitats dels malaurats. En són tantes..!
Als qui anomenaríem <bons> no els escolto, i per molt que diguin que ells hi són, no els percebeixo. S'amaguen.
Així doncs, no puc comprendre els interessos de ningú. Com tampoc puc desxifrar els esbarjos dels éssers invisibilitzats. Potser jo hi sigui un crom apegat en un àlbum.
Un bon tram del viarany l'he fet a soles, no he gaudit de les tendreses, fins i tot, se m'ha negat el profund coneixement de l'amor.
Arribar a la Terra per a aprendre lliçons del desamor n'és ben dramàtic, com esguardar destruccions d'humans a cada revolada.
Tots els dies: imatges de morts, guerres, fam, cobdícia, maltractaments de nens, de dones i de vells, malalties i un no aturar- se en continuar a la roda del molí.
Patètic...!
Una existència anodina, insubstancial, on l'ànima no s'hi sent a gust, fins al punt de voler escapolir- se'n a un altre indret... Quan ja no hi pot més, se'n surt de tant en tant, aleshores s'hi trobem ancorats entre dues vessants
Hauríem d"aconseguir la més excel.lida passió, per tal de poder encimbellar-nos- en per sobre de les monotonies i, dels obstacles.
Requereix un gran esforç, però tal vegada hi sigui el clap de salvació.
A petits pasos, recorro els últims itineraris costeruts i empedregats, entre alenades sobtades, i, tan sols prego per a que no em trastoquin la meva dignitat i, la meva independència.
Al llarg del senderol m'he topat amb moltes varietats d'ogres i d'ogresses, revestits de carn i d'ossos, però mai se sap...!
N'han segut reincidents per mostrar- s'hi, una i altra vegada. Entrebancs gegantins han bastit amb uns pensaments devastadors...Una existència amb plans de mort no amb plans de vida.
Què almenys la Terra en un dels seus balls propers, encara per arribar- hi, no ens escupi a cap ni un enfora del planeta.
Doncs vaticinen rondalles de tot tipus per part de Gaia. Arreplec de paraules mudes, però a alguns se'ls ha parlat del renaixement d'una nova Terra.
Un bon tram del viarany l'he fet a soles, conscient de la meva solitud, quan per tots els costats n'hi havia una arraïmada d'éssers humans.
En un temps no massa llunyà, quan les persones es preocupaven per les persones, quan tothom mirava pel benestar del seu proïsme, quan la felicitat de qualsevol, n'era la joia de tots, vivíem encerclats d'espurnes, els nostres rostres n'eren com bombetes de llum.
Què ens ha passat quan garolem paraules buides, escarseres de profunditats; quan sadollem amb enganyifes els cors dels altres.
On hem parquejat els bons sentiments, que se n'ha fet de la compassió, d'haver de posar- s'hi al lloc de l'altre.
Udols planyivols...!
Diners i puixances hi són les eleccions de gairebé tothom... On hem deixat les estimes..? Potser ens hem desviat del nostre caminoi.? Ens sembla que ser- hi anti humans, és d'allò més habitual...?
Tal vegada, la vida es tractava de cuidar- nos tots: els uns als altres, sense importar- nos res més que assolir més felicitat, de sentir el millor per tothom, i, de no d'obeir les ordres dels homenets de cua llarga.
Tapeu- vos les oïdes, no en feu cas dels xiscles dels qui a tothora ens han volgut confondre. Bufeu les seves escates de fumaroles.
Escolteu els vostres esquellerincs, feu- los sonar, el vostre esperit vol mostrar-s'hi, manifestar- se de ple, doncs acaba de llevar- se el seu vestit de presoner i, ben nu s'atreveix a estendre els seus alots.
Enlairem- nos i volem, revolotegem....N'és cert hem patit en excés, hem sofrit molt, ens maltracten a cada passa què avancem..En voler andarejar ens xafiguen els peus,...!
En comptes d'ajut, en els moments difícils, rebrem patacades i, no podem comprendre com a alguns els plau aprofitar- se'n de les dolences alienes.
La Terra hi va ser creada per a ser el bressol d'un paradís, i no el que hui per hui refulgeix d'ambicions, de supèrbies, de mediocritats i, de vanitats. Les dones, els nens i els vells, els més baquetejats.
Boques de saures, flamegen amb corrosiu foc.
En fer refulgir el millor de cadascun de nosaltres, la nostra llar, retornarà al seu estat de magnanimitat. A la Mare Terra, li brollaran arracades d'humans.
Tota la vida escanyats, humiliats, agenollats, per tal de renunciar al <SER> que arraulim a dintre nostre, doncs no...No cal arrossegar- nos arran del sòl. Tan sols hem de deixar sortir- hi a la nostra part lumínica...i enlluernar aquest formós planeta.
Salvem la nostra Terra..!
Els humans no hem de morir pels actes perversos d'uns pocs. La justícia és tracta d'anihilar el que està empudeït, no d'assassinar gent innocent.
Volgués enviar- te únicament paraules dolces i tendres, d'eixes assuaujades com un petó que alguns saben dir però que, en el meu cas,
s'arrauleixen al fons del cor i agonitzen a frec dels llavis. Si jo pogués, cada matí el teu desvetllar es veuria perfumat per una flairosa pàgina d'amor.
Gustave Flaubert
Quisiera mandarte únicamente palabras dulces y tiernas, de esas suaves como un beso que algunos saben decir pero que, en mi caso,
se quedan en el fondo del corazón y expiran al llegar a los labios. Si yo pudiera, cada mañana tu despertar se vería perfumado por una olorosa página de amor.
Tornaré al llit, al llit de lliri blanc, i des d'enllà, involucionaré fins a esgarriar- me'n.
Et demanaré què em contestis per què t'hi vas esbargir amb les hopalandes d'atzabeja, obscurint el nostre tàlem.
Aqueixos macolins, apareguts de cop i volta, que en feien colpejant la nostra casa, i el nostre jardí.?
En quina cosa estranya t'hi vas trasmudar, a quines lleis obeïes, sense ser-ne conscient dels aldarulls que hi ressonaven?
Quanta vida reblida de dolences, de coses perverses, que no s'hi poden comprendre, de nafres tatuades amb somriures.
Aquest immens turment del qual et complauries per fer- ne ofrenes de malifetes, de quins objectius n'eren víctimes.?
N'estaves força posseït..!
Quant de misteri i d'ocultacions enforatats a les vides de tots, quin deler per fer- ne destrosses de la formosa creació.
Tornaré a la llera del rierol, enmig dels còdols i dels pedruscalls, i m'esforçaré per arrelar- me'n a unes altres línies de vida.
No vull tornar a reviure les mateixes malures, d'un home obrint els seus portons a un caramull de diantres.
Ni entrellucar com de les benevolences s'hi va instaurar un reguitzell d'avoleses i de perfídies.
Com tampoc deliro per continuar arrossegant aquestes ferides que espedacen l'ànima en molts escapolons.
Haurem de parlar de tot allò qué hi va restar enmig dels silencis, i que patològicament ens va emmalaltir a cadascun de nosaltres.
Hi vas triar la mort abans d'exposar-ne cadascuna de les enganyifes, tu, que tant t'estimaves la vida...Quan el més senzill, n'hagués segut donar-ne llum a les veritats.
Tornaré al meu bressol de naixença, en un altre espai temps, en una altra geografía, en un món on es treballi pels plans de vida, no pas pels plans de mort.
Sí tot hi va ser un engany, una mentida des del principi fins al final, només vull què, tu, t'atreveixis a dir- m'ho des del cor. Almenys ser merexeidora del que va ser-hi.
Assabentar- me'n del que realment hi vam viure, sense rancúnies ni aspreses, per tal de no errar novament, en unes altres futures existències.
No obstant això, en quedo amb els moments més feliços on em pensava que s'hi estimaven, en aquelles estones de joia compartida i somriures d'infant.
A l'aixopluc del meu cor, arrauliré els instants més màgics i punyents, perquè vull continuar sencera i no trossejada en un munt de bocins.
Evanescent representació gráfica, d'un arraïmat gotim, menjat i exposat pels mots què a cops de peus, espremerà de dintre dels fruits el ansiat nèctar.
De les llengües que hi fan tast dels endolcits fruits, també es glossen endecasílabs fent referències als seus atributs, de la mateixa manera que es desglossen els grans de raïm al temps que es declamen estrofes.
De dintre d'un gra de raïm has esclatat de xarops i de versets; batejat de pluges verdes i roges els teus sonets s'han reblit de pinyols, i només s'escolta l'esclafit d'una dent perforant el glòbul ovalat....
Tothom manduca i amb oïdes sordes, les paraules s'han arraulit al voltant del espigolat carrasset.
N'ets del cel, espurna que centelleja i, de la terra un avatar folrat de carn i pell pet fer- ne jocs malabars al planeta i no caure al fons dels pous.
Has estimat tant què en cada lloc les teves empremtes lumíniques, les has deixades ben gravades, donant formes de brillantor als espais terraqüis.
A aquell que s'hi va omplir de temences i, de covardies, l'has fet recular sense abans oferir- li'n sortilegis d'estimes.
Has voletejat amb vestits de plomes, al llarg i ample dels firmaments, la vida de moltes possibilitats te l'han oferta entre barreges d'il.lusions i de calamitats..
Les sabatilles llueixen corroïdes..!
De peus nus n'has xafigat el marrofí i, a sobre d'ell n'has inscrit el teu nom, les teves existències, els teus deliris i, les teves passions.
Has refusat els somnis de moment no acomplits; gairebé te n'has desfet de qualsevulla il.lusió. Quin sentit pot tenir- ne en un món reblert de fosquedats, el fer créixer ombres a preu fet.?
En terreny fals cap edifici no n'hauria de ser construït. Ens han llançat a sobre d'arenes movedisses, i el millor seria mantenir-nos-en fora de perill.
N'ets buida de tot,... l'ànima rau angoixada, s'hi sent a soles en un món que no reconeix com a propi; extenuada, de que li trenquessin els plans de vida, dessolada, per tantes destrosses; compungida, pel abús continuat dels qui fan de l'humà un profit desconsiderat.
La joia s'ha bescanviat per una tristesa difícil de comprendre, i ja fa un caramull d'anys que arrosseguis un llast de cavorques, on a poc a poc van reblint-s'hi amb els devessalls dels gorgs entollats.
N'ets del cel, espurna que centelleja i, de la terra un avatar folrat de carn i pell. Demanis permís per a poder deslliurar- te'n de la bossa què et recobreix, però ningú res no diu, potser els diablots que dirigeixen aquest infern, vulguin gaudir de humiliar-nos-en més i més, o potser, estiguin tramant com destrossar-nos-en a poc a poc.
Confiança amb la vida, ninguna, hi visc talment com un nadó ploricó, tot ho desconec i ja he perdut l'interès per seguir habitant una esfera celest, què gairebé ningú estima, i que alguns es complauen per destruir- la.
L'existència, un drama dividit en molts actes, on seguim mantenint viu tot allò què ens separa de les veritats.
A cada clot, un humà s'hi despenja..!
La compassió inexistent; les malvestats muntades a collibè de les bondats; les garjoles a vessar d'éssers humans; els assassinats a l'ordre del dia.
A algú li pot agradar esmerçar la seva vida en un indret tan descoratjador...?
La solució: canviar- ho tot de dalt a baix amb la cooperació de tothom, amb ulls emplenats de lluernes i no com fins ara, capcots i, obeint normes que en comptes d'alliberar- nos-en, més bé ens afonen.
Començo a llevar- me'n de mica en mica les escorces que en fan de teguments. Escolto veus d'ultratomba i, els gnoms a dintre de la llar, tot m'ho reballen pel terra.
Hi sóc embalum, al bell mig dels viaranys, i encara que ocupo un diminut espai al planeta, m'he convertit en un obstacle definitiu.
Amb desacord constant i contrària a tot l'establert, he de viure el que no vull de cap de les maneres glatir.
Aquest no és el meu món, com tampoc ho són la majoria de les persones.
El dia de la meva naixença, em vaig enganyar de cos i de lloc planetari...Hi vaig errar el camí.
Aquest no és el meu llogarret, no ho és...Tan sols em delecto per metamorfosejar- me'n.
Hi sóc un embalum en un indret que no reconec com el meu; n'és cruel que t'obliguen a romandre on no vols estar- te...!
Com també ho és la quantitat de paranys i d'entrebancs que interposen als senderols de tothom....No mereixem tantes immundícies, tants verins.
La vida ja no té gràcia, n'és com una somera fent renills a tothora..
.Esgotada de carregar pes de sovint...i de respirar aire contaminat, rep com a regal unes fuetades a les anques.
Quin sentit pot tenir- ne tant de disbarat...!
Però en comptes de ser escoltada per les energies de la creació, hi sóc totalment exclosa d'elles.
Et diuen que n'ets estranya, i tanmateix, et fan la vida més dificultosa, més complicada.Toca suportar tantes misèries ? Qui ho diu i per què..?
No combrego amb res, hi sento tanta repugnància per tot, que dormir no puc i, en trencar l'alba, voldria vomitejar fins a difuminar-me'n.
Hi sóc un embalum, lleveu- me del mig, no vull estorbar ningú. El continu sofriment m'empenta a rebutjar el fet d'existir- hi amb fuselatge no desitjat...
Vull sortir- me'n dels fils de les teranyines, vull ser lliure, ací rac amanillada per les prerrogatives d'uns altres, no precisament per les meves.
No puc avançar ni evolucionar a sobre de substrats esquifits, escarsers del més primordial per alenar una mica.
Fins a quan, aquesta roda interminable de les putrefaccions, fins a quan, aquest turment de veure't nuada i dirigida per uns descerebrats, carregats de diners, fins a quan, fins a quan..?.
L'ou ja l'he trencat, ara resta emprendre el vol amb alots força empoderats i no mirar mai enrere.... Obrir- ne portalades una rere l'altra, i trobar la millor estança per omplir- me d'amor i de savieses, el què ací a la Terra mai no he assolit.
N'estic tan exhaurida...! Percebeixo tanta aspror al meu voltant, que volgués diluviar gotims de mel a doll.
Endolcir- vos a tots i fins i tot, a mi mateixa, perquè les veus que ara mateix ressonen en aquest planeta hi són veus de flautí.. Tan baladreres que poden petar- te les oïdes.
No us deixeu embadalir, el que prevaleix són enganys i més enganys; us desitgen el pitjor, fins al punt de fruir amb la vostra invisibilitat...!
Hi sóc embalum que volgués bescanviar- me'n per un estol d'aucells en altívola alçada, fins a tocar els espills de turquí i diluir- me'n de ple a les aigües cèliques.
Li n'has posat a la nit llampades amb bombetes roges, has engegat el tocadisc i ballat sota els llums amb estàtues per acompanyament, les aus nocturnes amb els seus xiscles segueixen el compàs de la música.
Pasquins de paraules corbades, n'han fet caure les creences amb la mateixa vida, a l'amor se li ha engalanat del que no li correspon, i enllà hi és la granota amb faldilles de gira- sols.
Li n'has posat a la nit garlandes de cargols, serpentines de flors, curculles de mol.luscs, què en el seu bellugueig, entropessen unes contra les altres, fent música, on ens recorden vides al fons de l'oceà.
A cada capvespre, et contemplo, amb ulls ploricons i cor endurit, doncs no triguin massa els teus benyetes, per posar- te'n maons al voltant del teu tors.
Deixa d'afegir-ne andròmines sota aquest cel de lignit, i abracem- nos-en ben fort, oblidem els llums envermellits, els mots feridors. Tirem avall les murades què ens separen, fem- los carasses als teus diablots i espantem- los. Però fes- me un petó fins que es ressagui el temps en
Se m'omplin els ulls de polsim negre en arribar tu, dama de la nit. Ja hi eres a punt de llevar-te'n les últimes pintes fluorescents i, en fer- se ben fosc, els diantres de carboncle, voldran orlar- me els enagos amb els seus tridents. A sobre del front delejaran per tatuar- me de seguit, records que ja hi feia temps què els havia espolsat a dintre de boques d'airines. No te'n vagis astre Sol, queda't una mica més de temps, no deixis què els banyetes hi vinguin a estorbar- me'n. Em posaré la disfressa de gegant per a espantar- los i, a les dues mans enduré espelmes <enganya dimonis>. La lluna nova amb cridòries d'humans, endinsats a la seva panxa, ha fet escridassar als monstres de les foscúries, on un passadís al bell mig de l'èter, ha enllumenant amb fanals virolats les llambordes cèliques.
Adela Payà i Prats 06/07/2018 Imatge: Adela P. Prats
Fill dels baguenys, lluites com un desesperat per voler esbufegar les llums, sentides com les autores del teu esporuguiment.
Curull de batecs descompassats, i, d'ulls estràbics, pertanys a l'equip dels botxins sanguinaris, aqueixos qui atempten contra les innocències i les ingenuïtats.
Hi duus lampadaris al davant dels teus capitosts, has de desentenebrar viaranys d'ombres, perquè encara que fumejats, els ulls no veuen en les penombres.
Amb la teva túnica de vampir, i el teu barret de xampinyó, emprens vols de criatura emplomallada. Però ja et resta poc de temps per a prosseguir amb els teus voleteigs de rapinyaire.
La Mare Terra amb la seva persistent audàcia, n'ha pres la determinació d'enllumenar cada racó enfosquit, cada ésser obscurit.
Els qui com tu, no puguin sostenir les refulgents espurnes, haureu de ser traslladats a altres indrets de menys resplendors.
Aprofito per a desitjar- te un bon viatge, enllà on hagis d'anar- hi.... Fes repiqueteigs de campànules quan hi arribis, però no et delegis per fer sonar un caramull d'esquellerincs amb sons inoïbles.
La humilitat i la cooperació pel bé de tots, no són les teves qualitats per a inaugurar un món millor, sempre tan obstinat en sobreeixir per sobre de tots, n'ets com un moribund, volent encendre't d'un munt de llumins amb flames endolades.
Fill dels baguenys, restaràs a les valls aombrades, fent d'espantaocells a les lluminàries, mentre una lluna de carabruna et mussitarà paraules de glaç.
Tu no t'has deixat traspuar pels rajolins solars, vibres amb ones corsàries de calaveres inscrites per sobre de les banderoles nàutiques...
Adéu, adéu...
A la fi els nostres caminois divergiran en diferents contrades còsmiques, ja qualsevol retrobament hi serà gairebé impossible...
Adéu, adéu....!
No t'enfosqueixis més del que ja ho estàs, atreuràs mes i més garoines i, en adonar- te el teu cos n'estarà folrat de fiblons.
Fill dels baguenys, t'enaltiràs de més i més foscam...Exalçat com satèl.lit catatònic, quan et cansis de la quietud, i la mudesa, inventa un raseret de bonhomia.
Apropa't i vine amb mi per a fer un tomb al bell mig de l'arbreda, agafa'm de la mà com ho van fer en dies plujosos.
Trobarem les <Ombres Blanques> sota els arbres què ens encobreixen i, que dibuixen d'albí tot el qué és fosc i confús.. Vagarejar sota el seu influx et canvia la visió de totes les coses.
Deixa'm que et faci petons blanquívols, que et maquilli de polsim calcari i, esborralli aquest betum negre que s'espargeix al voltant del teu cos.
Quan deixis sortir de dintre teu aqueixos nuvolons tan obscurits, potser, els pètals enguixats de les flors dels cirerers, assuaugin de mica en mica, el teu foscam.
Atansa't que vull refregar la teva pell amb l'essència i el perfum de les flors, amb uns quants massatges restaràs per tostemps força eixalbat.
Per influences del cos, l'ànima s'esclarirà i, a poc a poc, t'esdevindràs un ésser altament nivi, ... tan nivi, que de vegades contemplar- te, costarà un gran esforç per als ulls, què periclitats del teu fumall, esclataran de llagrimons.
Posa't l'abrigall de les <ombres blanques> Deixa que l'home virtuós desplaci a les obagues dels malvats, transforma't en fulgurant estellicó, i als teus banyetes dona'ls- hi un bany de blancall.
"Mientras dura la mala racha pierdo todo. Se me caen las cosas de los bolsillos y de la memoria: pierdo llaves, dinero, documentos, nombres, caras, palabras.
Yo no sé si será gualicho de alguien que me quiere mal y me piensa peor, o pura casualidad, pero a veces el bajón demora en irse y yo ando de pérdida en pérdida, pierdo lo que encuentro, no encuentro lo que busco, y siento mucho miedo de que se me caiga la vida en alguna distracción."
Eduardo Galeano "El libro de los abrazos"
💗💗💗
Gualicho= Práctica o encantamiento supersticioso que se realiza para causar daño a otra persona o atraer el amor de alguien.
