QUAN EL FOSCAM
GUANYÀ A LA LLUM.
Em delectava per
pensar- hi que un
jorn a l'atzar, en
tindríem la nostra
llar, a sobre d'una
serralada, des de
la qual esguardaríem
el blau de l'oceà
i l'atzur dels firmaments.
Conrearíem el nostre
hort de verdures i arbres
fruiters,
de flors i d'herbes
aromàtiques. A tothora
clenxinaríem els cabells
bruns de la Mare Terra.
Ballaríem al dessota
dels magraners que
tant te'ls 'estimaves,
I n'hauríem gaudit
d'una vida força diferent,
a la qual, la realitat, li
va imposar els
termes més estrictes
i desconsiderats.
Els somnis s'hi van
quedar encloscats
en anous que mai
no ens deixarien entreveure
els seus fruits,
emboscats al bell mig
de les arbredes acollidores,
restarien per tostemps
enfonsats de soca-rel.
Ha segut un vagarejar
de passes silents,
de converses amb els
baguenys més obscurits,
d'incomprensions que
jamai no s'entendran,
de llàgrimes que tot
t'ho feien entrellucar
a través d'imatges
trontolladisses
Una solitud immensa,
voraç, que ningú mai
no podrà copsar- ne.
Una davallada al fons
dels abismes,
un continu escarbotar
la gleva, remenant
un munt de calaveres i
no trobar- ne en cap moment
la de l'ésser volgut.
Un encongiment de cor
i d'ànima,
Un rodolar d'ací per allà,
una absència acolorida
de plomalls virolats,
Un rugir estrepitós,
ofegant dolces paraules.
Un càntic curull d'angoixades
notes musicals.
Un anar desfent- se de
mica en mica,
un traspassar murades i
trespols enmig del
Cosmos,
i preguntar- te a tu mateixa
que hi estaves fent enllà,
dissolta entre tenebres.
Em delectava per
pensar- hi que un
jorn qualsevol, assoliríem
la felicitat més gran,
mai no imaginaria que el
doctor Jekyll en donaria
sortida a Mr Hyde.
La mateixa vida es
maquillaria d'actes
monstruosos,
l'home qui semblava bo,
va engendrar l'ogre més
pervers, a força de
soterrar a l'ésser benèvol.
I la nostra llar al damunt
de les muntanyes s'esvania
a poc a poc, com totes les
plantes i els arbusts.
Mai no fruiríem del que junts
haguéssim inaugurat.
La teva víbria va escabetxar
a l'home honest, i de pas ens
va arrossegar a tots nosaltres
a la transformació d'unes
pluges torrencials, que tan sols
cessarien de tant en tant
Avui, n'hi ha tempesta
a dintre meu, no endevino el
cònsol oportú, que apaivagui
aquest devessall d'aigües
llenguerudes.
Adela Payá i Prats
🌨
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada