MONS PER CREAR..!
M'estic a la cabana
què un jorn hi vaig construir
amb els ulls closos.
De somnis i de llums
n'era emplenada.
De dibuixos tota ella, lluïa.
Enllà, fulgien els llibres
de la joia, els cants dels
rossinyols,.
Al lluny, s'escoltava el
borboll de l'onatge, arrapant-s'hi
als braços del sabulós.
L'oratjol en feia ballar a les
arbredes, fressejava mots
aguts, contra el rocam.
Però sabeu què: no existien
les malalties, la gent no envellia,
i podies triar quan partir.
Les comportes de l'avern hi
van ser segellades pels guardians
de les profunditats.
La Mare Natura a qualsevol
nodria...Arrencaves un fruit, i
a l'instant, rellucaven dos o tres.
Els animals xarrotejaven, n'eren
els nostres amics i mai se'ls
menjàvem..
Demanàvem perdó al regne
vegetal, i ens preguntàvem com
sobreviure sense fer mal a ningú.
No ens agradava un món a dintre
del qual, havíem de fer patir a
qualsevol ésser viu.
Les energies creadores, no van
tenir en compte tot allò que hi
sentíem i amb enganys o
subtileses, ens van instaurar
en la més eixamplada densitat,
hui per hui, n'hi ha tants interrogants.
T'apropaves a un vegetal i tremolava,
sabia que anava a ésser extirpat
del seu substrat.
Aleshores s'endrapàvem de sofriment.
Deliràvem per viure només de les
lluminàries del nostre Astre.
Ell, ens les oferia lliurement i
sense haver de ballar- la- negra.
Aleshores, ningú seria assassinat.
M'estic a la cabana
què un jorn hi vaig construir
amb els ulls closos.
Segueixo somiant un món amb el
qual no hi visc i me n'adono
de que hi estic on no em correspon.
Sobrevisc a contracor, fent negacions
de mi mateixa...I encara que volgués
marxar, cerco com m'ho faré
per trobar la manera idònia d'endevinar
on rau la veritat i la mentida de
tot...Mentrestant em grataré la testerola.
Adela Payá i Prats
🍁
què un jorn hi vaig construir
amb els ulls closos.
De somnis i de llums
n'era emplenada.
De dibuixos tota ella, lluïa.
Enllà, fulgien els llibres
de la joia, els cants dels
rossinyols,.
Al lluny, s'escoltava el
borboll de l'onatge, arrapant-s'hi
als braços del sabulós.
L'oratjol en feia ballar a les
arbredes, fressejava mots
aguts, contra el rocam.
Però sabeu què: no existien
les malalties, la gent no envellia,
i podies triar quan partir.
Les comportes de l'avern hi
van ser segellades pels guardians
de les profunditats.
La Mare Natura a qualsevol
nodria...Arrencaves un fruit, i
a l'instant, rellucaven dos o tres.
Els animals xarrotejaven, n'eren
els nostres amics i mai se'ls
menjàvem..
Demanàvem perdó al regne
vegetal, i ens preguntàvem com
sobreviure sense fer mal a ningú.
No ens agradava un món a dintre
del qual, havíem de fer patir a
qualsevol ésser viu.
Les energies creadores, no van
tenir en compte tot allò que hi
sentíem i amb enganys o
subtileses, ens van instaurar
en la més eixamplada densitat,
hui per hui, n'hi ha tants interrogants.
T'apropaves a un vegetal i tremolava,
sabia que anava a ésser extirpat
del seu substrat.
Aleshores s'endrapàvem de sofriment.
Deliràvem per viure només de les
lluminàries del nostre Astre.
Ell, ens les oferia lliurement i
sense haver de ballar- la- negra.
Aleshores, ningú seria assassinat.
M'estic a la cabana
què un jorn hi vaig construir
amb els ulls closos.
Segueixo somiant un món amb el
qual no hi visc i me n'adono
de que hi estic on no em correspon.
Sobrevisc a contracor, fent negacions
de mi mateixa...I encara que volgués
marxar, cerco com m'ho faré
per trobar la manera idònia d'endevinar
on rau la veritat i la mentida de
tot...Mentrestant em grataré la testerola.
Adela Payá i Prats
🍁
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada