SOMNIS DE NENS..!

 

SOMNIS DE NENS..!



Joguines de fang
al Sol fornejant- se'n.
Riallades dels nens
què imaginen un món
de sons i de colors.

Els pins els fan de pares
i mares, a tothora s'hi estan
a la seva obaga, on
inventen nous jocs
amb pots de llauna.

Somnis de nins, invencions
de vides caramelitzades, la
canalla hi viu en un lloc arraulit
pels éssers elementals del bosc.
Els gossets parlen de seguit.

A les pedres les vesteixen
de pigments, amb ulls i boques,
les quals, han decidit parlar- ne amb
les criatures. Conten relats del
temps i diuen que poden volar.

Les figures de fang, han recobrat
vida i ara mateix grimpen pels
arbres, les formigues espantades
n'han fet marxa enrere i un teuladí
s'ha omplit el bec de llac.

La mare toca el tamboret, anuncia
l'hora del sopar i el pare amoïnat
llança bonegons quequejats.
A la gàrjola un ocellet en fa un refilet.
Tothom hi menja cantussejat.

La lluna amb llargavistes en fa una
ullada a la mainada,
de cop i volta, els llança boletes d'anís,

i els nins acomboiats s'enjogassen
tot de seguit.

El pare s'adorm a sobre del selló,
la mare, escura els plats i, la quitxalla
d'amagatotis, per un senderol de
llum blava, s'ha enfilat. Al cel hi són,
on juguen amb els estellicons.

A trenc d"alba, als seus llits, els
àngels d'atzurita, els han deixat
ajaguts amb els musells esberlats
de llepolies...Amb cançons de bressol
s'han esbaltit i, el més menut riu

que riu...Ara voleteja per tota
la cambra, li han crescut ales blaves.
En sortir- se pel finestral hi ha anat
a parar a un nierol, on mamá ocell
li n'ha omplit els llambrots de cucs.

Joguines de fang, de vida naixent,
han entrat als habitacles i s'han endut
la brivalla a recollir-ne nespres pel terra
reballades, en aquest moment tots
mengen dels fruits carbassats.

Ja força desdejunats, han viatjat
d'arbre en arbre, i ara s'han capficat
per construir- se'n una cabana a sobre
del brancatge més enfortit, mentre
els amics de llaquim els hi ajuden.






Adela Payá i Prats
             💜

Mircea Cărtărescu

 

Versión de Lala Toutonián, tomados de Nada: Poemas (1988-1992):

 
Mircea Cărtărescu (1956)
                 (RUMANIA)

 

 

<Nubes sobre el bloque opuesto>



No puedo hacer que la aguja de la brújula se mueva a través de la concentración.

Lo intenté. No puedo hacerlo.

No puedo canalizar la imagen de un naipe. Lo intenté.

Quería levitar y concentrarme media hora

y me sentí loco, acostado de espaldas en una cama deshecha, sudando.

Traté de hacer que una mujer me mirara en el metro

por supuesto, ella no miró.

¡Señor, no soy tu elegido!

El mundo no cambia para mí.

No amo lo suficiente, no tengo suficiente fe.

No tengo un aura alrededor de mi cabeza

y no me has mostrado, no has dado una señal.

Sostengo el mantel entre mis dedos:

sin ceder, sin elevarse en vapor rojo.

Toco el cabello de mi niña, los rizos:

oscuro, dorado, suave.

Nada confunde mis sentidos. No hay ilusión.

Mi mente es un suave espejo del mundo.

Liso y plano.

No hay rasguño.

No hay vida pasada, ninguna criatura ectoplásmica.

No hay Agartha, no hay Shambala

no hay Maya, lo que viene en sueños

es solo el maquillaje de la nada.

Miro la llama de la estufa, hipnotizado,

sabiendo que vine de un útero,

sabiendo que me iré en un ataúd o mancharé la tierra con mi sangre.

No seré yo quien encuentre la grieta.

No seré yo con la cabeza vuelta en la foto de grupo.

 
Mircea Cărtărescu


Pintura: 1.- Brúixola
                2.- Adriaen Brouwer:
                      juego de naipes.




                           💜🌻

LA TEVA VEU..!

 

LA TEVA VEU..!





Em ve la remor de les
veus silents del passat,
tants i tants secrets
jamai desvetllats, retorquits
a les llenyoses branques
dels arbres centenaris.

Andarejaves amb dificultat,
l'esquena et feia mal i, en els
somnieigs hi vaig estar a la
teva intervenció quirúrgica.
Ploraves de dolences mentre
amb les meves mans astrals
t'acaronava el teu dors.

Dels teus murmuris acallats,
n'he fet brollar florades xerraires,
elles, emeten sons amb la
teva veu...La teva veu, que feia
encongir la meva pell.
La teva veu, tan íntima i força
connectada al meu cos.

N'és cert, t'hi vaig trobar massa
tard, massa a destemps,
n'havia d'aprendre a no
enganxar- me, a fer-ne un comiat,
encara que ploricó.
I vaig saber arraconar- te a
l'aresta del meu cor...Però de
cop i volta, t'has fet present.

El teu record, ara mateix,
m'empaita i trigo més del degut
en retornar- te a l'indret
de les distraccions.
De vegades, ho assoleixo,
d'altres, em quedo paralitzada
entre les imatges
d'un temps endarrerit

Em ve a la memòria els nostres
mots, fets de llambregades;
converses de perllongats raigs
irisats, volent endevinar- ho tot
i, sense a penes moure els llavis.

Els pètals de les campanules
m'empentaven a viure el nauseabund esperpent,
què el destí m'havia preparat
amb tanta mediocritat.

Al meu darrere,
hi vaig abandonar un ésser
que només en contemplar-lo 
em donava forces per continuar 
alenant.
Ell, sense assabentar- se'n de res
n'era la guspira què encoratjava
el meu existir.

Ara de bell nou, s'ha encès la
candela què en el passat tots
dos alhora, hi vam extinguir.
Refulgeix a les nits a l'altra banda
de les vidrieres.
M'anuncia subtilment el regrés
d'un amor embruixat.




Adela Payá i Prats
             ☘

NOVA VIDA AL PLANETA..!

 

NOVA VIDA AL PLANETA..!

Algú n'extreu alegrances
de dintre de la foscor,
construeix nova vida
de la desesperança,
s'abstreu per posar-ne de
relleu, cadascun dels invents
amagats a la població.

Un altre, en fa traïcions
a la mare Terra.
Ompli els espais de paraules
funestes, cómplice de les
brevetats, frueix de fer- ne
destrosses de l'existència.
A les querences, soterra
en calzes de fosquedat.

Tu, l'ésser bo, que s'hi atansa
a poc a poc,
em fas companyia de
tant en tant;
als finestrals els has disposat
cristalls de colors, on la llum
en incidir a sobre d'ells,
a tothom magnetitza de
vitalitat.

Ens restaría un lloc per
on començar a inaugurar
la vida, per fer- ne anhels
d'una experiència novella
on els nens s'estiguessin
fora de perill i poguessin
créixer en pau i llibertat.






Adela Payá i Prats
             🌷

OLIVEIRO GIRONDO

 

OLIVEIRO GIRONDO
    (1891-1967 )
  Escriptor Argentí.

<LLORAR A LÀGRIMA VIVA>

Llorar a lágrima viva.
Llorar a chorros.
Llorar la digestión.
Llorar el sueño.
Llorar ante las puertas y los puertos.
Llorar de amabilidad y de amarillo.
Abrir las canillas,
las compuertas del llanto.
Empaparnos el alma, la camiseta.
Inundar las veredas y los paseos,
y salvarnos, a nado, de nuestro llanto.
Asistir a los cursos de antropología, llorando.
Festejar los cumpleaños familiares, llorando.
Atravesar el África, llorando.
Llorar como un cacuy, como un cocodrilo...
Sí es verdad que los cacuíes y los cocodrilos
no dejan nunca de llorar.
Llorarlo todo, pero llorarlo bien.
Llorarlo con la nariz, con las rodillas.
Llorarlo por el ombligo, por la boca.
Llorar de amor, de hastío, de alegría.
Llorar de frac, de flato, de flacura.
Llorar improvisando, de memoria.
¡Llorar todo el insomnio y todo el día!

Oliveiro Girondo

Imatges: Oswaldo Guayasamin.
Equatorià  (1919-1999)

                         💜

MONS PER CREAR..!

 

MONS PER CREAR..!

M'estic a la cabana
què un jorn hi vaig construir
amb els ulls closos.

De somnis i de llums
n'era emplenada.
De dibuixos tota ella, lluïa.

Enllà, fulgien els llibres
de la joia, els cants dels
rossinyols,.

Al lluny, s'escoltava el
borboll de l'onatge, arrapant-s'hi
als braços del sabulós.

L'oratjol en feia ballar a les
arbredes, fressejava mots
aguts, contra el rocam.

Però sabeu què: no existien
les malalties, la gent no envellia,
i podies triar quan partir.

Les comportes de l'avern hi
van ser segellades pels guardians
de les profunditats.

La Mare Natura a qualsevol
nodria...Arrencaves un fruit, i
a l'instant, rellucaven dos o tres.

Els animals xarrotejaven, n'eren
els nostres amics i mai se'ls
menjàvem..

Demanàvem perdó al regne
vegetal, i ens preguntàvem com
sobreviure sense fer mal a ningú.

No ens agradava un món a dintre
del qual, havíem de fer patir a
qualsevol ésser viu.

Les energies creadores, no van
tenir en compte tot allò que hi
sentíem i amb enganys o

subtileses, ens van instaurar
en la més eixamplada densitat,
hui per hui, n'hi ha tants interrogants.

T'apropaves a un vegetal i tremolava,
sabia que anava a ésser extirpat
del seu substrat.

Aleshores s'endrapàvem de sofriment.
Deliràvem per viure només de les
lluminàries del nostre Astre.

Ell, ens les oferia lliurement i
sense haver de ballar- la- negra.
Aleshores, ningú seria assassinat.

M'estic a la cabana
què un jorn hi vaig construir
amb els ulls closos.

Segueixo somiant un món amb el
qual no hi visc i me n'adono
de que hi estic on no em correspon.

Sobrevisc a contracor, fent negacions
de mi mateixa...I encara que volgués
marxar, cerco com m'ho faré

per trobar la manera idònia d'endevinar
on rau la veritat i la mentida de
tot...Mentrestant em grataré la testerola.





Adela Payá i Prats
            🍁






       

Van Gorder, Luther Emerson.

 

      Van Gorder, Luther Emerson.
             pintor estadounidense, 
                       (1861-1931)

                                       💛🧡

ELL, NO ERA ELL..!

 

ELL, NO ERA ELL..!

Tant per dir, tant per explicar,
un caramull d'epístoles sense
signatura, de les quals, s'hi
despengen lletres de mica en mica.

La gola rau tancada. S'hi sent com
una mena d'ofegament .!
Em voregen tantes coses
inexplicables, que avui n'he obert

els taps dels flascons;
el meu cor ja no pot amb el pes
gasós dels esdeveniments.
I tu, en passar pel meu costat


al jardí del Roserar, has fet
l'òliba...Has fet l'orni.
Et senta bé, fer- te el despistat..!
És clar, la meva vida n'és reblida

de petites esquelles que ningú no
n'estaría disposat a escoltar- les.
Em guardo la dringadissa, doncs no vull  eixordar a ningú...Andarejo pels

viarons amb una munió d'arpegis
que oprimeixen el meu cos.
Hagués segut ben dolç parlar
per un breu instant amb tu, però

potser, també em percebeixis com
un mal so.....Per tant he de romandre tancada al bagul sense claus, i ballar
a dintre d'ell amb les fades dels

aldarulls.......Malgrat les esgarrinxades, segueixo el ritme d'una cançó llangorosa.
Sadollar les buidors dels altres
no n'és el meu ofici, i encara que

m'escolto cadascuna de les nicieses,
ningú no sospitaria quantes solfejades
n'he entaforat al fons de l'ànima.
Ja no en tenen cabuda més partitures.

I, tu, abans, tan atent, vagabundeges
amb peus descompassats...Tal vegada
t'has transformat en la teva obaga,
i, el qui era: ell, ja no hi és a la Terra.

Ets la nota negra, extraviada al
pentagrama, que per irradiació lunar,
n'has segut silenciat, arrencat, entre
barrots horitzontals.

T'he perdut....l'home bo, ha marxat a
una altra dimensió...És innecessari
el seu record...S'ha difuminat.
S'ha esvanit...! Ja no existeix..!

El polp què s'hi fa present, mitjançant
un finestral màgic, li ha donat eixida
a la formosa ànima, què a hores d'ara,
hostatja un altre indret còsmic..





Adela Payá i Prats
             🌻

RATES DE LABORATORI..!

 

RATES DE LABORATORI..!

Curiós, ben curiós...!

D'on em neix el rebuig de
viure a tothora enganyada
per qualsevol.
Aquest fosc sentiment
per malviure en un món
embetumat d'afegitons.

De calcigar una gleva
que voldríem més embellida,
amb uns arbres mil.lènaris,
emplenada d''un aire més respirable, 

d'unes florades més acolorides, 

d'uns nens més sans.

Com podria desfer-me d'aquesta
brutícia què ens envolta a tots,
tacant- nos la pell de clapes
multicolors..?
Hauré de continuar ben
enmascarada com qualsevol.

Com m'ho faré per a seguir vivint
en un món estrany, reblit de
immundícies a cada revolada
que hi faig....Com fer créixer les
llavoretes de la beutat en un
indret força adulterat..?

Les esperances s'han trasmudat
per recances, per angoixes,
gairebé és impossible una exaltació d'abundor en un planeta governat per les úrpies dels depredadors.

On anem per aquest camí...?

Repetició continuada de l'espoliació,
sempre escamotejats amb morts
i, més morts injustes,
amb una renglera inacabable de
desgràcies, de sofriments que
perduren per tostemps.

Cansanci de tants films repetitius,
avorriment dels mateixos mots,
estancament de les idees i, d'un
progrés comprimit de nicieses,
on tothom es desviu per no fer- ne
cap cosa que ajudi a la humanitat   


a avançar un pas quàntic...Ací s'hi
estem com xampinyons a la
foscor, esperant passivament
a ser-ne arrencats i devorats.
Quina mena d'existència enduem
tots plegats, acceptant el què

no s'hi pot acceptar...En comptes
d'omplir- nos- en  d'estímuls continuats

per a fer de Gaia i els seus hostes

el lloc més bonic i màgic del Cosmos,

ens hem conformat en sobreviure com bèl.lues engabiades.


Curiós, ben curiós...!





Adela Payá i Prats
             😰

CHARLES DICKENS

 

CHARLES DICKENS
    (1812-1870)




" N'hi ha grans homes que fan a tots els altres sentir- se'n ben menuts. Però la vertadera grandesa consisteix en fer que tots se sentin grandiosos."


“Hay grandes hombres que hacen a todos los demás sentirse pequeños. Pero la verdadera grandeza consiste en hacer que todos se sientan grandes”.



Charles Dickens

                              ☘🌾

    


Pinturas: 1.- leonora Carrington
                           (1917-2011)

                  2.- Remedios Varo
                         (1908-1963)
           
                   3.- Leonor Fini
                          (1907- 1996)

                                           💜

BARRANC DEL SINC

 

                                       💜🧡

MÚSICA FESTERA

 

                                    🎷🎺🥁

FILLA, GERMÀ I NEBODA AL CAMP

 

                                      🧡💚💜

ITALO CALVINO

 

ITALO CALVINO (Italià)

  (1923-1985)

" L'infern  dels vius no n'és quelcom que hi serà; n'hi ha un, n'és aquell que existeix ja ací, l'infern que hostatgem tots els dies, que formem essent junyits. 

Dues maneres n'hi ha de no patir- lo. La primera n'és senzilla per a molts: acceptar l'infern i tornar- s'hi part d'ell, fins al punt de no veure'l més. 

La segona n'és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continus: cercar i saber reconéixer qui i què, al bell mig de l'infern, no n'és infern i fer- lo perllongar i donar- li'n espai." 

          

                         💎💎💎 

" El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquél que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. 

Dos maneras hay de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. 

La segunda es peligrosa y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio."

Italo Calvino

Pintura: 1.- Joan Ponç

                2.- El Bosco

                                 

                                    🧡💛

DE COR, EMBENADA..!

 

DE COR, EMBENADA..!

Un temps on les llàgrimes
s'acolorien de glauc,
on les angoixes de tast amarg,
s'hi tornarien dolces.

On enllà hi eres tu, tan a prop
dels ulls, tan a prop de l'ànima.
Enlluernaves aquell lloc tan glaçat
amb la teva pròpia llum.

Donaves fermesa i seguretat,
m'omplies d'una calma jamai
sentida....Només delirava per
estar- me'n arran teu...

Trencar el costum del treball
i, passejar a vora de mar, n'era
el meu anhel, ...Pensar- te i,
sentir- te, el meu gran delir.

Parlar mots fora de les malalties,
exclosos de l'abatiment i del
sofriment...n'era un respir, un
alivi, un descans.

Saber de tu, aprendre la teva
història, escorcollar el que hi
amagaves al fons del teu cor,
una curiositat no acomplida.

Tot de tu ho ignorava, però al
teu costat, qualsevol cosa
adquiria la seva importància,
la seva transcendència.   

El bagul, aleshores buit, es reblia
de precioses imatges, què amb
el pas del temps anirien
esborrallant- se'n de mica en mica.

M'hi vaig allunyar al davant
d'un home del qual no m'era
permès estimar- lo, ell, ja hi anava
acompanyat.

Havia de girar cua i, explorar uns
altres caminois, de vegades escarpats,
abruptes, feréstecs...Sense haver de
trobar- te a les arestes d'altres cossos.

Una història erma, bruixa... N'havia
d'aprendre a viure sense el teu
record, a recobrir- me amb el mantell
de l'oblit, a desentortolligar- me'n

dels teus braços, i no reviure
de bell nou, cap fet, cap imatge
del passat, ...n'havia de desincrustar
les perles què ens mantenien acoblats.






Adela Payá i Prats
             💦

ALDOUS HUXLEY

 

ALDOUS HUXLEY

    (1894-1963)

" La indiferència n'és una mena de mandra, i, la mandra n'és un dels simptomes del desamor:  Ningú no n'és gallof amb el que estima."

Aldous Huxley

“La indiferencia es una forma de pereza, y la pereza es uno de los síntomas del desamor. Nadie es haragán con lo que ama”.

Aldous Huxley

Pintura: 1.-Deb Garlick

               2.- Lara Paulussen

REPÀS DELS SILENCIS

 

Edelweiss. Su nombre Leontopodium Alpinum viene del griego y significa “Pie de León de los Alpes”. ... Desde entonces en su honor, la flor de las nieves se llama Edelweiss y es símbolo de amor verdadero y eterno, como el de los dos jóvenes que murieron arropados por la nieve.

REPÀS DELS SILENCIS

De menuda, parlava només
amb els germans, i amb les
monyeques;
els de fora, no n'eren hostes
de les meves paraules.
Gairebé no articulava cap soroll.

Potser els escoltava o feia què
els escoltava. Ningú produïa a dintre
meu les ganes per viure de veritat.
Em semblaven titelles,
ninots de drap, fent repeticiones
de les mateixes coses.

M'agradava estar a soles,
i fer- ne petits descobriments,
viatjar amb la BH i, deixar- me
acaronar per les ventúries.
Els homes només volien el
què volien..

A les dones joves ens miràvem
com si fóssim perotets.
Un noviet que hi vaig tenir
a una edat primerenca,
em deia que no em deixaria
treballar, malgrat que estudiés

el que estudiés, ell, em volia
a casa, fent de minyona.
Aleshores, hi vaig tornar a callar
i, me'n vaig anar...No comprenia
eixa dèria que tenia qualsevol
per dir- me el que havia o no

havia de fer. M'hi vaig arraulir
en un món que no existia.
Hui per hui, hi sóc com una
ventriloqua que emmudeix els
mots de la femella que em vol
fer parlar....

Ningú no comprèn què
tinc el meu propi llenguatge,
no precise d'altres veus.
D'adolescent, hi vaig perdre
molts noviets, s'avorrien fins
a restar molt cansats de tanta

xerrameca amb ells mateixos.
Havia decidit no pronunciar
ni un mot.
Em pregunto perquè feia això.
Potser silenciava el que no
es delectava per ser-ne exposat.

Als homes, els trobava molt faltats
de cervell, n'eren mans volent
esprémer la meva pell. Ulls què es
detenien a les baranes del meu
cos, sense cap interès per
aprofunditzar en res.

D'adulta, em complau contemplar
la vida sense pronunciar cap vocable.
Hi sóc muda de sons, encara que
en una estoneta, hi puc emplenar
fulles, de paraules escrites.
Les meves mans han pres el paper

dels llavis entreobrint- s'hi.
Boca amb deu dits caligràfics, que
tot ho diuen, que tot ho xarren.
Els musells hi són cavorques closes.
De dintre d'elles tan sols s'enlairen
xiscles de nens, volent tornar a casa.





Adela Payá i Prats
             🌷

             

OBRIM LA CAPSA DE METALL.

 

OBRIM LA CAPSA DE METALL.

No veus que et miro
d'ulls endintre, què et dibuixo
aspes irisadas, què revolotejo
al fons de les teves valls de
carabruna.

No te n'adones de com
calcigo per sobre dels
teus esbarzers,
de com em tenyeixo els
llavis, de móres rubescents.

Duus al teu esguard, reflexos
de besades envermellides,
tot tu, n'ets con una mena
d'estellicó, enllumenant tot el
què t'encercla.

En ser junyits, tots dos plegats,
irradíem de més llum,
acolorim espais esblaimats,
donem més vida a allò que n'és
a punt d'esvanir- se'n.

No veus que esculpim a
l'airecel imatges què es conjuguen
amb figures geomètriques,
què connectem amb punts
còsmics, i fem meravelles.

Hi som màgics en perpètua
conjunció, i no obstant això,
ens mantenim en llunyania distant
amb espurneigs titil.lants, amb
senyals per haver de desxifrar- les.

No veus que et miro
d'ulls enfora, què palplantada
al teu davant, voldria beure
el líquid del teu calze diví.
què de cop i volta em delectaria

per ésser tu i jo al mateix temps.
Te n'has fixat de com el nostre
voler n'és ple d'arrels magnètiques,
creant un munt d'espurnes
elèctriques, de llamps centellejant.

Per ventura hem de prosseguir
trepijant viaranys oposats,
un, en direcció envers el nord
i l'altre vers el Sud...Hi vam néixer
per romandre deslligats.?

El temps en el qual hi vam
incidir, hi va ser un indret de
reconeixença, un recordatori
de vides passades, una explosió
i, una implosió a l'uníson.

Un amor nu i, un amor enxarolat,
un emmirallar- s'hi i un diluir- se'n
entre nuvolades de dol.
Un abraç de branques cargolades
i, una destral amenaçadora.

De les renúncies n'he fet regals
amorosits a uns altres, fins a restar
despullada de tants oferiments.
Ara hi visc envellutada de copes
buides sense cap interés per

emplenar- les. Tan sols en dies
plujosos, resplendeixo como femella
d'abundor, i a les arbredes assedegades
les hi dóno a beure de l'elixir dels
firmaments..

Ens vèiem en no veure'ns, ens
estimem de cossos absents, 
dialoguem de paraules no vocalitzades,
i, de tant en tant, l'univers ens mostra
el que havíem clos a la capsa de metall. 






Adela Payá i Prats
             💛
               

ESQUIROLS AL PASSEIG DE CERVANTES

 

"Hay algo generoso y abnegado en el amor de un animal, que llega directo al corazón de aquel que con frecuencia ha probado la falsa amistad y la frágil fidelidad del hombre".

- Edgar Allan Poe-

                                      🌻☘🍁

JOY HARJO

 

JOY HARJO
   (1951)

<Recuerda>

Recuerda el cielo bajo el cual naciste,
conoce la historia de cada estrella.
Recuerda la luna, conoce quién es ella.
Recuerda el nacimiento del sol al alba, tal es el punto más fuerte del tiempo.
Recuerda el ocaso y la entrega hacia la noche.
Recuerda tu nacimiento, cómo tu madre luchó por darte forma y aliento. Tú eres evidencia de su vida, y de la de su madre, y de la de su madre.
Recuerda a tu padre. Él es tu vida, también.
Recuerda la tierra cuya piel eres:
tierra roja, tierra negra, tierra amarilla, tierra blanca,
tierra marrón, nosotros somos tierra.
Recuerda las plantas, arboles, vida animal que tiene sus tribus,
sus familias, sus historias, también.
Háblales, escúchalos. Son poemas vivos.
Recuerda el viento. Recuerda su voz.
Ella —el viento— sabe el origen del universo.
Recuerda que eres toda la gente y que toda la gente son tú.
Recuerda que eres este universo y que este universo es tú.
Recuerda que todo lo que está en movimiento, lo que está creciendo, es tú.
Recuerda que el lenguaje viene de ello.
Recuerda que la danza es lenguaje, que la vida lo es.
Recuerda.

Joy Harjo

                                    💜

PASSEIG PER LA VIA VERDA

 

                                     🍁☘🌾🌷