DE LA TERRA AL CEL

 

DE LA TERRA AL CEL




Avui, canto a la
glauca saba dels
arbres,
com empastifo el
meu cos amb els
pigments verdosencs.

Enyorança del verd,
dels nítids cels,
de les altives muntanyes.
dels vincles amorosits.

D'aquell hort que s'hi
va quedar aguaitant
les nostres mans a
l'uníson,
fent- li esvorancs
a la gleva,
per tal d'abrigallar
les llavoretes.

Avui, hi sóc un devessall
d'aigua de pluja
anegant les nostres terres;
el crit desesperat al
davant dels ninots de cera,
la mà tendra que aporreja
una munió de portalades;
una cançó entonada amb
veu rogallosa.

Parlotejo amb el Sol,
li agraeixo la seva llum,
la seva companyia,
el omplir- nos a tots de
vida...
Li demano que
desfaci temptatives per
part dels arrogants en
voler interposar entre
ell i la Terra, obstacles
d'obscuritat.

Avui, sento amb més
intensitat que mai
la coïssor als canells
i als turmells,
aquest arrossegar- se'n
per les rajoles com
si fóssim serps reptant.

Absurdes les imploracions,
els precs,
l'acció d'anar encenent
espelmes a canvi de monedas,
el creure en històries
mig inventades, el continuar
les petges de qualsevol
altre, ...Cadascú en tenim
el nostre viaró ben particular.

Avui, segueixo el rastre
de les obagues ploricones,
em despullo de les vestimentas
i m'arrauleixo a dintre del
tronc d'una auleda, em dissolc
en el líquid gerd i, retorno
als meus orígens, enllà
m'esperen amb seient
de tarquim i, llepolies d'atzur.

Per la fullaraca m'envolaré
on amb carrosses d'estels
solcaré els espais siderales;
als qui fan com que res no
en saben, els explicaré les
atrocitats per les quals els
humans, hi som la diversió 
d'uns eixelebrats.






Adela Payá i Prats
              🌳

ARTHUR RIMBAUD

 

ARTHUR RIMBAUD
    (1854-1891)

<UN TROZO DE MADERA>

¿Y si un trozo de madera descubre que es un violín?

Que cegado por el miedo,
no escuchaba su música interior.
¿No merece el empeño de ser tallado?
¿No debe ser moldeado
y encontrar así su propia felicidad?

O debe pasar su vida apilado en un pilón,
esperando con sus compañeros ser quemado,
por el fuego del tiempo.

¿No es la vida ilusión?
¿No es la vida oportunidad?
O sólo la conformidad de muchos,
o el desencanto de regirnos por los ejemplos de lo ya vivido.

Pobre trozo de madera...
en triste día descubre que es un violín.
Ahora duda su suerte,
se cuestiona su existencia,
se exige un sueño.

El invierno se acerca,
el fuego lo espera.
si no se decide, formará parte él.

¿Y si lo intenta y fracasa?
Nunca sonará bien.

Pero al menos podrá decir
que fue violín,
y no leño, de un fuego
que no era eterno.




Arthur Rimbaud 

 Poeta Francés 

SYLVIA PLATH

 

SYLVIA PLATH
(1932-1963)




“Vi mi vida extendiendo sus ramas frente a mí como la higuera verde del cuento.

De la punta de cada rama, como si de un grueso higo morado se tratara, pendía un maravilloso futuro, señalado y rutilante. Un higo era un marido y un hogar feliz e hijos y otro higo era un famoso poeta, y otro higo era un brillante profesor, y otro higo era Europa y África y Sudamérica y otro higo era Constantino y Sócrates y Atila y un montón de otros amantes con nombres raros y profesionales poco usuales, y otro higo era una campeona de equipo olímpico de atletismo, y más allá y por encima de aquellos higos había muchos más higos que no podía identificar claramente.

Me vi a mí misma sentada en la bifurcación de ese árbol de higos, muriéndome de hambre sólo porque no podía decidir cuál de los higos escoger. Quería todos y cada uno de ellos, pero elegir uno significaba perder el resto, y, mientras yo estaba allí sentada, incapaz de decidirme, los higos empezaron a arrugarse y a tornarse negros y, uno por uno, cayeron al suelo, a mis pies.”

Sylvia Plath,
La campana de cristal
(The Bell Jar)

ALIATS SOLARS..!

 

ALIATS SOLARS..!

Com dir-vos que
no paga la pena
viure a disposició
de les errades d'unes
lleis, fetes per uns
titelles, que no han
après a enraonar.

La Natura ens espera
a tots nosaltres,
enduu missatges per
a tothom...Els trobareu
al fullam i, a les flors,
a les arbredes i, a les
pedres, a les muntanyes
i a la terra, al Sol que
no pas a la lluna,
al mar i, als rierols,
als cels i, a dintre dels
ventijols.

Us relataran la vostra
història, sempre trastocada
o emmetzinada de
falsos esdeveniments.

Us empentaran a posar
de relleu els vostres
dons encara per desxifrar.

Com dir-vos que
no paga la pena viure
obeïnt insensateces,
heu d'escarbotar a dintre
vostre i treure- vos
tots els dimonis que us
ocupen.

Hem de crear una
existència novella, que
no desampari a cap
criatura,
hem de viure amb contacte
amb l'esser diví que
cadascun de nosaltres
hostatgem a dintre
nostre.

Fem miracles, ..!

Detonem les nostres
ràfegues lluminoses,
ajudem a Gaia amb el
seu procés de transformació.

Prou de ser les joguines
d'uns pertorbats, que només
gaudeixin de les pitjors
atrocitats, contra els humans
d'aquest planeta.

Canvieu- vos les hopalandes,
brilleu a joc amb el nostre
Astre Sol.
Floriu de poncelles
cristal.lines...Done'm vida
al lloc, que hui per hui,
ens acull amb els braços
ben oberts...

Ajude'm a Gaia amb el seu
ascens amb una pujada
vibracional....Anem a un
món millor...Només heu
de visualitzar- lo...!

N'està a la volta de la
cantonada..
Amunt companys..!





Adela Payá i Prats
             🌞

UN BANYETA A LA TERRA..!

 

Jakub Schikaneder
(Checo, 1855-1924)
Old Prague Nocturno (1906)




UN BANYETA A LA TERRA..!




Hi vas arribar amb
les mans buides de
tacte,
amb el palpís dels
dits inundats de
rierols tèrbols,
amb els palmells
travessats per fletxes
curulles de plomes.

Hi vas venir amb mots
quequejats,
interromputs per la
por i el cor alentit;
em vas mirar amb ulls
esparverats,
demanant- me els
per què de tot allò
que n'és inexplicable.

Hi vas fer promeses
no acomplides,
que esfullarien a les
arbredes dels seus
esplendorosos
ramatges...

Amagaves el teu banyeta
ben al fons de la teva
disfressa i, encara
que et delectaves per
refulgir com un àngel,
tot en tu n'era una arèola
de llampurneigs esmorteïts.

Hi vas marxar amb
retrunys de portades
i, retops de finestres.

Negaries l'amor amb
dringadisses d'esquellerincs,
i, com vampir a les nits,
xuclaries el líquid roig
al dessota de les cavorques.

La vida s'hi va atrevir
a presentar-m'hi
al diablot més mentider,
més dolent,
més rufià.

Malgrat haver-te'n
ofert l'amor més dolç
hi vaig rebre a canvi,
paraules i fets propis
dels éssers de
l'inframón.

Des que t'has absentat
han tornat a rebrollar
les flors,
el Sol llueix amb més
claredat i, la lluna se
n'ha enfugit del troç de
cel que em toca esguardar.
Fins i tot l'aire n'és més lleuger.







Adela Payá i Prats
             🌻

POTSER, NO LA VEUS..?

 

Felice Casorati
(1883-1963)

POTSER, NO LA VEUS..?

Potser, no la veus..?

Al teu costat, vagabundeja
oferint- te una copa de vi
de dintre de la qual
n'ha tret dues arracades.

Ara mateix, te n'ha fet
dos forats als lòbuls de
les orelles i, mira't a l'espill,
dues anelles d'or llueixis
molt elegantment.

Potser, no la veus..?

T'acaba d'agafar de la mà
i recolza el seu cap
a sobre del teu muscle
dret....No te n'adones...?

Et parla molt suaument
a les oïdes, i tu, somrius,
no puc escoltar el que
et murmura però sembleu
molt feliços.

Com és què hi vas
interposar muntanyes
de gelabror entre els dos,
sí l'amor us va escollir
entre molts.

Potser, no la veus..?

Ella no et va trair mai.
Des que hi vas marxar
com si res no hagués
passat, ella, amb la
seva imaginació
et duu a les seves serralades
i et mostra la beutat
de cada ésser viu.

Encara no pot creure
què el que va viure
amb tu, fos una gran
engalipada, perquè
ella creía en tu.

Però malauradament
n'hi ha ànimes que no
n'estan en disposició
d'estimar, juguen a fer
el paper d'amorosits,
palpitant de cors corcats.

Potser, no la veus..?

Te n'ha fet un petó i
s'ha acomiadat de tu
amb llàgrimes de
profunditat. La vas
enganyar de ple
i, encara així, et perdona
la teva crueltat.





Adela Payá i Prats
            💔

PRINCIPI I FINAL..!

 

PRINCIPI I FINAL..!





El cel ens va rebre
un mes d'estiu
al bell mig d'una
pluja perlada,
amb aldarulls de
sonalles, retrunyint
de ben lluny.

Els nostres petons
s'hi feren amics dels
avets i, dels estels,
de les rogenques
llambordes d'un
passeig i, d'un cúmul
de muntanyes.

Passejàvem gairebé
a soles, doncs la gent
s'enfugia dels degoteigs
cèlics.

Ens van batejar
com els escollits,
per a trencar els
nostres lligams,
els nostres anells,
les nostres promeses.

Ens delectaríem per
tenir- ne cura d'un amor
distant, espaciat per
moltes fanegues
de terra,
per rierols curulls
d'ocells dispars,
però per
una mateixa
mar: La Mediterrània.

Les paraules abillades
d'esponerosa nit,
s'hi varen quedar
col.lapsades durant
moltes estacions.

De satèl.lits penombrats
resten paralitzades
en firmaments desconeguts,
no albirats per ningú,
doncs, enllà, només
poden anar-hi els
no creats.

Els desacords esclatarien
com terratrèmols;
a la Terra li n'ocasionarien
esquerdes inguaribles,
de les quals, hui per hui,
en fan rebrolls arracades
de violetes.

Un amor de dol complaent
exposa a la llum les
ferides porpres, d'algú que
cruelment, s'hi va capficar
per omplir- se'n les soles
de les sabates amb pètals
rubescents.





Adela Payá i Prats
            🌺

UNA ALTRA DISFRESSA..!

 

UNA ALTRA DISFRESSA..!








Abans d'ahir:
neu i més neu;
ahir:
pluja melindrosa;
avui:
ventúries enfollides;
el Sol amb barret
de núvols,
i tu, amagat, a la cova
dels cocodrils.

Cristalls trencats;
davallen objectes amb
rebomboris d'esclafits
contra les llambordes.

El poble encauat,
els llums a l'interior de
les cases, engegats;
els calefactors a tota
bufa...
El fred, esfereïdor.

Tu, abillat d'escates
i de glauc, cercant
l'escalfor d'un raig
diamantí.

Del teu cor, se'n surten
sanefes d'arcs iris,
llauren camins d'aigües
acolorides.

Ja has preparat el teu
equipatge..?

Nous avatars t'esperen,
els Felins hi són
bon guerrers i en tenen
un bon cor.
Els Aviars poden
envolar- s'hi. També
en tenen cura dels
més afeblits.

Almenys, escull
ara, ésser una
bona persona.
El paper de malvat
ja l'has interpretat
massa vegades.

Estripalls de vides
n'has deixat escampades
a sobre dels bancals, 
com sí fossin
cebes en estat de
putrefacció.

Abans d'ahir:
neu i més neu;
ahir:
pluja melindrosa;
avui:
ventúries enfollides;
el Sol amb barret
de núvols,
i tu, emprovant- te
vestits de moltes
races còsmiques.


Bon vent i
barca nova..!





Adela Payá i Prats
            😇

A L'OMBRA D'UN SALZE..!

 

A L'OMBRA D'UN
SALZE..!




Dies embolicats
en fulloles de cel.lofana
i llaçades de purpurines;
dies tancats en calendaris
d'imatges camperoles;
dies ajaguts a sobre
d'una molsa jeperuda,
tota a l'hora
nevisquejada de mots
polars.

Al darrere d'un portó,
una ma gruixuda
de dits esfilagarsats
amb taques d'eburni,
arranca una rere
l'altra les paperines
dels mesos esdevenguts.

S'hi retorna a la llar,
als costums establerts,
a l'amor desencissat,
a la terra absentada
d'embruixos i de màgia,
als arbres mig decapitats,
a la desertada joia.

El cor desvalgut, desatès;
inundat de llampecs
desafía a Eros;
els espetecs amorosits
hi resten avortats,
converteixen les brases
en cendres metàl.liques.

Les estimes ja soterrades
en clots de profunditat,
s'arrapen amb passió
a la foscor, que no pas
a les lluminositats.

Renuncia la llum a la
seva claredat,
i a poc a poc,
s'empolistra d'obagues
lunars,
de clapes embetumades.

Llavis negres li'n fan
fàstic a l'essència vital,
s'hi engresquen amb les
mústigues besades
d'un bassiol empudeït.

El silenci, al fons de la
gleva, reverdeix de
llàgrimes glauques
cadascuna de les arrels;
l'arbre reneix de mort
instaurada, aleshores,
l'home confús, trenca l'ou,
s'exposa als raigs llumeners
del Sol i, viatja en el temps
al jorn des d'on ja n'és
impossible esgarrar- li'n
qualsevulla fulla a l'almanac.












Adela Payá i Prats
             💔

Poema D'en Franc Guinart i Palet

 

MANUEL ALTOLAGUIRRE

 

MANUEL ALTOLAGUIRRE
        (1905-1959)

<HOY PUEDO ESTAR CONTIGO>



He deseado
para ti todo el bien y me acompaña
la bondad del amor. A ti te debo
gozar en soledad la compañía
más difícil del hombre, la que tiene
consigo mismo. No me causa miedo
reconocerme, ni busco a nadie, no.
Le has dado a mi semblante sin saberlo
una luz interior que me hace fuerte,
para vencer mayores soledades.

Manuel Altolaguirre




<Amor oscuro>



Si para ti fui sombra
cuando cubrí tu cuerpo,
si cuando te besaba
mis ojos eran ciegos,
sigamos siendo noche,
como la noche inmensos,
con nuestro amor oscuro,
sin límites, eterno…
Porque a la luz del día
nuestro amor es pequeño.



Manuel Altolaguirre

                🍂

A PROP DE LA LLUM..!

 

A PROP DE LA LLUM..!

No ens deixen viure
de cap de les maneres.
Inventen cadenats
de tot tipos,
posen en acció plans
desgavellats.

Els nens, s'han quedat
sense els seus parcs,
els adults no poden
fer- s'hi ni un cafè.
Els teatres i els cines
resten tancats.

La neu ens ha visitat
amb el nom de Filomena.
Glaçats restem amb
temperatures sota zero.

De vegades em véns al
cap. Et contemplo com
un ninot de neu,
inmòbil, en terreny
enjoiellat de brillants.

L'esguard perdut al bell
mig d'un cel de
borreguets,
les mans paralitzades,
des de les quals se'n
surten deu dits, curulls
d'anells de joguines.

Un home de metall
a joc amb el temporal.
D'acord amb les mesures
dels descerebrats.

S'hi vol institucionalitzar
la deshumanització,
amb la instauració de la
por i l'armament bioquímic.

Com ells, tu, fas el mateix,
despobles les estimes
dels seus atributs més
fúlgids..

Retornis les gemmes de
diamants al seu estat
primigeni del carbó.
Fas esvoralls de l'essència
mística i, divina dels humans.

Com tot allò que batega
en estat corrupte
fins a la seva destrucció,
així, s'esdevindrà en una
Terra que junt amb els
seus fillols, lluitarem per
instaurar la dignitat
transgredida.

N'hauràs de fugir com
bestiola a prop de la seva
extinció.

En enlluernar- s'hi el
planeta de més ones
vibracionals, el teu cos
no ho podrà suportar.

Dos opcions en tindràs
per a sobreviure:

aprendre a ser un
humà diví o
marxar amb els teus
germans a un altre lloc
del Cosmos.

El temps cada volta
rutlla més de pressa.

Viurem i, cadascun dels
malfactors hi sereu expulsats
de la Vía làctia. Tu, també..!
Et queda poc per a preparar
el teu equipatge.









Adela Payá i Prats
             🛍

Yukio Mishima

 

Yukio Mishima
(1925-1970)

seppuku, harakiri, haraquiri o hara-kiri o «corte del vientre») es el ritual de suicidio japonés por desentrañamiento.



<Morir>

Morir
en el viento
del suicida.

Morir combatiendo
la única muerte
de un guerrero.

Morir
por el filo del sable
de muerte ritual.

Morir
sabiendo que morir
no es más que mejorar
el instante último.

Morir de olvido
como morimos todos
finalmente, a los pies
de un tiempo criminal.

Morir de rosas
de crisantemos
de flores de ciruelo
atravesadas por un grito.

Morir del otro lado
del mundo
donde haya un guerrero
bajo el sol.

Morir imperial
sin pedir perdón
enfrentando al enemigo
y siendo muerto por él.

Morir
caudillo del cielo
solitario jefe
de un idioma.

Morir
con el sol en la frente
como mueren los nuestros.

Morir
de rodillas al sable
al símbolo divino
de los tiempos.

Morir
de caballos desbocados
de ideogramas en la frente
de seppuku, al amanecer.

Morir
del otro lado
de las cosas.

Morir con honor
por el acero entrañable
decapitado por el camarada
más querido.

Morir de mar
de isla
de corceles antiguos
de estampido.

Morir
de sangre nueva
junto al escudo medieval
de los guerreros.

Morir
y olvidarse de un mundo
sin honor.

Morir incomunicado
aislado por el ruido
que el enemigo trajo
para ayudarnos
a morir.

Morir con honor
como un samurái
como un poeta.

Yukio Mishima

LA MÚSICA DEL SILENCI..!

 

LA MÚSICA DEL SILENCI..!

M'he desvetllat, atabalada,
pel soroll dels estels,

i em feia aquesta pregunta:

Com seria escoltar
la música del silenci?.

N'hi ha tant de soroll a dintre
del meus somnis !

¿ Com podria emmudir-los ?

La meva ànima sona
com un flabiol i, aleshores
no puc silenciar- la.

La deixe entonar les seves
notes musicals,
esperant que a la fi
es cansi de fer- ne
partitures florals.

Dialoga amb els estellicons,
els hi demana com entonen
les seves melodías,
quin es el rastre que deixen
en rodolar pel Cosmos,
quins tons produeixen
en els seus moviments.

Aleshores, mentre
fantasiejo
entre velles quimeres,
esclato al bell mig dels
platerets,
trontollo a sobre dels
tamborils;
ondulejo entre els
instruments de vent,
carraspejo entre violes,
i violins i mai no em
detinc.

Com poder adormir- me
sense haver d'escoltar
arpegis a tothora.
Com seria escoltar
la música del silenci?.




Adela Payá i Prats
           🥁🎻

TACAT DE BLANC..!

 

TACAT DE BLANC..!

Flocalls de neu:
àngelets de cristall
que del cel cauen
agafats de les mans.

A la Terra mullen
d'aigua nívia,
exploren el cor de
Gaia amb mansoia
pulcritud.

Pètals de roses
blanquívoles,
entapissen la molsa
de carabruna amb
velluts esclarits.

D'enagos, abillada,
m'he atrevit a llançar
un immens borralló
a sobre de la cova.

En arribar enllà, tot
ha restat cobert de
albí, fins i tot el seu
hoste.

Ell, folrat d'abrigalls
lletosos, no sap com
despullar- se'n dels
rostolls esbarriats.

Flocalls de neu:
sospireigs de l'empiri,
recança amagadissa
per escodrinyar cadascun
dels éssers humans.

Per cada bri del polsim
canós, rebrosten les
anomenades flors de
neu: Edelweiss.
La teva llar d'aspecte
Alpí, n'és ara un roquerar
de catifes eixalbades.

Flocalls de neu:
petons límpids que
arrosseguin l'estalzim
dels esperits parasitats.

Allliberat, l'hoste,
de les grisenques
fumaroles,
no sap com pot ser
això de palpitar amb
cor nevisquejat.





Adela Payá i Prats
            💎

POEMA D'EN FRANC GUINART I PALET

 

          Gràcies, amic...! 💗🌳🌟🌛⭐

D'HOME, ABILLADA..!

 

        Pintura: Emerico Imre Tóth.

                           (1985)




D'HOME, ABILLADA..!




Tenies por de les
foguerades amorosides,
de com ens hauríem
estimat de tot cor,
de com haguéssim pogut
transmutar els teus dits
per baquetes de xilòfon,
de com dels teus cabells
arrissats, haguessin
rebrostat capolls porpres.

N'estaves esporuguit
del calfred que s'hi va
instaurar al teu cos,
quan dels nostres palmells
en contacte,
emergien centelleigs
què tot ho espurnejaven.

Senties pànic per flairar
l'amor de veritat.
Et semblava un rosari
de perles, del qual mai
no t'hi podries escapolir.

T'observaves rodolant
al voltant d'un cercle
inacabable, amb ulls
inflamats d'un blanc
refulgent.

Sense que t'adonessis
un jorn inesperat
m'hagués disfressat
d'home ben vestit,
elegantment ataviat
i amb nierol de serps
de coloraines.

Fugísser dels abismes,
acceptaves amb gust
nedar a sobre dels
onatges blanquívols,
però capbussar- te
a observar els esculls
de coral n'era massa
imprudent.

T'hagués complagut
sí et sadollava veure'm
guarnida de cavaller,
amb barret de copa
i, bastó de noble fusta.




Adela Payá i Prats
              🎩

PLANETA ISOLAT..!

 

PLANETA ISOLAT..!

Davalla la llàgrima
en sòl de secà.
El cor ferit,
s'hi resisteix al
seu encloscat.

L'estimat hi viu
en territori eixorc;
llavoretes que mai no
rebrosten,
i sí d'alguna mena
de miracle, ho fan,
exposen a les ventúries
florades d'atzabeja.

Qui en comptes de
dolços sentimients,
acaramulla revenges
per no assolir els seus
interessos carnals,
es converteix en fera
ben ferotge.

Als boscos exempts
de poncelles,
els bruixots couen
a foc viu beuratges
pestilents.


Ficada en núvol gris,
una dolça nina
transmuda els seus
plors de salobre, per
devesslls endolcits.

La terra, de sobte,
humitejada, a l'estimat
li ha fet ataüllar
capolls  de tots els
colors.

És de llavors ençà,
què l'home descregut
hi fa rellucs a l'ànima
de sentiments novells.

Tal n'és el seu desconcert
què n'ha pogut endevinar
misteriosament, qui és
la muller, per la qual,
esclata de pampallugues.

En ploure, els mags de
les arbredes,
s'han transformat en aucells
de colibrís.

Escalfa el somriure en
camps de fertilitat;
els gira- sols
rodolen arran del Sol;
els vegetals s'hi apressuren
per estiregassar- se'n;
els enamorats s'hi
petonegen de sovint;
els braços s'expandeixen
de plenitud.

L'amor s'ha instaurat..!
Els contràris a les estimes
hostatgen planetes aïllats.






Adela Payà i Prats
            🐦

Rosa Leveroni

 

Pintura: Ron Hicks (1965)



ROSA LEVERONI
(1910-1985)

ELS RECORDS

III

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t’agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t’acompanya
en el repòs dels ports…
O fos la punxa de la rosa encesa
d’un desig abrandat.
Aquell record d’una hora de follia,
d’aguda voluptat.
Si fos l’enyorament d’uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d’aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança…
Ho fos tot, menys l’oblit.






Rosa Leveroni

FANTASMAGORIES..!

 

Pintor: Otto Dix
 (1891-1969)

FANTASMAGORIES..!

Tinc fred, molt de fred,
fins al punt, que hi havia
oblidat que ja no hi eres
al meu costat.

Només puc recostar- me
a sobre del teu cos d'obaga,
però segueixo tremolant
a frec d'una pell ombrívola.

El Sol no s'ha deixa't veure
durant tot el día, com tu, rau
amagadís a dintre d'un
cel de nuvolades.

Sí almenys pogués fregar
la meva galta contra la teva,
sí per uns breus instants
els teus llavis fossin el
caliu que escalfessin la
meva llar, ja tot canviaria
una mica.

Aquesta gelor d'or blanc
em traspassa el cos de
dalt a baix
qual espasa de metall,
i, tu no hi eres,
sempre tan absent,
que ja et dibuixo com
un ninot emplenat
de forats.

Tinc fred, molt de fred,
cerco el teu cos translúcid,
i t'abraço tan fort
que et desfàs en un gavadal
de polsim.
Ja has desaparegut i em
pregunto sí alguna volta
hi vas estar amb mi o potser
tot ho he inventat.

A les murades del saló
s'obri un ventanall amb
fúria rabiüda.
En voler tancar- lo, el teu
rostre de neula
s'ha esvanit a pleret.

Esclar, que tostemps
lluiràs com figura
fantasmagòrica.
I ja se sap que dels
espectres, ningú no
en fa confiança.

Adela Payá i Prats
             👻

QUÈ FEM ACÍ..?

 

Paul Gauguin
(1848-1903)

QUÈ FEM ACÍ..?

Sembla un món
de mals presagis.
Voluntàriamente,
diuen, que hem decidit
venir a aquest planeta.

Ho dubto..!

Tothom hi va escollir
al mateix temps
ser- hi l'object
d'uns actes que
atemptaven contra
la mateixa existència.?

Ho dubto...!

Tants i tants atacs
contra la creació,
contra cadascuna de
les seves criatures.

Dolor i sofriment,
malalties dissenyades
per a escurçar les
nostres vides.


Amors nascuts a
les esplugues fosques,
espelmes extintes,
les empremtes dels
gegants esborrallen
les petges dels humans.

Per què estem ací...?

Continuació dels plans
què ens són força aliens,
camins esquerdats,
emplenats de paranys.

Col.lecció de xàvegues
encerclant figures humanes,
ell, va venir per a posar- me'n
al damunt una pell de serp.

No complagut amb això
endinyava el meu cos
amb xafigades de fiblons.
De les escates hi vaig
teixir flors de lilàs.


Sembla un món de simulacres, 
on gairebé res no n'és cert,
on molts adquireixen formes
sense ànimes,
on l'amor s'hi confon per
altres epítets què no anomenaré.

A hores d'ara: Genocidi
contra la humanitat de la Terra...!
I tots tan panxos:
Increíble, insultant, aberrant,
menyspreable...!

Ningú no ho vol veure, però
succeeix des de fa molt
de temps...En aquests moments
dut a terme en menys
discreción.


Per què estem ací..?




Adela Payá i Prats
            ☻

LA CAPSA DEL TEMPS

 

Pintura: William Blake
      (1757-1827)

LA CAPSA DEL TEMPS

El temps se'ns escurça,
s'encongeix de mica
en mica.
El cronòmetre s'ha posat
en marxa.
Comença el compte
enrere.
Vagabundegem per
viarons distants,
tu, sota els roures,
jo, sota les carrasques.

Les arbredes et xopen
d'aigua dolça,
mentre jo m'embolcallo
de flocs de neu.

T'has transformat en
vidre, i tot al teu pas
queda cristalitzat.
Jo m'he convertit en
abrigall d'ermini a sobre
de les serralades.

Els nostres llambrecs
voletegen com agulles
d'un rellotge,
Cerquen el punt exacte
on poder convergir.

Quatre ulls, de cop i volta,
han conformat una
lluna plena,
des d'on els seus raigs
de blau cobalt,
desplacen un satèl.lit
ennegrit, governat
pels emissaris de les
temences.

El temps se'ns escurça,
ens resta una alenada
per a trobar el lloc precís
on ens hi vam abandonar,
on raem petrificats com
figures de gel.
Sols la força de l'amor
ens podrà extreure - hi
d'eixe estat letàrgic.





Adela Payá i Prats

              🍁

   

        

   

        
              
            

GIOCONDA BELLI

 

GIOCONDA BELLI
  (Nicaragua)
      (1948)


Pintura: Jhon Williams
Waterhouse (1849-1917)




<CONSEJOS PARA LA MUJER FUERTE>

Si eres una mujer fuerte
protégete de las alimañas que querrán
almorzar tu corazón.
Ellas usan todos los disfraces de los carnavales de la tierra:
se visten como culpas, como oportunidades, como precios que hay que pagar.
Te hurgan el alma; meten el barreno de sus miradas o sus llantos
hasta lo más profundo del magma de tu esencia
no para alumbrarse con tu fuego
sino para apagar la pasión
la erudición de tus fantasías.

Si eres una mujer fuerte
tienes que saber que el aire que te nutre
acarrea también parásitos, moscardones,
menudos insectos que buscarán alojarse en tu sangre
y nutrirse de cuanto es sólido y grande en ti.

No pierdas la compasión, pero témele a cuanto conduzca
a negarte la palabra, a esconder quién eres,
lo que te obligue a ablandarte
y te prometa un reino terrestre a cambio
de la sonrisa complaciente.

Si eres una mujer fuerte
prepárate para la batalla:
aprende a estar sola,
a dormir en la más absoluta oscuridad sin miedo,
a que nadie te tire sogas cuando ruja la tormenta,
a nadar contra corriente.
Entrénate en los oficios de la reflexión y el intelecto.
Lee, hazte el amor a ti misma, construye tu castillo,
rodéalo de fosos profundos,
pero hazle anchas puertas y ventanas.
Es menester que cultives enormes amistades,
que quienes te rodean y quieran sepan lo que eres,
que te hagas un círculo de hogueras y enciendas en el centro de tu habitación
una estufa siempre ardiente donde se mantenga el hervor de tus sueños.

Si eres una mujer fuerte
protégete con palabras y árboles
e invoca la memoria de mujeres antiguas.
Has de saber que eres un campo magnético
hacia el que viajarán aullando los clavos herrumbrados
y el óxido mortal de todos los naufragios.
Ampara, pero ampárate primero.
Guarda las distancias.
Constrúyete. Cuídate.
Atesora tu poder.
Defiéndelo.
Hazlo por ti.
Te lo pido en nombre de todas nosotras".

Gioconda Belli

          🌷

           

ESCORRIALLES

 

ESCORRIALLES

A les butxaques
guardo encara
l'ombra de les teves
mans, que tant sols
n'estaven de pas.

A les matinades
hem desvetllo,
escoltant la teva
veu, que a poc a poc,
aminora el seu volum
fins a transformar-s'hi
en un dolç sospireig.

M'has fet sentir com
un ocell esplomallat,
cercant l'escalfor
d'un nierol abandonat.

El brancam dels arbres
sempre em suggerirà
uns braços amatents,
dels quals em delecto
per arrapar- me'n a d'ells,
cercant la calidesa de la
qual sempre hi vaig ser
escarsera.

Les muntanyes em pregunten
per tu, en veure'm a soles
asseguda al nostre rocam,
i aleshores, no puc entendre
el per què de res.

Com un día com qualsevol
altre, hi vas llançar llunes
eclipsades, a sobre dels dos,
per a enfosquir- nos per
tostemps...

Com has fet revenja de les
querences amb una rancúnia
impossible de mantenir- la
durant tant de temps,
quan l'amor se n'havia instaurat.

O potser, esclar, hi vaig
malinterpretar aquell
sentiment.
Tanmateix, n'havia segut
una vana posada en acció
dels succedànis amorosits.

Escolto paraules
velles, són les teves,
quan em llegies els teus
poemes, a vora d'un llit,
estrany per als dos.

No vas deixar créixer
les nostres flors,
romanen com paralitzades,
tal vegada han quedat
fossilitzades com minerals.

A la nit sé que la teva
anima vindrà a dir- me
què es l'últim instant
en el que s'hi sent lliure,
per a expressar- me el
que n'hi ha a dintre seu.

Serà enmig dels somnis
quan voldràs ser sincer,
i malgrat què em costarà
creure't, afinaré les meves
oïdes per a prestar- te
l'atenció deguda.

Mai t'hi vaig tractar como
tu ho vas fer;
no t'etiquetaria com
embalum a emmagatzemar.






Adela Payá i Prats
              ❤

AMOR ESFULLAT

 

AMOR ESFULLAT

Amor esfullat
de tiges nues,
que amb prou feines  

poden sostenir-hi 

un lleuger
capoll de rosa
frugal.

El rou a la matinada
cobreix de llàgrimes
les llangoroses
petalines i, heus ací,
que unes mans
corrugades desisteixen
d'arrencar la petita
poncella.

Amor esfullat,
llançat de qualsevol
manera als aiguamolls
d'aigües pútrides,
amb la cobejança
d'estripar- lo de cop.

Ell, somriu complagut,
alliberat d'aquell pes
que l'enfonsava el cos.
Ella, amb la seva tendresa
es capaç de purificar
el líquid putrefact.

A d'ell li retornà les
seves malifetes,
metamorfosejades en
llavors de vida,
mentre ell, cegament,
parasita camps de cargols
cercant el que li desplau.

Amor esfullat,
on els rellucs de flors
han niat com bells
nenúfars a les rieres.

Tothom vol allargassar
les mans per poder
acaronar les florades,
i ella, riallera, brunyida
de lluentor, s'enrojola
en veure's esguardada
per uns ulls de sobra
coneguts.

Adela Payá i Prats
            🎁

EN AJUT A LA TERRA

 

EN AJUT A LA TERRA

Ballàvem pels bancals,
cercàvem la vida
fent- li clots a la terra.

Cabells de polsim bru,
mans empolsegades,
i dels llavis se'n surtien
paraules d'assutzenes.

S'mplenàvem els
cossos de raigs
assolellats,
agraïem aquella
escalfor;
i dansàvem a cops
de núvols desglevant- s'hi.

En obrir les boques
ens atipàvem de
llum i més llum.
Hem hagut de
transformar- nos en
energía, per tal d'ajudar
a la Mare Terra
en el seu procés
de neteja.



Adela Payá i Prats
             💗

TANT A DIR..!

 

TANT A DIR..!

Tant a dir,
però els llavis
s'hi resisteixen
a obrir els seus
portells.
 
Els silencis,
han brodat
amb fils de colors,
la molsa carnosa
dels llambrots.

Ecos de paraules
daurades ressonen
a les oïdes,
repeteixen els sons
d'abans, 
però romanen com
encastades en llocs
del passat.
  
Tant a dir i no sentir
el desig per expressar- ne
cap sentiment,
en un món farcit de cors
silents, què res no hi
tenen a dir. 
 
Llueixo de cos en
ebullició, on les joies
han segut trasmudades
per calaixos tancats,
on la malenconia ha segut
instaurada com una
pregària de consol.

Al jardí només hi creixen
els cactus i les
atzavares;
les flors han marxat,   
els paratges de fiblons,
hi donen forma d'estel
al meu cor de punxó.
 

Tant a dir i, no tinc
ganes de parlotejar;
em sembla la vida
tan contradictòria què
no hi trobo els mots
adients per a orlar- la
avui de formosor. 
 

Hi sóc un < et  vull>
apalabrat per algú,
què no vol abillar-se'n
amb les hopalandes
de l'amor,
què només delira per
folrar- s'hi
de més i més  
pells i, de més i més 
pelusseres.
 
Tant a dir, i tant
d"omès.
Al cor retrunyen
instruments emmudits,
què tan sols als
firmaments
poden escoltar- se'n. 

Només els ulls
dialoguen,   
llancen als espais
perles de fogueig,  
què conformen nous
estellicons. 
 
Enllà n'hi ha el meu
espill dels miracles,
què en contemplar- me 
a dintre d'ell, podré
embadalir- me'n
de molts sortilegis.

  
 

 
 

 
Adela Payá i Prats
            🌞🍂