COM AIGUA DE CEL..!

 

Antonio Rossetti (1819-1876).

COM AIGUA DE CEL..!


Hi sóc embalum,
al bell mig dels viaranys,
i encara que ocupo un
diminut espai al planeta,
m'he convertit
en un obstacle definitiu.

Amb desacord constant i
contrària a tot l'establert,
he de viure el que no vull
de cap de les maneres glatir.

Aquest no és el meu món,
com tampoc ho són
la majoria de les persones.

El dia de la meva naixença, em
vaig enganyar de cos i de lloc
planetari...Hi vaig errar el camí.

Aquest no és el meu
llogarret, no ho és...Tan sols em
delecto per metamorfosejar- me'n.

Hi sóc un embalum en un indret
que no reconec com el meu;
n'és cruel que t'obliguen a romandre on no vols estar- te...!

Com també ho és la quantitat
de paranys i d'entrebancs que
interposen als senderols de
tothom....No mereixem tantes
immundícies, tants verins.

La vida ja no té gràcia,
n'és com una somera fent renills
a tothora..

.Esgotada de carregar
pes de sovint...i de respirar aire
contaminat, rep com a regal
unes fuetades a les anques.

Quin sentit pot tenir- ne tant
de disbarat...!

Però en comptes de ser
escoltada per les energies
de la creació,
hi sóc totalment exclosa d'elles.

Et diuen que n'ets estranya,
i tanmateix, et fan la
vida més dificultosa,
més complicada.Toca suportar
tantes misèries ?
Qui ho diu i per què..?

No combrego amb res,
hi sento tanta repugnància per
tot, que dormir no puc i, en trencar l'alba, voldria vomitejar fins a difuminar-me'n.

Hi sóc un embalum, lleveu- me
del mig, no vull estorbar ningú.
El continu sofriment m'empenta
a rebutjar el fet d'existir- hi amb
fuselatge no desitjat...

Vull sortir- me'n dels fils de les
teranyines, vull ser lliure, ací
rac amanillada per les
prerrogatives d'uns altres, no
precisament per les meves.

No puc avançar ni evolucionar
a sobre de substrats esquifits,
escarsers del més primordial
per alenar una mica.

Fins a quan, aquesta roda
interminable de les putrefaccions,
fins a quan, aquest turment
de veure't nuada i dirigida
per uns descerebrats, carregats
de diners,
fins a quan, fins a quan..?.


L'ou ja l'he trencat, ara resta
emprendre el vol amb alots
força empoderats i no mirar
mai enrere....
Obrir- ne portalades
una rere l'altra, i trobar la millor
estança per omplir- me d'amor
i de savieses, el què ací a
la Terra mai no he assolit.

N'estic tan exhaurida...!
Percebeixo tanta aspror
al meu voltant, que volgués
diluviar gotims de mel a doll.

Endolcir- vos a tots i fins
i tot, a mi mateixa, perquè
les veus que ara mateix
ressonen en aquest planeta
hi són veus de flautí..
Tan baladreres que poden
petar- te les oïdes.

No us deixeu embadalir, el que
prevaleix són enganys i més
enganys; us desitgen el pitjor,
fins al punt de fruir amb la
vostra invisibilitat...! 

Hi sóc embalum que volgués
bescanviar- me'n per un estol
d'aucells en altívola alçada, fins
a tocar els espills de turquí
i diluir- me'n de ple a les aigües
cèliques.







Adela Payá i Prats
           🍂🍁