QUAN RAU EL SOFRIMENT..!

QUAN RAU EL
SOFRIMENT..!



Mires l'aigua i vols
emplenar- la de més
gotes cristal.lines,
i plores, plores, plores,
perquè et pesa
molt aquest turment 
d'arrossegar tant de
líquid a dintre teu.
Ets l'atuell que vessa
a borbollons.

El teu cos de roquissar
t'ha ajudat a sobreviure,
però n'és fet de rocs
esponjosos, pels quals
s'escolen els xarops dels
sofriments.

La vida et mostra la
seva pitjor cara;
i te n'adones
què n'ets limitada,   
que encara què volguessis
salvar a tothom,  
no disposes de cadascuna
de les claus que obrin
els seus forrellats.

Aquell què et mira amb 
altivesa, fent desdeny de
tot, ....què sabrà ell, de les
pèrdues o de tenir- ne cura
dels teus fills malaltissos, 
què sabrà ell, de les
autenticitats de les coses,
quan s'hi viu com un
gerro de flors, al bell mig
de la taula,
quan només s'hi pensa
en libar del nèctar de les
jovenívoles poncelles.

Tant de desprecis afegits
de més, a la vida,
pel gust de complaure's
amb les puixances,
produeix molta llàstima,
molt de neguit.

A què ve això d'anar 
ocasionant més dolor 
del degut, a aquells 
què només en són 
consirosos pel benestar
de qualsevol.

Quantes barbàries n'hauré
de contemplar adesiara,
quan ja el meu cos escridassa
què no hi pot més,
quan els codolells s'esmicolen
de mica en mica,
quan dins de no res
hi seré un munt de sorra
i, de cendres.

Fins i tot, la casa s'ha
convertit en la meva
cuirassa, el lloc on puc
romandre a resguard dels
xafarders i, dels
malintencionats, dels
insolents i, dels mentiders.

Mires el Sol negre: la lluna,
i voldries apedregar- la
fins a fer- la desaparèixer,
un cel sense aqueixa nau,
duta arran de la Terra
per a enxarxar- la.

Imagines els firmaments
amb els seus satèl.lits
naturals, i t'emociona
aquests canvis sublims
que han d'arribar-hi.
  
De sobte, n'hi haurà sanació
al planeta i, s'hi podrà conversar
amb els desencarnats,
com també tenir-ne contacte
directe amb els nostres
orígens.

Els fills es guariran;
començaràs a trepitjar
pel viaró dels estellicons;
recordaràs com desplegar
les teves ales.
Serà, aleshores, quan iniciaràs
els teus viatges més
allà de la formosa Terra.

Preguis per no trobar-te'n
més amb els esperits burlaners,
els tens força avorrits,  
com també els farsaires:
disfressats d'humans,
els sintètics: aquells què
s'hi traslladen sense ànima
d'un paratge a l'altre.

Mires la Terra, i ella
m'abraça, em consola,
posa les seves mans a sobre
del meu cap i, em calma,
m'ofereix el seient de fang
i, m'invita a descansar.

N'estic tan esgotada,
tan tristament exhaurida,
què he oblidat com gaudir
de les petites coses.
Em nodreixo de raigs
solars, dormo i ploriquejo.




    

     
 Adela Payá i Prats
              🍁