SÍ LA MORT S'HI FA PRESENT..!

SÍ LA MORT S'HI
FA PRESENT..!



Sí es morim
un, dels dos,
o els dos al
mateix temps,
no ens oblidem
de dir-nos:
adéu siau,
entre besades
de mitja lluna.

Que no venci
l'amarg record
d'un abandó;
l'absència de
dues mans
desenllaçant-s'hi;
el rellotge fent
sonar l'alarma,
d'un final proclamat.
Les nostres passes 
desfent-ne petjades
pels camins
què junts hi
vàrem transitar. 

Sí es morim
els dos al
mateix temps, 
cerquem un lloc
eteri, pel qual
poder-nos
enganxar als
enfilalls què
ambdós teixírem
quan ens volíem.

Seria engrescador
poder gronxar-nos
de nou,
fer esclatar el riure,
i, relatar-nos
històries com
abans, quan tot
ho fèìem petar
entre una munió
de riallades.

Aqueix vaixell
què hi vas deixar
ancorat a vora
de mar,
ens reclama
què muntem
a sobre d'ell.
Hi vol endur-nos
a un paratge
dolçament tranquil,
on tindrem tot el
temps del món
per a besllumar-nos.  
 
Sí només un dels
dos se'n va,
l'altre: el vivent,
ho sabrà d'immediat,
i, sí els dos seguim
en vida, també ho
percebrem i,
a més a més,
a l'instant.

Les ànimes es
comuniquen,
utilitzen els seus
sons peculiars
per a transmetre
sentiments ocultats.
 
La teva tristor, n'és
una arpa, imitant
el flux d'un rierol
a les nits.
La teva joia,
un flabiol esplendorós, 
eixordant
les meves oïdes.
Quan pensis amb
tu i amb mi,
al bell mig del cor,
un violí entonarà
una dolça melodia

Aleshores, hi faig
giravolts fins a
trobar-me amb tu
i, ballem durant hores
a sobre de discos
platejats, arribant
més amunt dels
firmaments.

Sí els dos sobrevivim
toquem alhora
els tamborils,
fem-nos senyals
de fum,
inscriguem als cels
lletres de fumaroles
amb els nostres
noms encastats.
    


   
Adela Payá i Prats
           🎷🥁