Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dilluns, 5 de setembre del 2022

D'UNA ABRAÇADA: UN BADALUC.


 




D'UNA ABRAÇADA:
UN BADALUC.



Braços que estrenyen
amb fortor, amb ímpetu,
com si es neguessin
a voler desllorigar- se'n,
hi són aquelles imatges
del passat, on dues
criatures, s'hi recolzaven
per a sobreviure.

Com així, ho eren les
besades de foc i mel:
esplugues que de sobte
s'enllumenaven,
i, en feien taral.lejar
dolces melodies d'amor.

Aquell rodolar pels
senderols, on dos cossets
s'hi declaraven unes
estimes, que la mateixa vida,
no trigaria gaire en
escrebantar- les.

Enxampaven estels
a la foscor, de dintre
dels bassiols i, amb
nom de peixets, els
anaven batejant d'un
en un.

Xerraven amb els
seus baguenys lunars,
al llarg dels seu
trajecte nocturn,
i, de somnis creixents
es reblien tots dos alhora.

L'amor en començar
a enfortir- se, hi va
afegir a sobre d'un dels
seus ocupants:
cargols que bavejaven
a frec dels branquillons
cranials.

Aleshores, un altre
inquilí, contrari a les
estimes, en va conrear
un camp de samarugues,
i, el seu amfitrió es
transformà de la nit
al dia, en un carronyaire.

Les querences,
capitombades;
les tendreses,
traspassades pels fiblons esmolats;
les abraçades,
bescanviades per ofegaments: 
mans que premien un coll amb delit, amb força retorçada;
els petons, sibilants,
allunyats dels musells:
les tremoloses dents en farien
corejar música ensangonada.

L'amor, endolat,
abillat de lignit,
coronat amb barret
de copa alta.
Per on calcigava
entropessava a dintre
dels esvorancs
fins a detenir- se al
davant del cementiri.

Un s'hi va arrapar als
cels, l'atre, de betzarruda
solitud, s'hi va abandonar
als tres o quatre records
d'un temps endarrerit,
on les moixaines i les
magarrufes, hi van ser
tant i tant rellevants.

El que transita arran dels
estellicons, potser voletegi
entre llums espedaçades,
tal vegada, no recordi res
del planeta Terra.
Als firmaments també en
fan esborralls de la memòria.

La que trepitja per sobre
de la grumollosa gleva,
viu d'enyorances i del que
no va arribar a ser-hi,
i es commou de les
possibilitats, no pas dels
fets inactius, acotxats
en alcoves envidrades. 





Adela Payá i Prats
          
🧚‍♀️

Pintura: Nicoletta Tomas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada