PLORS BLAUS..!

PLORS BLAUS..!





No en té massa
sentit, ignorar
el què n'és tan
evident,
així doncs,
continuar pel
mateix senderol,
ara s'hi farà
més complicat.

Escolliré un viaró
estret, reblit
d'arbredes, on en
cada arbre t'hi
pugui contemplar,
on els nostres
quatre ulls, en donen
vida a un paradís
somniat.
  
Decebuda de tantes
coses,
eixarreïda d'albirar
un munt d'atrocitats,
imaginaré una vida
millor per a tots.

N'has fet bé en
marxar,
estem en guerra
contra els qui sempre
han manat en aquest
planeta,
però què tristament,
molt pocs en
són conscientes.
 
Gairebé ningú, no
percebeix els plors
dels nens, dels homes
i, de les dones
endins de les coves
subterrànies,
com tampoc se
n'adonen dels
experiments
amb humans.

Pateixo per tant de
sofriment gratuït,
on ja no hi trobo
consol amb res,
ni tan sols no hi puc
acoblar-me a una
mà amiga, perquè
tothom n'està
convençut
de la meva bojeria. 

Doncs vivim
empresonats, sota
les ordres d'uns
sonats ben malalts;
condemnats a sotjar
espectacles grotescs.

Sí almenys pogués
sentir la teva calidesa,
les teves paraules
a mitja veu.
Sí encara pogués
conservar la capacitat
per tornar a confiar
en la mateixa existència,
però he de reconèixer
què hi sóc l'eco,
la caixa de ressonància
de mi mateixa:
una bombolla blava
emplenada de ruixats,
què en estavellar
plourà indefinidament
fins a esbarriar-se.
  



 
Adela Payá i Prats
            🗺