DE COR, EMBENADA..!
Un temps on les llàgrimes
s'acolorien de glauc,
on les angoixes de tast amarg,
s'hi tornarien dolces.
On enllà hi eres tu, tan a prop
dels ulls, tan a prop de l'ànima.
Enlluernaves aquell lloc tan glaçat
amb la teva pròpia llum.
Donaves fermesa i seguretat,
m'omplies d'una calma jamai
sentida....Només delirava per
estar- me'n arran teu...
Trencar el costum del treball
i, passejar a vora de mar, n'era
el meu anhel, ...Pensar- te i,
sentir- te, el meu gran delir.
Parlar mots fora de les malalties,
exclosos de l'abatiment i del
sofriment...n'era un respir, un
alivi, un descans.
Saber de tu, aprendre la teva
història, escorcollar el que hi
amagaves al fons del teu cor,
una curiositat no acomplida.
Tot de tu ho ignorava, però al
teu costat, qualsevol cosa
adquiria la seva importància,
la seva transcendència.
El bagul, aleshores buit, es reblia
de precioses imatges, què amb
el pas del temps anirien
esborrallant- se'n de mica en mica.
M'hi vaig allunyar al davant
d'un home del qual no m'era
permès estimar- lo, ell, ja hi anava
acompanyat.
Havia de girar cua i, explorar uns
altres caminois, de vegades escarpats,
abruptes, feréstecs...Sense haver de
trobar- te a les arestes d'altres cossos.
Una història erma, bruixa... N'havia
d'aprendre a viure sense el teu
record, a recobrir- me amb el mantell
de l'oblit, a desentortolligar- me'n
dels teus braços, i no reviure
de bell nou, cap fet, cap imatge
del passat, ...n'havia de desincrustar
les perles què ens mantenien acoblats.
Adela Payá i Prats
💦
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada