HARUKI MURAKAMI

 

HARUKI MURAKAMI
   (1949) Japonès

" Tancar els ulls...no va a canviar res.
Res no va a desaparèixer simplement per no veure el què està passant.
De fet, les coses seran encara pitjor la propera volta que els descloguis.
Tan sols un covard clou els ulls.
Tancar els ulls i cobrir- se les oïdes no va a fer què el temps s'aturi.



Haruki Murakami
"Kafka a la riba"


                       💎💎💎



"Cerrar los ojos... no va a cambiar nada.
Nada va a desaparecer simplemente por no ver lo que está pasando.
De hecho, las cosas serán aún peor la próxima vez que los abras.
Sólo un cobarde cierra los ojos.
Cerrar los ojos y taparse los oidos no va a hacer que el tiempo se detenga".


Haruki Murakami
"Kafka en la orilla"


              🥳

EL PREU DE VIURE O DE MALVIURE..!

 

EL PREU DE VIURE O
DE MALVIURE..!

Vindrà el què esperem
o potser caurem en la
desesperació.?

Senderols entretallats
on els humans s'esmorteeixen
als clots abissals.

Vides dirigides per voluntats
alienes, estranyes.

L'humà nascut a la Terra,
mai no ha menat la dansa
en aquest planeta.

Se n'han obert portalades
des d'on uns altres éssers
de l'espai controlen
aquest indret,
precisament els seus
interessos no són del millor
pa de pessic.

Ens tenen sota domini,
ens empobreixen,
segresten els nostres nens,
en fan de rituals satànics,
ens enverinen: l'aigua,
l'aire, els aliments, els
remeis medicinals.
Ens menteixen des de
fa segles, sense escrúpols.

No tenim el timó i vivim
com els excelsos ignorants.
Recreen guerres per així
desfer- se'n de més i més
éssers vius,

S'hi nodreixen de les energies
que nosaltres mateixos,
sense adonar- nos- en
anem regalant-los a poalades.

Sobrevivim per casualitat
amb ulls ploricons,
pregant per a que a ningú
dels nostres, els passi cap
cosa entremaliada.

De vegades ens plantegem
que fem ací,
enmig de tantes malifetes,
quina cosa podem dur avant
per a que el món de paperines
i, els seus cabdills marxin.

El màxim poder i, les copioses
fortunes, hi són a mans dels
botxíns...
Quins estratagemes
n'haurem d'emprar per a que
cadascun dels brètols
hi caiguin de morros pel terra.?
 
És clar, que sabent el que ja
sabem, no podem continuar
fent l'albercoc.
N'haurem de focalitzar-nos
en prendre la nostra sobirania
a sobre de Gaia i forallançar als rapinyaires.

Vindrà la llum a costa de moltes
morts d'humans, al bell mig
d'una gran despoblació i, ens
preguntarem sí voldrem gaudir- ne després d'un caramull d'òbits.

Tal vegada, una mica de felicitat
ha de ressorgir a expenses de
la desaparició dels nostres germans.?
Qui vol això...?
En què s'ha convertit la Terra?

Arrosseguem encadenats de
tristors, de sofriments,
ballem zigzaguejant els
obstacles de la por,
eludim els enclotats de la foscor,
i, la mort la rebutgem amb passió
sobreeixida...S'ho val tot això.?

Ens hem tornat ben bojos,
jo no vull viure d'aquesta mena
d'usurpació. No em complau
les martingales i l'absència
de compassió.

Prefereixo corretejar
per uns altres viaranys,
perquè els ulls
s'hi clouen,
el cos s'alenteix,
i l'ànima, espantadissa,
ja ha pres la decisió
d'allunyar- se'n de les
fatxenderies en aquesta
malaurada existència.

Amenaçats a tothora pels
anihiladors de vida, 
surem a les airines tots
al mateix temps:
acordonats, argollats,
fins que un dels malvats
decideixi prémer amb més
força al voltant del nostre coll,
aleshores: a reveure, fins la
propera, una bona estança,
vés a saber on..?


Sobrevivim desemparats,
aïllats, desprotegits,
sota les ordres d'uns
llangardaixos assassins
què governen amb crueltat
i feresa...Només ens resta
fer una Aliança entre Terraqüis
i foragitar als brivalls.




Adela Payá i Prats
           🤢



Pinturas: Pierre- Auguste Renoir

  

STEFAN ZWEIG

 

STEFAN ZWEIG
(1881-1942) Austríac



                       💎💎💎

<SOLS A L'INCLINAR LA COPA>

Lleu es belluga el ball de les hores
a sobre dels cabells ja platejats,
perquè sols a l'inclinar la copa
s'hi veu amb claredat el fons.

Pressentir a prop la nit
no produeix confusió, sinó aplom.
La pura contemplación del món
és sol del qui no desitja res.

Ja no demana el que va aconseguir,
ja no es condol del que va perdre.
Per al vell és només l'evanescent
preludi del seu comiat.

L'esguard mai no espurneja més
que quand l'encenen els darrers llums.
Cap vegada s'estima més la vida
què a l'ombria de haver d'abandonar- la.  




Stefan Zweig



                         💎💎💎

<SÓLO AL INCLINAR LA COPA>

Leve se mueve el baile de las horas
sobre los cabellos ya plateados, 
porque sólo al inclinar la copa
se ve con claridad el fondo.

Presentir cerca la noche 
no produce confusión, sino calma.
El puro contemplar el mundo
es sólo del que no desea nada.

Ya no pregunta lo que alcanzó, 
ya no lamenta lo que perdió.
Para el viejo es sólo el leve
inicio de su despedida.

La mirada nunca brilla más 
que cuando la encienden las últimas luces.
Nunca se ama más la vida
que a la sombra de tener que abandonarla. 



Stefan Zweig

           🌷

Escultura: Alberto Giacometti
Pinturas: 1.- Pablo Picasso
                  2.- Rembrandt
                  3.- Edward Munch

Roberto Juarroz

 

Roberto Juarroz ( Argentí)

           (1925-1995)

<CADA UNO SE VA COMO PUEDE>

Cada uno se va como puede,

unos con el pecho entreabierto,

otros con una sola mano,

unos con la cédula de identidad en el bolsillo,

otros en el alma,

unos con la luna atornillada en la sangre

y otros sin sangre, ni luna, ni recuerdos. 

Cada uno se va aunque no pueda,

unos con el amor entre dientes,

otros cambiándose la piel,

unos con la vida y la muerte,

otros con la muerte y la vida,

unos con la mano en su hombro

y otros en el hombro de otro. 

Cada uno se va porque se va,

unos con alguien trasnochado entre las cejas,

otros sin haberse cruzado con nadie,

unos por la puerta que da o parece dar sobre el camino,

otros por una puerta dibujada en la pared o tal vez en el aire,

unos sin haber empezado a vivir

y otros sin haber empezado a vivir. 

Pero todos se van con los pies atados,

unos por el camino que hicieron,

otros por el que no hicieron

y todos por el que nunca harán.

Roberto Juarroz

                           ⭐⭐⭐

<CADASCÚ SE'N VA COM POT> 

Cadascú se'n va com pot,

uns amb el pit entreobert,

altres amb una sola mà,

uns amb el carnet d'identitat en la

butxaca,

uns altres en l'ànima,

uns amb la lluna cargolada a la sang

i altres sense sang, ni lluna ni records. 

Cadascú se'n va encara que no pugui,

uns amb l'amor entre dents,

altres canviant- se la pell,

uns amb la vida i la mort,

altres amb la mort i la vida,

uns amb la mà a sobre del seu muscle

i altres a sobre del muscle d'un altre. 

Cadascú se'n va perquè se'n va,

uns amb algú tranuitat entre les celles,

altres sense haver-se creuat amb ningú,

uns per la porta que dóna o sembla donar

per sobre del camí,

altres per una porta dibuixada en la paret

o tal vegada en les airines,

uns sense haver començat a viure

i altres sense haver començat a viure. 

Però tots se'n van amb els peus nuats, 

uns pel senderol que feren,

altres pel que no feren,

i tots pel que mai no en faran.

  

Roberto Juarroz 

           🌳

Pintura 4.- Pere Oller

EM PARLES DES DE BEN LLUNY..!

 

EM PARLES DES DE
BEN LLUNY..!



Andarejo a soles
a sobre d'una terra
que tant m'estimo.

M'assec al voltant
d'una taula de pedra,
on, ell, abillat d'obaga
m'ataülla de reüll.

Amb l'excusa de
prendre el Sol a
cullerades, me'n demano
un suc de taronja.

La figura al meu davant
s'enreda amb la cadira
de metall i, balboteja
paraules que no
s'entenen.

La vida ofegada entre
filferros de morts,
m'empenta a extreure'n
felicitats des dels instants
més dramàtics.

Les galtones les tinc
enrojolades,
els ulls espelluquen llocs
abans no descoberts.

Mentrestant un bagueny
entossudit per romandre
al meu costat,
disserta a sobre d'actes que
no acabo de copsar.

Un plor gemegaire
inunda les rajoletes on
m'hi estic...
Desconeixia què els
éssers que hi són a
l'altra banda de l'existència,
poguessin fer sanglots.

M'aixeco i m'adreço en
direcció al mar.
Ajaçada al damunt del
sorralenc, una ombrívola
imatge, s'interposa al
davant de l'astre Solar,
inscriu a sobre de la meva
pell mots amorosits,
em pentina els cabells
que sento com papallones
aletejant a l'entorn de
la meva testerola.

Afectuosament, li dic
que marxi, que vull estar- me'n
a soles,...
M'adorc sense a penes
adonar- me'n i, al capvespre,
en eixorivir- me dels somnis
destrellatats, hi albiro
arran meu, un llibre de poemes
que parlen de tot allò que
un home hi va sentir i, no
s'hi va atrevir a expressar-los.

Aqueix home, avui, decés:
ombra acompanyant,
volia que llegís el seu últim
poemari...Com s'ho va fer
per a brindar- me'l des del
més enllà, ho ignoro, però
ara mateix, el tinc entre les
meves mans.




Adela Payá i Prats
            💜

FERNANDO PESSOA

 

FERNANDO PESSOA

   (1888-1935) 

<LIBRO DEL DESASOSIEGO>

<LLIBRE DEL DESASSOSSEC>

💎“Soy como alguien que busca a ciegas, sin saber dónde ocultaron el objeto que no le dijeron qué es. Jugamos a las escondidas con nadie”. 

⭐ " Hi sóc com algú què escodrinya a cegues, sense assabentar- se'n d'on ocultaren l'objecte que no li varen esmentar que és. Juguem als amagatotis amb ningú."  

💎“A mí, cuando veo un muerto, la muerte me parece una partida. El cadáver me da la impresión de un traje abandonado. Alguien se fue y no necesitó llevar aquel traje único que había vestido”. 

⭐Respecte a mi, quan hi veig un mort, la mort em sembla una partença. El cadàver em fa l'impressió d'un vestit abandonat. Algú se'n va anar i no va necessitar dur aquell vestit únic que havia guarnit. "

💎" En cada gota de lluvia mi errada vida llora en la naturaleza. Hay algo en mi desasosiego en ese gota a gota, en ese llover y llover con que la tristeza del día se descompone inútilmente sobre la tierra." 

⭐ En qualsevol gotim de pluja la meva badada vida ploriqueja en la natura. N'hi ha alguna cosa en el meu desassossec en eixa gota a gota, en eixe ploure i ploure amb el qui la tristesa del jorn es descompon inútilmente a sobre de la terra."  

💎" Pero soy de los que creen que la vida es mitad luz y mitad sombras. No soy pesimista. No me quejo del horror de la vida. Me quejo del horror de la mía. El único hecho importante para mí es el hecho de existir yo y de sufrir yo, y de no poder ni soñarme más allá de sentir que sufro. " 

⭐ Però hi sóc dels qui creuen què la vida n'és meitat llum i meitat obagues. No sóc pessimista. No em queixo de la feredat de la vida. Gemeguejo de l'esfereïment de la meva. L'únic fet important per mi n'és el fet d'existir jo i de sofrir jo, i de no poder ni somiar- me més enllà de sentir que sofreixo. " 

Fernando Pessoa

Pintures: VERGVOKTRE

                            💛💚

FEDERICO GARCÍA LORCA

 

FEDERICO GARCÍA LORCA
        (1898-1936)

< HAY ALMAS QUE TIENEN>

Hay almas que tienen
azules luceros,
mañanas marchitas
entre hojas del tiempo,
y castos rincones
que guardan un viejo
rumor de nostalgias
y sueños.

Otras almas tienen
dolientes espectros
de pasiones. Frutas
con gusanos. Ecos
de una voz quemada
que viene de lejos
como una corriente
de sombra. Recuerdos
vacíos de llanto
y migajas de besos.
Mi alma está madura
hace mucho tiempo,
y se desmorona
turbia de misterio.
Piedras juveniles
roídas de ensueño
caen sobre las aguas
de mis pensamientos.
Cada piedra dice:
“¡Dios está muy lejos!”


Federico García Lorca

                💎💎💎


< N'HI HA ÀNIMES QUÈ EN TENEN>

N'hi ha ànimes que en tenen
blaus estels,
matins pansits
entre fulles del temps,
i decorosos racons
que arrauleixen una vella
remor de nostàlgies
i somnis.

Unes altres ànimes en tenen
dolents espectres
de passions. Fruits
amb cucs. Reverbers
d'una veu cremada
que ve de lluny
com un corrent
d'umbria. Records
buïts de llagrimeigs
i miques de petons.
La meva ànima hi és antanyassa
des de fa molt de temps,
i s'enfonsa
tèrbola de misteri.
Pedres jovenívoles
corcades de quimeres
davallen a sobre de les aigües
dels meus pensaments.
Cada còdol diu:
" Déu hi és molt al dellà..!"



Federico García Lorca

Pinturas: Leonor Fini
     (1907-1996)

                       💜🧡

ESPIGUES DE BLAT

 

ESPIGUES DE BLAT

Els meus germans:
espigues de blat,
a punt de ser- ne
esbiaixats,
cap cosa no hi puc
fer per ells,
només veure'ls partir
amb cors esgarrats.
La vida, avui, n'és
feixuga, trista, emplenada
d'impotències.
La Terra, d'ací no res
en serà despoblada
d'humans i, una veu
al meu interior,
em diu: que tots ells
ho varen triar.
Però aquest sentiment
de dol continuat,
t'esmenta que no té
sentit tanta crueltat
esparpallada.
Qui vol sobreviure
enmig de tantes morts,
día rere dia.
Qui es plau per continuar
aquest esclavatge,
perpetuat des de fa segles.
La meva família
tota emplenada d'ormeigs
de palangre.
Tatuatges als seus cossos
de lletres i números,
registrats amb codis secrets.
Abordatge esgarrifós
a les còrpores dels
éssers vius....Quantes
atrocitats, en aquest món
on uns esgavellats
s'han proposat tenir- ne
el control de l'existència.
Penso què en cap moment
hi vaig escollir ser espectadora
d'aquest teatret tan obscen.
Mentides per tot arreu..!
Els meus germans:
espigues de blat,
tots alhora amuntegats
al dessota d'un Sol negre.


Adela Payá i Prats
           🤢


Pinturas: 1.- Vincent Van Gogh
                 2.- Claude Monet

Jorge Luis Borges

 

Jorge Luis Borges
         (1899-1986)

<El suicida>

No quedará en la noche una estrella.
No quedará la noche.
Moriré y conmigo la suma
del intolerable universo.
Borraré las pirámides, las medallas,
los continentes y las caras.
Borraré la acumulación del pasado.
Haré polvo la historia, polvo el polvo.
Estoy mirando el último poniente.
Oigo el último pájaro.
Lego la nada a nadie.


Jorge Luis Borges


                 💎💎💎

<El suïcida>

No restarà a la nit un estel.
No restarà la nit.
Moriré i amb mi la suma
de l'intolerable Univers.
Esborraré les piràmides, les medalles,
els continents i els rostres.
Faré desaparèixer el cúmul del passat.
Esberlaré la història, pols a la pols.
N'estic esguardant l'últim ocàs.
Escolto el darrer ocell.
Delego el no res a ningú.



Jorge Luis Borges
            🍀


Pinturas: 1.- Marcela Ballester
                 2..- Joan Miró

ERNESTO SABATO

 

ERNESTO SABATO

   (1911-2011)

" Quina màscara ens posem o quina màscara ens queda quan restem en solitud, quan creiem que ningú, ningú ens observa, ens controla, ens escolta, ens exigeix, ens implora, ens intimida, ensenvesteix.?" 

Ernesto Sabato 

                      💎💎💎

"¿Qué máscara nos ponemos o que máscara nos queda cuando estamos en soledad, cuando creemos que nadie, nadie nos observa, nos controla, nos escucha, nos exige, nos suplica, nos intima, nos ataca?“ 

Ernesto Sabato

         👿

Pinturas: 1.- Carlos Orduña Barreras

                   2.- Cristina Alejo Cañada

ALFONSINA STORNI

 

ALFONSINA STORNI

 ( Argentina ) (1892-1938)

<VOY A DORMIR>


Dientes de flores, cofia de rocío,
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación; la que te guste;
todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes...
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases

para que olvides... Gracias. Ah, un encargo:
si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido...

Alfonsina Storni

Pintura: 

Paul Albert Steck (1866-1924)

"Ofegament d'Ofèlia"

                 🌾🌸

POEMA ZEN

 

" Els arbres mediten a l'hivern.

Gràcies a això, floreixen a la primavera

donen obaga i fruits a l'estiu

i es desposseeixen del superflu

a la tardor."

Poema Zen

💜

JULIO CORTÁZAR

 

<El futuro>

Julio Cortázar

(1914-1984) 

Y sé muy bien que no estarás.

No estarás en la calle

en el murmullo que brota de la noche

de los postes de alumbrado,

ni en el gesto de elegir el menú,

ni en la sonrisa que alivia los completos en los subtes

ni en los libros prestados,

ni en el hasta mañana.

No estarás en mis sueños,

en el destino original de mis palabras,

ni en una cifra telefónica estarás,

o en el color de un par de guantes

o una blusa.

Me enojaré

amor mío

sin que sea por ti,

y compraré bombones

pero no para ti,

me pararé en la esquina

a la que no vendrás

y diré las cosas que sé decir

y comeré las cosas que sé comer

y soñaré los sueños que se sueñan.

Y se muy bien que no estarás

ni aquí dentro de la cárcel donde te retengo,

ni allí afuera

en ese río de calles y de puentes.

No estarás para nada,

no serás mi recuerdo

y cuando piense en ti

pensaré un pensamiento

que oscuramente trata de acordarse de ti.

Julio Cortázar

          🌾

REGALS

 

REGALS

Se n'han omplit
els gerrons de flors
silvestres.
La casa llueix de
colors lilàs.
El quadre a sobre
de la xemenia
ens mostra un
rostre somrient.
Les florades s'enlairen,
assotades pels
bufaruts de les
ventúries i, l'aquarel.la
misteriosament
s'ha estavellat
contra les llambordes.
La casa hi és en
moviment,
una mena de terratrèmol
l'ha feta trontollar
durant uns minuts.
Un home esprimatxat
recull les poncelles
des del terra,
escombra els vidres
del pitxer,
recompon les cadires
i la taula,
arranja la teulada,
endreça l'hort, tot alhora
força desbaratat.
En aixecar- se del llit
una dona, mig lleganyosa,
se n'adona què la
pintura al damunt
de la repisa n'és buida.
No ho acaba d'entendre,
s'hi pren una píndola
pels nervis i, es torna
a gitar.
A la cuina, un perol
fumeja d'aromes
que obrin la gana.
En tenir-ho tot arregussat
l'home escardalenc
d'un bot s'introdueix
a dintre del llenç.
La dona mig espantada
no pot creure's el que hi
veu: el dinar hi és a punt
i, un home de nou
ha reblit el fresc a la
sala d'estar, des d'on
li pica l'ullet a la seva
dona, força esgarrifada.




Adela Payá i Prats
            🌸

Pintura:
Antonio María Fabres

  

Samuel Beckett.

 

Samuel Beckett.
   (1906-1989)

<DESPUÉS DE BAJAR UN POCO >

Después de bajar un poco
a través de la inmundicia
donde todo es oscuridad
sin tener que mendigar
sin tener nada que dar
sin palabras sin sentido
sin tener necesidad
a través de la inmundicia
bajar un poco aún
donde todo es oscuridad
se vislumbra el manantial.

Samuel Beckett.

<DESPRÉS DE BAIXAR UN POC>

Després de baixar un poc
per mitjà de l'escombrim
on tot és foscor
sense haver de mendicar
sense tenir- ne res que donar
escadusser de paraules amb trellat
sense haver la necessitat
a l'altra banda de les deixalles
davallar un poc encara
on tot és tenebror
s'hi entrelluca el brollador.


Samuel Beckett.

           💦

ESOPO

 

"Les paraules que no
van seguides pels fets,
no valen res."  


Esopo

     🌻

LA DANSA DEL FOC

 

LA DANSA DEL FOC

Ballem la dansa del Foc
i cremem tot el que no
ens deixi avançar a la
nostra vida.

Oblidem persones i
paraules, què han humiliat
qualsevol bri d'esperança.
Fem créixer els bedolls
què la deessa Frigga
inspirarà d'amor i fertilitat.

La llum a la llum,
la foscor a la foscor.
La vida reblida de
llampurneigs.
El Sol ens endurà les
llunes segrestades.
La d'avui, vigent, ens
reflectirà la seva falòrnia.

A la Mare Terra
omplim- la de cromacitats,
arrosseguem les penúries
al fons dels bassiols.
Trasmudem- les en
gotims cristal.lins.

Rodolem com brimarades
novelles,
on cargolats de fulgor,
hi arribarem fins als cels.
Acolorim- los de vermellons
i, en treure el cap, els àngelets,
dansem amb ells.

Davalleu de les alçades,
poseu- vos les cuirasses
de guerrers i, tireu- nos
un cop de mà.
Hem de fer fora als
exterminadors de vides.

Giravoltem tots alhora,
incendiem les aspes
metàl.liques, què d'onades
embruixades ens
emmalalteixen.

Als avions, llançadors
de verins,
metamorfosegem- los
en aucells,
i, les seves metzines
transforment- les
en partícules vivificants.

Als inoculs, cada vegada
que s'hi apropin a un humà,
donem- los el poder
d'endurir- se'n
a l'interior de les xeringues,
i, no permetre de cap de les
maneres, la seva circulació
a l'altra banda de les agulles.


Ballem la dansa del Foc,
purifiquem el nostre entorn,
què els nostres càntics
ens alliberen dels trapelles,
acaramullats tostemps
a les esplugues de portes
endins.

 





Adela Payá i Prats
             🔥

EPITAFI

 

EPITAFI

Ell s'abillava de pells
d'altres dones,
mentre a la seva suposada
estimada li deia que la volia.

Però el donyet " Bocamoll"
un missatge a d'ella li va
transmetre pel fil violat.
De llavors ençà que ella
l'ha desterrat.


A hores d'ara, ell,
del planeta se n'ha enfugit,
viatja pels llindars
de la galàxia, desproveït del
seu cos material.
S'hi assembla a un núvol
bombat.

Ahir, pels finestrals s'hi va
escolar,
al meu costat romania
explicant- me les seves idees.
Té por de ficar- se pels
senderols llumeners i ara
vagareja al voltant de la Terra.

Ignora per on ha de resseguir
i, a les oïdes em fa escoltets.
S'arrauleix al selló que hi és
a la meva vora, i durant moltes
vesprades ens fem companyia.



Adela Payá  i Prats
            ⭐

DE MENTIDES..!

 

BERTOLT BRECHT
    (1898-1956)

DE MENTIDES..!

De mentides, el món
s'empolaina:
vestits orlats de monedes
s'exhibeixen, al so dels
seus moviments.


Roda la Terra, o n'és
de ben estàtica ..?
Esfèrica o plana, mai
no ho sabrem, sinó
s'enlairem més enllà
dels seus confins.


L'Univers n'és fictici
o potser vivim en uns
altres paratges?


Tal vegada, dormim 
amb ulls closos i,
cablejats per tot arreu.?


Somiem les nostres vides,
asseguts a sobre d'un
selló... Imaginem el
què volem o fantasietgem
les il.lusions d'uns 
experimentadors.? 


Qui som, quina cosa
estranya se suposa que
estem fent.?


Per què no recordem
res, a quin joc pervers
estem donant- li la
nostra essència...?



Què fem ací...? 


Moltes incongruències,
excés de patiments.
Aterrats a sobre d'on...?
per a contemplar 
espectacles d'abaloris.


De mentides, el món
es despulla,
Des de ben a dalt d'un
penyasegat s'estimba
contra la mar.


Transmutat en peix
globus, els oceans
inspecciona,
a dintre de les esplugues
dialoga amb els
éssers aquàtics 
i, més confós que mai
ho ha estat, decideix
en aucell oreneta recórrer
cadascun dels firmaments.


De moment, suspès
al bell mig de l'èter
s'hi fa un caramull
de preguntes.
Naveguem entre 
interrogants. 

Hi som les claus que
encara no hem descobert
quina mena de forrejats
hem d'obrir-ne.




Adela Payá  i Prats
            🧭

FINGIDORS

 

FINGIDORS

Fingidors de l'amor
fins la mort.
Disfressats de sentiments
que no sentiu,
de pensaments capgirats,
què amb paraules
embolcallades de
llaçades roses, mai
no parleu de veritats.
Amb obagues camuflades
a dintre de la foscúria,
vibreu de baixes freqüències.
Llengues de bonys
engrossida, ens mostreu
d'on se'n surten mots
cisellats d'insults.
D'òbits voleu recobrir- nos-en
sense parar atenció
en que des de ben a dalt
ens abrigallen amb
hopalandes daurades.
Hi vam venir per a
enllumenar als baguenys,
de tal mena d'esforç
què de vegades camegem
amb closques de foscam.
Fingidors de l'amor
fins la mort.
us resta el temps precís
per a fer les valises i marxar
a uns altres indrets.
El lloc que us han destinat
serà el necessari per a
guarir- vos de les vostres
ànimes força corrompudes.
Hem patit l'insofrible
arran vostre, fins i tot,
hem pagat un preu què
de cap de les maneres
podrà ésser recompensat.  
Hem vist caràtules de
destrosses als rostres
dels nostres estimats,
però tan sols desitgem
que us saneu de l'excés
de perversitats.
No us pegarem un tret
al cap, que és el que us
mereceix,  
nosaltres, la gran part
de la humanitat, actuem
d'acord a la llei de l'amor.
L'única cosa que demanem
és què aquest procés
s'acceleri, per tal d'evitar
més i més morts. 
Fingidors, crismats d'olis
empudeïts, què qualsevol
paratge desenllustreu de
les seves cromacitats.
Au..! Fora de la Terra..!




Adela Payá i Prats
            😈

AL GERMÀ QUÈ VOLIA ANAR-SE'N AL CEL.

 

AL GERMÀ QUÈ VOLIA
ANAR-SE'N AL CEL.

Hi sóc fulla afligida,
poncella obrint- s'hi
a les incerteses dels
oreigs,
abraonada a les tiges
em resisteixo a
desarrapar-me
dels meus orígens.

Hi sóc la nena trista
que hi va néixer després
de la mort del seu germà
gran...
El pare guardava el teu
retrat de nin, abillat
d'encaixos blanquívols.

Et vaig sotjar, i vaig plorar.
Em van rebre  amb molt
desassossec...Una nina
s'hi va atrevir a ocupar
l'emplaçament del seu
germanet: imperdonable.

Hi sóc tu i jo a l'uníson,
perquè tots dos ens
acotxàrem a la mateixa
màrfega.
He jugat com un noi, 
els jocs que tu haguessis
fruït i com arquera, als
firmaments, els oferia les meves
fletxes de fusta tendra.

Durant un temps em sentia
com un minyó, m'enjogassava
amb divertiments de xic,
tu hi eres a dintre meu, fins
que la mare em va dir que
n'era una nena i no pas un nen.


Hi sóc l'enyor del teu càntic
joiós, quan a sobre de l'arbre
màgic, ens acompanyaves
amb xiulets de piuladisses.
Et varen posar Ferran
que té el significat d'home
valent o guerrer audaç.

M'agafo a tu, benvolgut
germà....Tant de bo, pugui
conèixer- te el jorn que hagi
de sortir d'aquest planeta.
Avui, de sobte, m'has vingut
al cap ..Almenys, ara mateix,
hi tens als pares arran teu.

Gaudeix de la seva companyia.
No crec que trigui gaire
en ser- hi al vostre costat.
La vida, em dol massa,
el cor el tinc trencat, i la maldat
ací, és insuportable.

Els diablots hi són per tot
arreu, assassinen als humans
amb mentides i fiblons
d'escorpins...No tinc por.
Estic de volta de tot.. El que tinc
n'és una tristesa immensa
de contemplar tantes
malifetes.

Se m'ha negat viure al
camp, ....La tauleta menuda i,
els arbres, me'ls han lladrunyat.
Hi sóc com un insect,
subsistint en rusc d'abella.

En morir, vull veure't, així que
has de fer- me un lloc per
a eixe jorn tan especial.
Vull entrellucar- te ben viu,
perquè a la Terra, de difunt
lluïes, a dintre d'una fotografia
mig descolorida, en blanc i negre.




Adela Payá i Prats
            😘