ESCORRIALLES

 

ESCORRIALLES

A les butxaques
guardo encara
l'ombra de les teves
mans, que tant sols
n'estaven de pas.

A les matinades
hem desvetllo,
escoltant la teva
veu, que a poc a poc,
aminora el seu volum
fins a transformar-s'hi
en un dolç sospireig.

M'has fet sentir com
un ocell esplomallat,
cercant l'escalfor
d'un nierol abandonat.

El brancam dels arbres
sempre em suggerirà
uns braços amatents,
dels quals em delecto
per arrapar- me'n a d'ells,
cercant la calidesa de la
qual sempre hi vaig ser
escarsera.

Les muntanyes em pregunten
per tu, en veure'm a soles
asseguda al nostre rocam,
i aleshores, no puc entendre
el per què de res.

Com un día com qualsevol
altre, hi vas llançar llunes
eclipsades, a sobre dels dos,
per a enfosquir- nos per
tostemps...

Com has fet revenja de les
querences amb una rancúnia
impossible de mantenir- la
durant tant de temps,
quan l'amor se n'havia instaurat.

O potser, esclar, hi vaig
malinterpretar aquell
sentiment.
Tanmateix, n'havia segut
una vana posada en acció
dels succedànis amorosits.

Escolto paraules
velles, són les teves,
quan em llegies els teus
poemes, a vora d'un llit,
estrany per als dos.

No vas deixar créixer
les nostres flors,
romanen com paralitzades,
tal vegada han quedat
fossilitzades com minerals.

A la nit sé que la teva
anima vindrà a dir- me
què es l'últim instant
en el que s'hi sent lliure,
per a expressar- me el
que n'hi ha a dintre seu.

Serà enmig dels somnis
quan voldràs ser sincer,
i malgrat què em costarà
creure't, afinaré les meves
oïdes per a prestar- te
l'atenció deguda.

Mai t'hi vaig tractar como
tu ho vas fer;
no t'etiquetaria com
embalum a emmagatzemar.






Adela Payá i Prats
              ❤