LLIBRE INACABAT..!

 

LLIBRE INACABAT..!



Com un llibre
inacabat,
encara per reblir-lo
de molts versos,
fou la nostra trobada,
la qual s'hi va
compondre d'una
precipitada fugida
de tinter i ploma

Els folis en blanc
esperaven actes
festejats de gallardies,
volien prestar-se'n
per a ser ells,
els narradors
d'històries sublims.
   
Qui hauria dit que
tot finalitzaria sense
paraules harmòniques,
amb un reguitzell
de sonoritats somortes,
on un rostre dibuixaria
ganyotes burlesques. 
  
Un llibre enquadernat
amb tapes canviants,
de pròleg incitant, però
esgrafiat amb mots
invisibilitzats, il.legibles,
que tan sols esgarrapaven
les fulles amb un munt
de forats ben minúsculs. 
     
Hi vam ser aqueix llibre
que no complauria
a cap ni un en el món 
de les lletres. Un volum
perdut al bell mig de
les prestatgeries..
 
Hi vas encomiar
tenaçment
el paper de galtagrós.
Tantes quimeres amb
perruquins cargolats, on
les veritats n'eren
cisellades
pels mots canviants.
 

  





Adela Payá i Prats
             📖
    

ORENETA EXHAUSTA

 

ORENETA EXHAUSTA

Ofegades plomes

d'oreneta, en rasar
l'aigua tèrbola,
han entapissat
les aigües de vellut. 

A tu t'ofereixo el
meu vol pòstum,
atordit de desconcerts
en caure al rierol.

De plomatge mullat
et xopare les mans,
per a sentir-ne
un batec de més
al teu cor..o ben bé,
fer- te regalimar una
llàgrima perlada des
dels teus ulls.  

Me n'aniré amb el
consol de les teves urpes
acaronant el meu
humil cos. Un adéu
marcit pel palpís dels
teus dits.
 
T'esgarrifaré la teva
platejada pell amb els
meus últims sospireigs,
trossets de la teva
ànima me'ls enduré 
als estatges celestials.

Enutjada pel desamor
en vida, a l'hora del traspàs
et recompondré el teu
cor emmusteït.

T'engalanaré d'espurnes
enamoradisses,
tal vegada, aprenguis
a estimar d'arrels
enarborant- s'hi.
 
Acotxa'm sota la xicranda
de flors violàcies, 
llaura'm un clot a sota- bosc
de l'arbust i, soterra'm.

Avui, per última vegada
n'he pogut olorar- te
a frec del meu broc.

Hi veig éssers alats
acompanyats dels tres
mussols què m'hi vas
prometre fer arribar.

A recer teu, a l'ampit
del finestral, trobaràs
el llibre què junts
hi vam escriure en
un altre espai de temps.

Aleshores, podràs
comprendre d'on et neix
la mancança dels
teus sentiments. Tan sols
has de rellegir- lo
i tanmateix, ho recordaràs.

El meu últim desig
és què honris l'amor
com es mereix, i que
no caminis per la vida
com sí fossis un
trencacors.

S'obrin les comportes,
la tristor s'ha bescanviat
per les lloances;
escolto càntics de
gaubances i, ara me
n'adono què una petita
part de mi s'hi estatga
a dintre teu. 
 
Regala'm una tendrívola
paraula íntima, què tingui
el poder de dignificar- nos
d'aqueixos esclats
amorosits.

 
 


 
  
 
 
 
 Adela Payá i Prats
              🐤 

Lisipo de Sición.

 

<Aproxiomeno>



El Aproxiomeno también
conocido como Aproxiomeno
de Lisipo es una escultura
datada en el siglo IV a.C.
(período comprendido entre los años 400 a.C. y 301 a.C.), perteneciente al arte griego, concretamente al estilo griego clásico.

Fue hallada en el año 1.849 por unos obreros en el barrio romano
de Trastevere, en Roma (Italia).

Fue restaurada por el escultor italiano Pietro Tenerani.

Autor de la obra:

La escultura fue realizada por
Lisipo de Sición.

Lisipo (390 a.C. - 318 a.C.) fue un escultor griego, nacido en la antigua ciudad griega de Sición, en el Peloponeso.

I, SÍ EL TEU COR DESCLOU ELS ULLS?

Añadir título

 

I, SÍ EL TEU COR
DESCLOU ELS ULLS? 

I, sí un jorn qualsevol
te n'adonés què hi vas
anar errat..?

Què t'hi vas obcecar en
disfressar l'amor amb
pellingots mal cosits?

Què aquelles petites
coses nostres, les vas
ensutzeir, pel gust de
clissar- les ben brutes, 
i tanmateix, marxar
de disculpes ben sobrat.?

Aleshores:

Seguiries trepitjant pel
teu caminoi, com sí res
no n'hagués succeït,
o continuaries allunyant- me
de més i més oblits?

" Llueixo tan ombrívola
com les nits mancades
d'estels". 


El record de quatre mans
junyides, dibuixant aucells
en llibertat, em té l'ànima
robada;
els teus ulls suplicaven
enllaçar- se'n als meus,
ens oferien un cel
ornat de flors, on els estels
hi ballaven amb les dolces
poncelles.
 

I, sí un jorn qualsevol
te n'adonés de quant què
ens vas voler a tots dos
plegats...?
 
Seguiries fent veure a
tothom i a tu mateix, 
què tot hi va ser fruit d'una
al.lucinació, d'un mal son..?

O tal vegada ronronejaries
a les nits, al damunt de les
teulades, amb anhels de
poder rebre com resposta
una barcarola semblant
als miols aigualits.


Tan abrupta fou aqueixa
ruptura, què a hores d'ara,
no puc ni tan sols entreobrir
els portells; semblen fets 
de rocam, ...Tan estrepitós
n'és el fet d'espentar-los.


En expandir la teva fossa 
del cor, trasbalsada de
sentiments, en series
capaç d'apropar- te
a recer de la meva ànima,
i expressar- me
un lleu sospir, tot i que, fou
per uns breus segons? 
 
O ja n'has decidit soterrar-nos
en vida, malgrat les paraules
tendrívoles, els llibres,
i tot allò què ens vàrem
declarar durant tantes
i tantes matinades.   
 

Tot hi va ser un relluc
bord del teu esperit
recalcitrant, que hui per hi,
s'hi resisteix a vagabundejar
per les veredes,
fullejades d'encanteris..?

Adela Payá i Prats

             🌻




                

RICCARDO AURILI

 

"Figura desnuda secando su pie"  

               (1905 - 1915)



Escultura realizada en mármol de Carrara y la jardinera en mármol de Vert d'Estours .  

Firmada por RICCARDO AURILI 

escultor italiano nacido en 1864.

Aurili se hace amigo de Raffaello Romanelli (que se convertirá en uno de los más grandes escultores de su generación).

LA DANSA..!

HENRI MATISSE  (1869-1954)

LA DANSA..!

Ballem i, ballem,
fem giragonses
sense haver de
detenir-nos-en.

Espantem els mals
auguris;
als creadors de les
malifetes
fem-los fora del
planeta, entre bufits 
eixamplats.

Rodolem, agafats de
les mans,
tenim la força voraç
d'acolorir la nostra
Terra, de més formosor.

Ballem i, ballem,
entre tots aconseguirem
un món millor per a tothom.

L'impossible no existeix,
perquè nosaltres hi
som plens de possibilitats.

Les llavors què floreixen
a dintre nostre,
hi són a punt de fer-ne
esclats dimensionals.
 
No més plors,
ni més guerres,
no més fam,
ni més malalties,
no més sofrences.
Mereixem el millor..!

Hi som fractals divins,
que encara què trepitjats,
enlluernarem de més
llum a qualsevol qui
vulgui apropar-s'hi
arran nostre.

Ballem i, giravoltem
al mateix temps que
la nostra Mare Terra.
Junts ho assolirem.




Adela Payá i Prats   
            🌿

L'OFICI DE LA MÀGIA ..!

 

L'OFICI DE LA
MÀGIA  ..!


Miro el Sol, de bon
matí, asseguda a sobre
de la gespa;
cap cosa no vull fer-ne 
que no sigui omplir- me'n
el cos de raigs assolellats.  

No em demaneu de cuinar,
o d'escurar els plats,
tampoc d'escombrar el
sòl o netejar els cristalls
bruts, ...La casa em té força
segrestada.

Vull romandre assossegada, 

calmada, estàtica, immòbil,
inactiva, parada, plàcida,
silenciosa i tranquil.la.

Avui, vull perdre'm pels
caminois, contemplar les
fulles què comencen a
esgrogueir-se'n;
plorar penes què em fiblen
per dintre;
llevar-me'n els agullons
i, demanar-ne misericòrdia
a la Mare Natura.
 
Aquesta desolació que
sento en albirar als éssers
volguts, tan decrèpits,
què rodolen costera avall,
em té corpresa.

Prou ja de sofriments,
n'estic esgotada de tants
patiments;
no trobo la vareta màgica,
on és..?

Els arbres en vagar al
seu entorn, em donen
permís per arrencar- los
una petita branca, per tal
de raspallar-hi una eina
amb efectes màgics.

El roure em transmeteix
fortalesa, el pi: la seva
constància, l'alzina la seva
templança, però encara
no em decideixo per ningú.

L'aurò roig em captiva,  
m'atreu d'ell, una mena
d"imperceptible connexió;
en apropar- me,
entre fulles voleiades
n'era allà l'artífex dels
encanteris:
una esprimatxada vareta,
es delia per ser- hi
arreplegada del terris. 

Només em restava
acomplir els miracles
contra els mals sortilegis
què ens tenen presoners
a cadascun de nosaltres. 

Gaia, també em dóna
l'autorització per a
contrarestar totes les
malifetes. En perpètua
aliança, espolsegarem
les brutícies dels
estiracordetes. 

Embadalida pel
llostrejar de l'astre
Sol, poso en acció l'art
dels embruixos.

A un núvol passatger
li n'he afegit un barret
de color verd.
Gaia riallera m'esmenta
què els començaments
són costeruts;
em pregunta: quina cosa
pensaves fer?
avergonyida li responc:
anhelava per fer ploure
al núvol, ara n'és
guarnit de capell glauc.

Aleshores hem fet
esclatar el riure totes
dues alhora...!

Ho tinc clar, n'hauré
d'assajar una i altra
vegada....Aquest ofici
de Maga en necessita
molt d'empeny. 
 


 
 

 
Adela Payá i Prats
            🤣
  


        
   

MONSTRES MARINS..!

 

HIPOCAMPO.

Monstre marí amb cos
de cavall i cua de peix.




MONSTRES MARINS..!




Flors d'assutzenes
me'n regalima la mar,
on d'enagos blancs
abillada, em confonc
entre multitud d'onades.

De volants, jaspiats de
turquí, a l'astre Sol
commoc,
em llança dards de petons
i tinc la pell tota emporprada.

Rebro abraçades cristal.lines,
enmig de les aigües, on
m'esllavisso per sobre
de les marronoses algues.
 
Peixos de colors, rellisquen
al damunt del meu cos, 
i els dits de les mans, en són
emplenats d'anells glaucs. 
 
Corones de fullam
embellessin els meus cabells,
quan un dofí atrevit, me'ls
estiregassa de valent.

En obrir els ulls m'hi
trobo a dintre d'una cova
marina, on el meu enamorat
n'és un monstre oceànic.

No sé sí escridassar o
pregar per deixondir- me   
d'aquest mal son.
En mirar- me als vitralls
transparents, lluïa com
una bestiola aquàtica,
déu n'hi do...!
Quin espant..!
En tenia por de mi mateixa.
 
Així què m'he posat a nedar
fins arribar a vora mar,
on tothom en ataüllar- me
n'ha fugit espaordit.
  
Flors de nards m'ofereix
el rierol, la dama blava
obri la boca i en mostra
una renglera de queixals
ben afuats. En sortir- me
de dintre de la riera
la meva aparença n'era
con una mena de salmó
rosat i força gegantí.

Quan retornaré a la meva
forma d'humà. Potser no
la recuperaré jamai...?


Feu- me clatellades a
les galtes, feu sonar els
picarols a cau d'orella.
Vull regressar- hi al 

món real.


 
 
 


Adela Payá i Prats
             🐳

REBROLLINS D'AMOR...!

MARC CHAGALL
   (1887-1985)
"Lovers in pink "





REBROLLINS D'AMOR...!

Vindrà de nou
l'amor per a foragitar
als homes amb caps
de dracs.

S'estendrà per tot
el planeta i, al qui
no ressoni amb ell,
se'l traspassarà a
uns altres llocs,
emplenats de clots.

S'instaurarà la pau
com pluja ensucrada;
els plans malèfics,
en seran enrunats,
car retornarà l'equilibri.

Homes i dones de
cossos de serpentines,
que heu adquirit
el poder de la
transformació,
mitjançant el qual
als humans heu enganyat,
hi sereu retornats
al vostre nierol
de colobres.
     
Esfilagarsades figures
d'insectes, libadors
dels xarops a la gleva,
que durant tant de temps
us heu fet passar pel
que no n'ereu, Gaia, us
escopirà de bon gust.
  
Vindrà de nou
l'amor per a foragitar
als homes amb caps
de dracs.

Deslliurats dels mastegots,
aleshores, podrem pensar-hi
amb lluor,
trinxarem els desafurs,
eixamplarem les nostres
consciències i emplenats
de lluïssor tot ho
transmutarem.

El planeta  refulgirà de
brillants, els humans
les seves consciències
engrandiran;
a la fi, gaudirem de la
nostra Mare Terra,
emplenada de beutat,
i de savieses.
 
 
 
 
Adela Payá i Prats
             🌿

 

CONFIANÇA..!

 

CONFIANÇA..!

Em brollen fulles
a les mans i els teus
ulls en fan de fanals
al fons del meus.

La mar arrossega
el blau amb el què
m'enllumenes i una
blanca gavina xiscla

al dessota d'un cel
de tarongines, on
m'hi veig de cos tenyit
pels petons tatuats.

La solitud, de sobte
s'ha vist acompanyada
per l'home d'aigua,
tan cristal.lí, tan pur

què no goso ni a
manyuclar- lo,
i en sorprén com
m'envesteix amb

el seu cos aigualit,
esquitxant- me
de dalt a baix.
En mirar, no hi era.
 
Com a Posidònia
oceànica inicio
la dansa del fullam,
empentada pels
corrents marins.
 
El meu amant
de vitralls, no vol que 
hi marxi, ...Arrelada
als substrats ballotejo.
 
Ell, sempre esmenta
què hi és arran meu,
què mai no he estat
a soles, ...que confiï.
 
Sí és cert què potser
mai no em desvetllaré.
A hores d'ara habito una
existència monstruosa.





Adela Payá i Prats
              🌞

LEV NIKOLÀIEVITX TOLSTOI

 

Catorze Aforismes de:


LEV NIKOLÀIEVITX TOLSTOI (1828-1910)




1. Si vols ser feliç, sigues-ho.

2. Els dos guerrers més poderosos amb qui pots comptar són la paciència i el temps.

3. Quan estimes una persona, estimes el que és i no el que t’agradaria que fos.

4. Si és cert que hi ha tantes ments com caps, aleshores hi ha tantes maneres d’estimar com cors.

5. Si busques la perfecció, mai estaràs satisfet.

6. N'hi ha que creuen un bosc i només hi veuen llenya per encendre el foc.

7. No es pot ser bo a mitges.

8. És més fàcil escriure deu volums de principis filosòfics que posar-ne en pràctica un de sol.

9. Tota la varietat, l’encant i la bellesa del món estan fetes de llums i d’ombres.

10. Abans de donar a un poble mossens, soldats i mestres, seria oportú saber si no s’està morint de gana.

11. La raó no m'ha ensenyat res. Tot el que sé m'ho ha donat el cor.

12. Viure en contradicció amb la pròpia raó és l'estat moral més intolerable.

13. La fe és la força de la vida. Si l’home viu és perquè creu en alguna cosa.

14. La meva felicitat consisteix a saber apreciar el que tinc i no desitjar en excés el que no tinc.

 Lev Nikolàievitx Tolstoi

LEONARDO DA VINCI

 

LEONARDO DA VINCI

          (1452-1519)

1°) Veritablement, l'home és el rei dels animals, doncs la seva brutalitat supera a la d'aquests. 

2°) Reprèn a l'amic en secret i lloa-lo en públic. 

3°) La saviesa és filla de l'experiència. 

4°) La pintura és poesia muda; la poesia, pintura cega.

5°) No s'hi pot posseir major govern, ni menor, què aquell que no hi sigui el d'un mateix.

6°) la formosor pereix en la vida, però n'és immortal

 a l'art...

" L'àngel Uriel "

   Leonardo Da Vinci

ESQUIXTS D'AIGUA..!

 

ESQUIXTS D'AIGUA..!

Alguns hi viuen
sota dalmàtiques
cristal.lines,
en són esculpits
d'aigües,
per on trepitgen
no deixen empremtes,
encara què tot ho
esquitxen de ruixats.

S'hi posen al damunt
de cossos ben ressecs
banyant- los de dalt
a baix i, aleshores,
els posseïts
reblerts d'emocionalitats
se'n passen els dies
plorant. 

Dolls de llàgrimes,
càntirs emplenats
del líquid salí i dolç
alhora.
Safareigs, sargint
vestits liqüats.
 
Els éssers de vitralls
humitegen tot allò
què hi veuen ben secallós.
Tu no els clissaràs
però ells a tu sí què
t'esguardaran.

En descuidar-te una
mica, lluiràs com
fontanella, ratjant
dolls perlats,
espargint aigua per
tot arreu.
 

 
 

Adela Payá i Prats
             🗺
  
 
  

POEMA PER ALS ARBRES.

 

POEMA PER ALS
ARBRES.

A l'ombra d'un 

albercoquer
somiava amb les
llums de safrà
d'un estiu
envoltat de bromes.

Quant de perfum,
de bàlsam fructífer
enmig de les arbredes.
El pare n'havia triat
una varietat única.

Així com gaudeixis
de menjar- te'n els
assaborits fruits,
de la mateixa manera
et sadolla la vida,
en fer-te viure
amors amb flaire
d'autenticitats;
no amb gust amarg
i asprívol.
  
Sota el til.ler, recorríem
firmaments amb piragües
de fullam glauc.
El pare ens explicava
què l'arbre n'era fill d'un
antic arbust del seu pare:
el meu avi patern.

D'arbre en arbre ens
nodríem,
d'obaga en obaga, ens
protegíem dels raigs
assolellats;
entre petons amagats
compartíem la saba
dolça dels llavis
entreobrint-s'hi.

La Mare Natura, sempre
la nostra aliada, ens
emmenava pels fervents
paisatges verds i ambres.

Les fontanelles ens
hostatjaven, ens
amagaven un raconet
que només tu i jo
podíem ataüllar, on
a tothora romaníem
de cossos rabejats.
 
Però amb el llorer, 
ballava les penes del
cor, ...ell, el meu fillet,
tot ho comprenia, 
quan, tu, et capficaves
per restar amoïnat.
 
Dels atzerollers, o pomers
de Sant Joan o sorollers,
agafàvem els seus arrodonits
fruits ì jugàvem a pintar- los
d'ullets i musells;
després havien de superar
una certa alçada què ja
d'antemà programaven.

Tu, sempre guanyaves,
la força als teus braços
n'era immensa. Tu, el meu
amoret, el meu company
d'aventures joioses i 
d'algunes fatigues.
   
Ara, no sé quina cosa
estavellaràs contra els
estellicons...? 
Potser enllà n'hi hagin
boscos amb formes
inconegudes.

M'abelleix imaginar- los
amb fulles parlants
i, fruits dient- me què
no s'hi val: el fet de
arrencar- los i
manducar-me'n d'ells.

Ells han segut creats
per a ser- ne contemplats
no pas per a cruspir-ne

a ningú.
Hi viuen eternament i
només en sotjar- los
doncs ja puc donar- me
per ben nodrida...!

L'ametller i l'anouer
ja no hi són a la Terra,
habiten en una altra
constel.lació,
s'han fet amics de
l'ànima.

En poder abraço els
pins i els avets i,    
t'albiro assegut al
selló de  vímet on
escrivies un munt
de poemes.


 

  
 
 
 
 Adela Payá i Prats
               🌳
 



 

 
            

 
 
 
      
 



  

MIRACLES..!

Bridget Bate Tichenor
       (1917-1990)





MIRACLES..!



La tarda xafogosa
ens té empresonats
a l'aigua,
glops continuats
de l'ampolla
que a poc a poc es
buida del líquid refredat.
 
M'assec sota la
perllongada ombra
d'una antiga alzina, 
on espero impacient
que caiga la nit,
en tinc un munt de
converses pendents
amb els estels.

Arribaran els Perseids
i amb ells besllauraré
cels d'onades escumoses;
cavalcadora dels lloms
estel.lars,
incidiré al damunt
dels roquissars escarpats,
on a sobre d'ells en
fondré paraules
micaculoses, què en ser
pronunciades, guariran
als humans de qualsevol
mal...

La nit ens mostra els
seus safirs,
deslligats de les arracades
cèliques,
en són llançats a
corre- cuita
contra la formosa Gaia,
estimbats des dels 
penya- segats d'atzurita
a les aigües salabroses.

És l'hora dels miracles,
qualsevol humà què
cregui en ell mateix,
els hi pot dur a terme.

Empodereu- vos germans,
no baixeu la mirada, 
obriu el cor,
les vostres mans:
violes que acaronen
les oïdes, en són
creadores d'agegantades
obres magistrals.
  

Els vostres llenços
acolorits de pigments
llampants,
ens enfervoreixen
en gran manera,
ens fan somniar en
vides més enllà de la
nostra, on tot n'és
harmònic.

Flors d'aigua
cristal.lines, emprenen
vols amarantins a la
recerca de les seves
claus a l'univers.

Rodolen i, en fan
giragonses,
conformen constel.lacions
d'estrelles florides.

Ramells d'estels,
humans enlluernats
amb la força d'estremir
als diablots i,
precipitar- los
al fons de les cavorques.



 




Adela Payá i Prats
             🌟

PER A AGDA...!

PER A AGDA...!


Venen novament
les penes, a clenxinar-te'n
les llàgrimes de
més salabror.

A mostrar- te'n els
espills de les sofrences, 
on s'hi pot entrellucar
tot tipus d'atrocitats.

Volen com als bous
omplir-te'n d'estocades,
sospirejar les últimes
alenades.

T'han emmarcat endins
de matinades gebrades
en absència de l'astre Sol:
perla desllumada.

A les nits t'han abrigallat
de llunes safranades,
entapissant de carmesís
la fosca gespa.

Vacil.les i t' enredes
de pensaments eburnis,
et desplaces més enllà
dels ensopiments.

Però tens la força
i el poder per a guarir- te,
el què ja s'hi fa vexador
és el tou del dit, fent pressió

al mateix lloc, una i altra
vegada, de forma continuada.
T'hi estàs enmig dels laberints,
en fas un munt de cercles

i en caure la nit te n'adones
què no has segut capaç
de localitzar cap sortida.
Presonera de les voltes, rumies.
   
Entre un munt de meditacions,
visualitzes els portells,
transmutats en arbres,
i en rodejar- los amb els

teus  braços, de cop i volta,
et sotges en uns altres
Universos, ..Has traspassat
la por, has recuperat els talents.


La teva divinitat s'ha escolat
pels teus teguments, 
pels teus porus, comencis
a escrostonar l'ou de pedrís.

 
Venen les gaubances a fer-te'n
sabedora de què no precisis
dels turments per avançar, perquè
cobegis el do de la transfiguració.
   



 


 
Adela Payá i Prats
             🌻

CONTEMPLACIÓ..!

CONTEMPLACIÓ..!



Duus catorze
anys vagabund
dels estels i,
d'un munt de
constel.lacions.

Mostra'm als somnis
els llocs lluents,
pels quals transites,
parla'm de les teves
excursions pel Cosmos.

Ets feliç enllà?
Gaudeixis de la pau
i de l'harmonia?

Potser has reencarnat,
i refulgeixis d'un altre cos,
aleshores sí et veiés
no et reconeixeria.

Duus catorze anys
absent, amb sabates
de brillants,
i, de tant en tant me
n'adono què
visquèrem períodes
de felicitat i d'angoixes.

No tot hi va ser una
bassa d'oli, ni pel cap baix,
hi va estar tot calm.

Llucàrem també dels
fruits amargs de les
llimones i de les paraules
agres, barrejades entre
els silencis i, els enutjos. 
  
La teva transició la
férem tots dos a l'hora,
però en obrir- se'n
les portalades cèliques,
tu et vas capbussar
a les seves aigües
dantesques, mentre
jo, només t'albirava
en el cor amb un puny.
 
   



 Adela Payá i Prats
              💘

        

MARIANNE VON WEREFKIN

MARIANNE VON WEREFKIN
                (1860-1938)


Pintora de l'expressionime.

AFORISMES:

" Amar del mismo modo la enorme felicidad del proceso creativo y la miseria de la existencia, considerar a ambos como grandes tesoros del alma”.

" La vida es pasión". Y “pasión” viene de “padecer”. Es amar tanto que duele. Es belleza y es miseria al mismo tiempo, o turnándose de a ratos.

La “miseria de la existencia” también
 es un tesoro del alma.




Marianne von Werefkin

DELS AVERNS, BROLLARES..!

EL BOSCO
(1450-1516)



DELS AVERNS,
BROLLARES..!



Carasses i ganyotes, 
el mascaró a sobre
de la cara, ben ajustat.

Què s'hi va fer de tot
allò que tant ens
il.lusionava..?

Saps, no comprenc
res, ...miro les ones
i les omplo de preguntes. 

Però només vénen a
acaronar- me'n els peus
i a esquitxar-me'n de baix a dalt.

Parlotejo amb l'astre
Sol, i els seus raigs incideixen
a sobre del meu cor.

Com s'hi pot esquerdar
l'amor, així com així, sense
apenes commoure's.?

Les converses pendents
es quedaren embussades
als brocs oclosos de les fonts.

Els somnis, pengen com
garlandes, des de les nostres
serres vincladisses.

Per què, tu, que deies què
tant m'estimaves, de sobte
hi vas arronsar les espatlles.?

Un comiat escarser de mots, 
juganer de l'arc i les fletxes,
emmudit de morrions.

Des de la més desperta
lucidesa, desitjaria tant
poder entendre alguna cosa.

Carasses i ganyotes, 
el mascaró a sobre
de la cara, ben ajustat.    

Encegat, vagabundeges
pels camins de les llànties, 
entropesses en els clots.

D'humà en tens una tènue
pinzellada, de bestiola
acarnissada, molts trets.

Els averns en feien reclams
i no vas trigar gaire en
continuar la tasca dels paranys.    
 

De flamarada, empolistrat,
per on xafigues tot ho
acoloreixes de vermellons.

Mentre a l'amor l'has
descolorit fins al punt
d'invisibilitzar- lo. 





Adela Payá i Prats
             💥

A RECER TEU..!

A RECER TEU..!

(08/09/ 2020)




Dia trist, molt trist.
Després de doldre't
per tantes afeccions
de seguit,
t'han ingressat en
l'últim moment,
quan el teu cos, ja
no pot ni tolerar
els aliments.  

Tanta espera, tant
de patiment,
tant de dolor i, 
encara no saben
de l'orígen de la
malaltia. 

Vint anys amb
probables diagnòstics,
però res en concret.
Com pot existir- hi
tant de menfotisme?

N'estic tan espantada,
fins i tot, suplique
a les pedres, a les flors,
als arbres, als astres,
als donyets i les fades. 

Parlo a soles enmig
de la nit,
em barallo amb els
llençols,
i prego perquè recuperis
la teva força.

La meva nena
de l'ànima,
què està passant- te..?

T'estimaves tant la vida,
que a poc a poc,
has anat donant- li
l'esquena,
i, em pregunto d'on et
neix aquesta tristor,
aquest mutisme, què a
plena veu, el teu cos
cantusseja.   
  
Els malsons entonen
els  parrupeigs dels
coloms a l'ampit dels
ventanals;     
espicassen molletes
de pa, i s'hi girin de
cara a l'habitacle, on
allà dorms de cosset
encongit.

Ton pare ha vingut,
tots dos plegats,
fem plovisquejar espurnes
de llum, a sobre de la
teva esquifida figura. 

Et beneïm i t'abracem,
et recobrim de molt
d'amor i de moltes
moixaines. N'ets una
nina d'or, encastada en
un planeta massa dens
per tu, has d'eixamplar
la teva aura.


< Pitu> aquell gosset
què en tocar- li la cua
en feia molts giravolts,
és també amb nosaltres
i, diu què se'n recorda
molt de tu.

Us deixo als tres, he de
tornar- hi al meu cos.
Ha segut una vetllada
de portalades obertes,
de càntics místics,
de rou glaçat.


Ton pare i jo,
hem fet el petarrell,
de tant que hem
somiquejat, 
però a la fi, 
hem armonitzat
les energies enfollides.


Als capvespres hi
serem amb tu, fins la
matinada. No n'estàs a
soles, hi som amb tu.  

Un tren m'espera a
l'andana, i em diu que
aquesta vegada no
em deixarà tirada. 


  

  
Adela Payá i Prats
             💛

UNA EXISTÈNCIA SENSE TRELLAT..!

UNA EXISTÈNCIA
SENSE TRELLAT..!



Vinc de molts llocs,
de cels pinzellats
de diferents colors, 
de planetes magnífics,
i, d'uns altres, on tot
n'era foscor.
De Sols blaus i, verts,
ataronjats i, fins i tot
enrossits.


Em pregunto per què
les ànimes hem de viatjar
tant, de vida en vida,
quina cosa tenim què
experimentar, sí ja hi
vàrem ser creades en
la perfecció més absoluta,   
o potser, no?


Podria obeir a un joc. 
Sí almenys fos divertit. 
El trobo força turbulent,
cruel i desconsiderat.
Gairebé no decidim res,
n'és una mena de
programació
vés a saber, ideada,
maniobrada, per qui...?

Potser m'agradava
la persecució d'aqueix
boig conduint el seu
cotxe al darrere d'una
adolescent què andarejava
a poc a poc.

És clar què no..! 

Tal vegada, gaudia en
veure'm sotmesa pels
imperatius d'un home
què en comptes de
cercar una companya,
delirava per tenir- ne
una fàmula.
  
És clar què no..! 


Hi vaig fruir de la
mort del meu home,
veient any rere any
com anava
consumint- s'hi?  

És clar què no..! 

 
Em plac de les malalties
de dos dels meus fills,
entrellucant com es
desbaraten les seves
existències?

És clar què no..! 

  
He vingut ací a contemplar
els horrors dels diablots,
o això n'és un atemptat
contra la meva vida?

Us agrada veure'm sofrir ?
Qui sou?
A açò anomeneu Paradís?
N'és una merda punxada
en un pal...!

I no parlaré d'armes
biològuiques contra
la humanitat;
ni dels justs pagant
les atrocitats dels
malvats;
ni dels amors cruels
fent- s'hi passar pels
qui no n'eren;
ni de la brutícia què
impera al nostre país. 


Només sé què no puc
més, què com Dafne
em transformaria en
un Llorer,
i ja posats a imaginar:
en una planta carnívora
què en detectar als
malfactors: mossegades
al cul...! 

  


Adela Payá i Prats
            🌳
           




   
 
 
  
   

     

EL FINGIDOR..!

EL FINGIDOR..!





Ploro l'or espargit
de les estimes
malmeses;
el maltractament
de les paraules
òrfenes.

La gleva, tot i que
bruna, n'era clapada
de taques daurades,
s'hi delectava per
pinzellar- me
els teguments
amb les seves sinuoses
cromacitats, amb ajut
dels bufaruts.

Però tu, et reies,
me n'havies despoblat
dels teus abraços;
dels petons, en vas fer
un farcell i, a la mar
els vares llançar;
onejaves draps
al vent, fent victòries
del desamor.

La vida m'ensenyava
què poc em volia
a mi mateixa, fins
al punt de triar
als detractors de
les querences.

Assegut al davant
del pòrtic dels inclements,
t'atipaves de vi negre
i, de relatar- ne un
munt de mentides,
per tal de rebre l'almoïna
innecessària. 

T'has passejat per les
passarel.les,
amb vestit nou i
perruquí sintètic,
indiferent al mal què
hi vas regalimar.
Doncs ignorava de la
gelabror a les teves
venes,
dels icebergs pronunciats
al teu cor enllaunat.

Llagrimejo els safirs
dels teus ruixims
continguts,
doncs en cap moment,
no hi vas
sentir la inspiració
de les volences. Tan sols,
jugaves a les endevinalles.

 
Saqueges sentiments
aliens, per a nodrir- te
de la seva energia,
n'ets una mena de vampir,
no pas, un bon amador,
més bé un braolador,
presumint del què no
n'és, imitant comportaments 
què has assajat amb
dificultat.

N'ets el causant de les
meves cicatrius,
què de tant en tant
s'obrin i regalimen
el líquid adolorit.
  
No fingeixes més
el què mai no et va
remoure per dintre, 
el què hi va restar
indemne envers el
patiment de l'altre. 






Adela Payá i Prats
            🌿



  

ÉS L'HORA ...!

ÉS L'HORA ...!


Plouen flocalls
de neu al meu cor,
mai no n'hi ha hagut  
ni un bri de pau a
la meva existència.

S'allargassen els
ofidis, mesurant
sí hi tinc cabuda
a dintre d'ells.

Què em voleu menjar?

Càntics al fons
de la Terra per les
veus indefenses,
recobertes les seves
veus, per les
dalmàtiques fosques
i, amenaçants.

On és la compassió
a què obeeix aquesta
descomposició ?

Tremolor a la pell,
plovisqueig de codolells,
bossanyes dissenyades
al voltant del cos;
riallades expel.lides
pels llambrots entreoberts,
dels qui s'hi plauen
en esquitxar salfumant.

Carrers esquerdats
de concavitats aprofundides..
S'obrin pous al dessota
de la gleva,
s'hi mostren les feres
d'escates verdes
i, tothom arrenca a córrer.

Ningú no s'hi pot creure
el què està sotjant,
com tampoc el llarg
esclavatge què arrosseguem
des de fa milers d'anys. 

La Terra ens empeny
a que obrim els ulls
de l'ànima.
Ja n'és el temps de rebutjar
als inventors
de les imatges programades,
als impostors, als jugadors
dels nostres gens.

Hi som cocreadors, amb
les energies sublims;
podem transformar-ho
tot de dalt a baix, 
de dintre a fora,
d'esquerra a dreta
i viceversa.

Siguem autors, i no els
personatges subjugats
d'una obra escrita pels
mamarratxos de la por. 


Amunt, sempre amunt,   
és l'hora de la metamorfosi..!
Hi fem fora als destructors
de la creació...!





  
 Adela Payá i Prats
              🔔



 



  

QUAN RAU EL SOFRIMENT..!

QUAN RAU EL
SOFRIMENT..!



Mires l'aigua i vols
emplenar- la de més
gotes cristal.lines,
i plores, plores, plores,
perquè et pesa
molt aquest turment 
d'arrossegar tant de
líquid a dintre teu.
Ets l'atuell que vessa
a borbollons.

El teu cos de roquissar
t'ha ajudat a sobreviure,
però n'és fet de rocs
esponjosos, pels quals
s'escolen els xarops dels
sofriments.

La vida et mostra la
seva pitjor cara;
i te n'adones
què n'ets limitada,   
que encara què volguessis
salvar a tothom,  
no disposes de cadascuna
de les claus que obrin
els seus forrellats.

Aquell què et mira amb 
altivesa, fent desdeny de
tot, ....què sabrà ell, de les
pèrdues o de tenir- ne cura
dels teus fills malaltissos, 
què sabrà ell, de les
autenticitats de les coses,
quan s'hi viu com un
gerro de flors, al bell mig
de la taula,
quan només s'hi pensa
en libar del nèctar de les
jovenívoles poncelles.

Tant de desprecis afegits
de més, a la vida,
pel gust de complaure's
amb les puixances,
produeix molta llàstima,
molt de neguit.

A què ve això d'anar 
ocasionant més dolor 
del degut, a aquells 
què només en són 
consirosos pel benestar
de qualsevol.

Quantes barbàries n'hauré
de contemplar adesiara,
quan ja el meu cos escridassa
què no hi pot més,
quan els codolells s'esmicolen
de mica en mica,
quan dins de no res
hi seré un munt de sorra
i, de cendres.

Fins i tot, la casa s'ha
convertit en la meva
cuirassa, el lloc on puc
romandre a resguard dels
xafarders i, dels
malintencionats, dels
insolents i, dels mentiders.

Mires el Sol negre: la lluna,
i voldries apedregar- la
fins a fer- la desaparèixer,
un cel sense aqueixa nau,
duta arran de la Terra
per a enxarxar- la.

Imagines els firmaments
amb els seus satèl.lits
naturals, i t'emociona
aquests canvis sublims
que han d'arribar-hi.
  
De sobte, n'hi haurà sanació
al planeta i, s'hi podrà conversar
amb els desencarnats,
com també tenir-ne contacte
directe amb els nostres
orígens.

Els fills es guariran;
començaràs a trepitjar
pel viaró dels estellicons;
recordaràs com desplegar
les teves ales.
Serà, aleshores, quan iniciaràs
els teus viatges més
allà de la formosa Terra.

Preguis per no trobar-te'n
més amb els esperits burlaners,
els tens força avorrits,  
com també els farsaires:
disfressats d'humans,
els sintètics: aquells què
s'hi traslladen sense ànima
d'un paratge a l'altre.

Mires la Terra, i ella
m'abraça, em consola,
posa les seves mans a sobre
del meu cap i, em calma,
m'ofereix el seient de fang
i, m'invita a descansar.

N'estic tan esgotada,
tan tristament exhaurida,
què he oblidat com gaudir
de les petites coses.
Em nodreixo de raigs
solars, dormo i ploriquejo.




    

     
 Adela Payá i Prats
              🍁

  
  

SALVEM LA TERRA..!

SALVEM LA TERRA..!



Un tracte matusser,
pervers, diabòlic.
Un anar xafigant
pausadament, tot
allò què hi va ser
pronunciat des dels
Principis amb mots
endolcits.

Fruïció de les veritats
contra les mentides;
traïcions amuntegades
unes al damunt de les
altres, força embolicades,
escadusseres de la
compassió.

Éssers apareguts
entre les bromes, 
conformats de boires,
carregats de punxons
i, de coltells;
decidits a massacrar;
enemics de la creativitat;
confabuladors del temps.

Clons sense ànimes,
disposats a instaurar
les atrocitats;
creadors d'armes
biològuiques, amb
propòsits assassins.

Artífexs de les pitjors
calamitats, dissenyadors
d'un munt de malalties, 
omplint garjoles d'humans
amb fins maldestres.
 
Milers i milers, de criatures
abusades, explotades
i, contínuem vivim com
sí res no estigués passant,  
ignorants de cadascuna
de les crueltats instaurades.

Una Terra millor, sí què
n'és possible, sí tothom
ho recrea a dintre d'ell i,
tot de seguit, enllacem
les nostres mans i els
nostres cors.

Salvem al planeta,..!

No té, com altres vegades,
què haver-ne un munt
de sacrificis humans,
quan hem segut silenciats
i, enganyats com sempre
ho hem estat. 
Amenacen amb cruents
events geològics,
amb desaparició de països,
i, tantes altres malediccions.  
 

Totes les civilitzacions
destruïdes, totes les
humanitats creades,
anihilades,
potser hem aterrat ací
per a ser-ne sempre
violentats? 

On són els botxins de les
malvestats, ...Lliures,
inventant més sofriments...?

Ens han segrestat per
a ser-ne víctimes de les
més perverses distraccions?    
Ho sabíem abans de
venir a la Terra? 
  
No volem això, no ho volem.
Prou de bestieses, ja n'hi
ha hagut un abús excessiu
de la raça humana. Prou...!
Els depredadors, aneu- se'n
a bramar la tonyina als
vostres infernals orcs.  







Adela Payá i Prats
             🌏

SETEMBRE..!

SETEMBRE..!



Setembre, set voltes
acollida entre grans
de raïm.
Al dessota dels
emparrats, s'hi gronxaven
fanalets de llum
verda i daurada. 

Un ball de fulles
amb faldilles estrellades,
ocultaven el rostre
d'un home d'ulls glaucs,
simulant fruits
arrodonits amb jupetí
d'esmaragdes.

Setembre, noces de
carboncle amb cors
encesos de passió,
on l'amor ho era tot,
tan esplendorós
relluïa, què incendiava
els paisatges de roig.

Entre mans ens recollíem,
caminàvem a passes
entretallades, 
ceremonioses;
arrencàvem el fullam
de dintre dels nostres
esguards,
fins a clissar
els rajolins dels nostres
estels de safrà.
 
Setembre, estança de
colors, abraços d'olors,
petons de gerdons,
l'home descolorit, a les
estimes abandonà, 
les arraconà al llindar
de les portes.

La vida es renova a pleret;
esquarterada, dissolta
entre mesos als calendaris,
ens en fa ofrenes d'un
munt de regals, 
també et presenta criatures
amb les quals poder
sintonitzar i poder crear-ne
més vida.
 
Setembre, un arreveure
d'incompliments, on les
il.lusions s'hi varen
metamorfosejar per les
absències,
on les declaracions
amorosides foren empeltades
per les accions funestes.

En mirar al fons de les
teves òrbites irisades,
en comptes de vinyers,
resplendien bancals de
florades endolades.   

N'havies oscurit les
aigües de les riberes,
les muntanyes es desfeien,
queien plàcidament,
s'esmicolaven com
molles de pa;
un cel ennuvolat, de sobte,
ens llançava flocs
de calabruix,
mentre una mà a la
llunyania exclamava un
adéu impertèrrit.

Setembre, el mes que
em recorda què hi
vaig perdre a un amoret
llaurat de neules,
ignorant de les savieses,
presoner de les normes,
incapaç de veure més
enllà de l'establert,
totalment engarjolat.
Pensant- s'hi ser àliga
escarbotava túnels com
ho fan els talps
sota el terregam. 

Excavacions de més
i més ocultacions;
la paüra espentava
a aquell il.lús
a fer-ne negacions
dels voleteigs enlairats.
   


   






Adela Payá i Prats
             🖐