LA TEVA VEU..!

 

LA TEVA VEU..!





Em ve la remor de les
veus silents del passat,
tants i tants secrets
jamai desvetllats, retorquits
a les llenyoses branques
dels arbres centenaris.

Andarejaves amb dificultat,
l'esquena et feia mal i, en els
somnieigs hi vaig estar a la
teva intervenció quirúrgica.
Ploraves de dolences mentre
amb les meves mans astrals
t'acaronava el teu dors.

Dels teus murmuris acallats,
n'he fet brollar florades xerraires,
elles, emeten sons amb la
teva veu...La teva veu, que feia
encongir la meva pell.
La teva veu, tan íntima i força
connectada al meu cos.

N'és cert, t'hi vaig trobar massa
tard, massa a destemps,
n'havia d'aprendre a no
enganxar- me, a fer-ne un comiat,
encara que ploricó.
I vaig saber arraconar- te a
l'aresta del meu cor...Però de
cop i volta, t'has fet present.

El teu record, ara mateix,
m'empaita i trigo més del degut
en retornar- te a l'indret
de les distraccions.
De vegades, ho assoleixo,
d'altres, em quedo paralitzada
entre les imatges
d'un temps endarrerit

Em ve a la memòria els nostres
mots, fets de llambregades;
converses de perllongats raigs
irisats, volent endevinar- ho tot
i, sense a penes moure els llavis.

Els pètals de les campanules
m'empentaven a viure el nauseabund esperpent,
què el destí m'havia preparat
amb tanta mediocritat.

Al meu darrere,
hi vaig abandonar un ésser
que només en contemplar-lo 
em donava forces per continuar 
alenant.
Ell, sense assabentar- se'n de res
n'era la guspira què encoratjava
el meu existir.

Ara de bell nou, s'ha encès la
candela què en el passat tots
dos alhora, hi vam extinguir.
Refulgeix a les nits a l'altra banda
de les vidrieres.
M'anuncia subtilment el regrés
d'un amor embruixat.




Adela Payá i Prats
             ☘