L'amic Joan Femenia ens parla del vi, enmig de la nit, entre dolces melodies i, llum tènue.
Quan arribi aquest jorn
divendres, 31 d’agost del 2018
L'AMIC JOAN FEMENIA...!
AMOR IMAGINA'T...!
AMOR IMAGINAT...!
Tot ho vam voler
abassegar en dos jorns:
les riallades,
les lectures,
els poemes,
aquell ball, de sobte,
instaurat,
les besades de mig llavi,
les abraçades,
els cossos despullats,
les petites excursions
al voltant de la serra,
les llàgrimes
de les deseperances,
aquella remor de saber
què ens trairies a tots dos,
i, eixe abandonment
sense trellat.
N"havies escollit uns altres
viaranys i, mai no sabràs
quantes preguntes li'n vaig
formular a l'Univers.
Tants camins esbrossats
de ruixims plaguicides;
alguns clots fets al terreny
on poder amagar-ne cadascun
dels teus records;
converses amb els oreigs
què s'hi presentaren amb
cofres ben buits, on arrecerar
els meus mots, ...Volien amb
ells, encerclar- te'n de tempestes.
Agafada de la mà dels estels
hi vaig fer viatges als túnels
de la foscor, on els monstres
reien que reien.
Em declaraven que me n'havia
enamorat d'un ésser de l'inframón,
doncs, mig esparverada els hi
vaig respondre:
L'amor hi pot arribar a qualsevol
racó, el seu efecte miraculós
tot ho transforma.
Però, n'era de ben clar, que tan sols
un dels dos n'havia estimat
amb el cor, l'altre només ho
havia imaginat de ben lluny.
Adela Payá i Prats
PINTORA:
Bertha Wegmann
"Pine Forest in Tirol" 1890
QUANTES HIPOCRESIES....!
QUANTES HIPOCRESIES....!
ADORACIÓ ALS DÉUS
DE LES ESCOMESES,
QUE VOLEN:
IGNORANTS,
GENT POBRA I, SUBMISA,
ESCLAUS I, PROFIT DE LES
INNOCÈNCIES I,
LES PURESES.
PERVERTITS EN ESCABETXE,
QUÈ AL MATEIX JESUS
AVERGONYEIXEN.
PARLEN D'AMOR, MENTRE PEL
DARRERE, ACOLTELLEN VIDES
HUMANES.
NO CAL ADORAR- NE NINGÚ....!
NOMÉS HEM D'APRENDRE A
VALORAR- NOS I, ESTIMAR- NOS-EN.
EL MÓN LLUEIX A L'INREVÉS,
HEM DE CAPGIRAR- LO I, ENTRE
TOTS, INVENTAR-NE UN ALTRE
DE NOVELL.
ADELA P. PRATS
11/08/2018
POSANT ORDRE....!
POSANT ORDRE...!
Com te'l pots mirar malgrat la seva insensibilitat; la seva rudesa; com te'l vas estimar si mai no hi va expressar cap veritat. Passava el temps, inventant móns inexistents i, a d'ells s'hi agafava, penjat
de fils ennuvolats.
Tal vegada, el què sentim ens fa viatjar més enllà del que qualsevol hi pot entrellucar. Aleshores, enfoquem amb cristalls de més alta graduació.
Potser, en la llunyania podem entendre el què a la vida real no s'hi pot comprendre..!
Despleguem cossos subtils i, albirem més del què s'hi expressa als espais de la matèria.
Com et vas atrevir a llaurar els seus ulls amb rasclets d'esguards bruns i, omplir els seus conreus de llumenetes resplendents?
Què feies estimant un home què en cap moment no va saber com n'era això de respectar una dona, de defendre- la al davant de tothom, de lluitar per ella, d'omplir- la de tantes desesperances...!
En tenies curiositat per aprendre quines eines empraven, aquells qui n'eren contraris a les querences; els mateixos que fruïen d'arraconar femelles sota les glaonades, on a dalt del tot, manaven mascles superbiosos.
Doncs, apa, ja ho has après, ara, n'hauràs de girar cua i, posar-ne ordre als teus pensaments i, als teus sentiments.
No s'ho val una fera encara per a instruir-se d'home savi i, tendrívol, Li'n queda un llarg recorregut per on vagarejar....!
Adela Payá I Prats
dijous, 30 d’agost del 2018
CALBS D'AMOROSITATS...!
CALBS
D'AMOROSITATS.
Mires el cel, i et cau un pèl;
de tant d'esguardar- lo
te n'has quedat calb.
Dels fulls inscrits,
els ulls
se t'han enfosquit;
regalims d'anous
davallen
de l'arbre inspirador
i, amb perruquí fet
d'esclovelles cranianes
i, brunes, contemplis
els firmaments,
reservant
la teva capissola.
El llibre novell que escrius,
pàgines de tinta esclarida
conté, mentrimentres, des
del teu llambregar, s'hi llancen
centelleigs de gemmes
cristal.lines
Del volum diamantí,
pluges de besades
a tothom donin;
els rostres somrients
a la Mare Terra
cisellen de més formosor.
Dos corets a la diatància
aplaudeixen actes d'humanitat,
malgrat què ambdós
s'hi abstenen de declaracions
amorosides.
Cadascú, hi és al seu vaixell.
A les seves dues ànimes
les han revestides de pelats,
i ella, en ataüllar la lluna
s'hi arrenca metxes a gavadals.
Amor esfullejat, espellofat,
on tant sols rauen petalines
empal.lidides.
Adela Payá i Prats
OMBRA FORADADA...!
OMBRA
FORADADA...!
Miro als abismes on
hi puc entreveure
quatre somriures:
els vostres.
Trepitjo pel terra
i, em retorna cadascuna
de les vostres essències.
Els ventijols, em murmuren
les vostres cançons quan
us vàreu atrevir a desfer- vos
dels vostres èlitres.
Els rierols i, les onades
marines, em solfegen
els vostres quatre noms amb
notes musicals renaixents.
A l'èter amb ropatge de
purpurines, hi sou revestits
de pampallugues i, des d'allà
dalt, excaveu senderols
de saviesa.
Quatre brimarades, què amb
petjades suaus, enllumeneu
viarons encara per explorar-ne.
Vosaltres: lluernes de llum,
què a poc a poc, hi vàreu fer
esbaldrecs a les obagues
carcelleres, on m'hi hostatjava.
En cloure els ulls, segueixo
albirant- vos, emplenats
de moltes espurnes i, afegint- me:
" Mare, continuem andarejant
tots plegats, pel mateix corriol"
Adela Payá i Prats
20/08/2018 .
Fotografia: Toni Miranda
LLUMETES AL CEL...!
LLUMETES AL CEL
(16/07/2018)
Llumetes al cel
de molts colors
el fan lluir com un
trencadís.
Miro des del
finestral de la casa,
a la platja;
aquest clam de dards
fent diana als corets
de l'oceà.
Em dissolc entre les
escumes rabiüdes,
faig arrapades com
els gats, amb ungles
punxerudes,
i, m'enjogasso amb
els petits estels.
A uns els hi dibuixo
caretes de granotes,
a uns altres cossets
de rucs amb orelles
de corol.les líriques,
i, al més allunyat, li
n'he esculpit un munt
de dofins, conformant
cercles i espirals
rodolant als espais
còsmics.
A la Mar, de sobte,
l'he albirada amb
volants de coloraines.
Des dels firmaments
hi plouen llàgrimes virolades
i, a l'almosta de les meves
dues mans, fent cassoleta,
arreplego petites
fades dansarines.
Els ulls se m'han omplit
de llamps i en ser- hi
tu al meu davant,
t'he enlluernat de més
luminiscències.
Em demanis de pujar
per la balconada, com
Romeu enamoradîs,
però a canvi, t' he implorat
què no arrenquessis
cap flor de l'arbreda.
Ara, mentre ens entrelluquem,
focs d'artificis es disparen
desde els nostres iris,
però en besllumar-nos
tots dos alhora, ens hem
invisibilitzat.
Adela Payá i Prats
APARICIÓ...!
APARICIÓ...
Duus el rostre
maquillat de llunes
esgarrifoses que
degotegen suc
de regalèssia;
de clots que traspuen
polsim d'ossam;
d'anells cantívols
al voltant del teu coll.
Et miro i em fas por;
les teves galtones
es pleguen i repleguen
com ventalls esblaimats;
i, en un instant,
una calavera se n'ha
fet present amb
somriure macilent.
Els teus llavis, com dues
banyes cargolades,
traquetegen mots
de bales disparant- s'hi,
retrunyint contra les
murades
Espais clavetejats
de forats metàl.lics,
des dels quals, se'n surten
corbs emplomallats
de lignit,
on des dels seus becs
s'hi despengen rosaris
de boles corcades.
Poema finalitzat,
ulls envitrallats;
s'obrin comportes
als substrats de pedrís i,
una pira comença
a enllumenar un cel
de turmalines.
Un vell s'esmicola
en grans de panis i,
una Moira atabalada,
els escombra enfeinada
devers els carruatges
abrusats.
L' ombra esperpèntica
se m'hi apropa i, em xiuxiueja
què sí no en tinc cap inconvenient
de ballar amb un home adormit,
me'l miro i n'és tanta la tremolor
què no n'hi ha ocasió per a
respondre.
Simplement,
he marxat...!
Adela Payá I Prats
26/08/ 2018
Pintora: Anna Silivonchik.
.
.
RECOMPONDRE...!
 |
RECOMPONDRE...
Una flaire de dolor,
clapoteigs de punxons.
Dagues enclavades
als cors dels sofrents.
En ser-ne arrencades,
borbollons de sang
fins a buidar- se'n
del tot.
Globus desinflats,
arquetes saquejades.
AMOR desencisat,
AMOR desenamorat.
Llagrimons desconsolats,
galtes aigualides,
calzes omplint- se a pleret
dels regalims,
extreient guspires de les
ànimes enamoradisses.
Tu, la criatura feta de retalls,
Jo, l 'arreplegadora dels teus
trossets, cavil.lant com
reconstruir- ne de nou
el teu anagrama.
Adela Payá i Prats
Pintor: Nikos Giftakis (1981)
dimecres, 29 d’agost del 2018
AFEGINT PÀGINES AL NOSTRE LLIBRE...!
AFEGINT PÀGINES
AL NOSTRE LLIBRE...!
Som contes, perotets
dibuixats entre grapes
creadores. Duem vestits
de papers, on cada jorn
li n'afegim més pàgines
al nostre llibre de la vida.
Gargots canviants,
de nous volants i sanefes
ens engalanen de minuts
i segons.
Les nostres històries
no en tenen ni principis
ni finals. S'escriuen i
s'esborronen. Es tornen
a omplir de grafies de
tinta blava o negra
roja o verda,
segons els relats.
Fem saltirons d'una vida
a l'altra, d'un estel a un altre,
d'una galàxia a una altra
constel.lació.
No ens detenim
en cap moment, fins que
en un incís del temps, ens
preguntem per què mai
no parem...?
Quina pressa tenim, ...?
On anem, ....?
Potser, seguim cegament
un fado què ens han
forjat a dintre de les nostres
ànimes sense saber- ho...?
A qui podem instruir de les
nostres narracions, si gairebé,
totes elles ens parlen
de grumolls de terregam
clapits amb la nostra sang,
els nostres ossos, els nostres
cranis, els nostres cabells
les nostres ungles.
A la Mare Terra l'han feta
recol.lectora de safirs,
tota ella, allargassant braços
per a bressolar-nos, a frec
del seu cor. Sabia del nostre
patiment i, va ser talment
la seva compassió, que va
voler rebre'ns amb carantoines
i, missatges de consol.
A cadascuna de les seves
criatures acomiada el dia
del seu òbit i, amb mots
aurats, inscriu alguna
cosa novella, a sobre de les
nostres pells, que només ella
hi pot sotjar.
Un planeta bressol i, cementiri,
què amb traços de foc, de gleva,
d'oreigs, d'aigues i, d"eter
reté les empremtes de cada
essència viscuda i, morta
quasi alhora, en un espai
infinitesimal al cosmos.
Adela Payá i Prats
29/07/2018
HOME COR...!
HOME COR...!
No cal aquestes gusarapes
recorrent- me el cos de
dalt a baix.
Ni el teu musell libant
la meva sang,
com tampoc les teves
potes de metall
on a cada bellugueig
hi fan ronxes a la meva pell.
No cal besades de cartró
ni abraçades metàl.liques,
ni mots enllustrats de coltells
afuats,
ni aquelles mans
empeltades de rasclets
en compte de dits,
menys encara, aquells ulls
d'esguard carnívor.
No, no em sadolla
res ni mica, estar-me amb
un mascle feral,.
Jo cercaca un home cor,
reblit de sentiments
en expansió i, no pas
una bestiola de pallussa
fent- me arrapades
a cada cantonada.
Adela Payá i Prats
22/08/ 2018
DISBARATS...
DISBARATS...
No em vinguis amb romanços
i, cantarelles, ja saps que no hi crec
en els disbarats.
Quan són figues, són raïms.
Ara diu blat, ara diu ordi.
No em sento a gust amb un
ninot canviant, que avui diu
blanc i, demà ja ha girat al negre.
Què s’hi posa una flor i, a l’endemà
llueix de xalines estilogràfiques.
És com viure al món de les
contradiccions í, parar ben boja
en un instant;
com sentir-se’n doblegada
a tothora;
com no saber sí existeissis o n’ets
una al·lucinació;
i, per a més inri, amb un reguitzell
de dubtes a cada retoc.
Vull estar-me’n al bell mig de les
coses, trobar l’equilibri en cada
menudesa, gaudir de l’harmonia,
saber el què hi ha i, el que no n’hi ha.
No pots pronunciar un <t’estimo molt>
i, al mateix temps, penjar-te’n com
un ximpanzé de les branques, fent-ne exhibicions del teu masclisme.
Et sobren algunes paraules al teu
vocabulari, aquelles que tenen a
veure amb els sentiments...
Millor parla d’instints,
de desig carnal,
de pells limítrofes,
de còdols i, de clavegueres,
d’escopinades i, de meandres,
de ruixims i, de buits,
car no ho barregis
amb tot allò que s’hi sent mitjançant els cercles energètics del cor.
No em vinguis amb romanços
i, cantarelles, ja saps que no
ens podem acoblar.
Les nostres ànimes, ja fa temps
que s’hi van declarar una
hostilitat continuada....Puix que
com enemics, hem de romandre:
benvinguda hi sigui la nostra
discòrdia.
Al teu davant, sempre em veuràs
amb el vestit de guerrera, no hi sóc pas d’aquestes qui passin els dies declarant absurdes llagoteries, per tal d’assolir triomfs que vés a saber de quines coses pogueren tractar-se’n.
Tantes martingales per no expressar la veritat tal com hi és...Em fa fàstic el món dels falsos afalagaments.
Ara mateix, hi sento ganes de vomitejar.
Disculpeu-me...!
Adela Payá i Prats
DE CUL A LES ESTIMES.
 |
| JOAN MIRÓ |
DE CUL A LES ESTIMES.
Efluvis menguants
dels teus dos ulls
lunars.
Tresqueres d'aiguabarreigs
davallant camí de la
gargamella.
Un cos de pluja salobrosa
esquitxa budells ensangonats;
pell enfora un quadre
de somriure fosilitzat.
Raigs i trons de vocables
afuats i costrenyits,
configuren a la natura de
muntanyes més punxerudes.
I, abans de delatar-ne una
melangia amb dolls de
ruixats,
dues cames, de sobte,
s'han enfortit per a emprendre
un inici accelerat de peus
retrunyint contra l'adoquinat.
Els llavis llefiscosos, balbucegen
silencis rabiuts, de sentiments
engolits maldestrament.
Cap sonoritat, cap expressivitat,
mentre la teva còrpora atabalada,
s'hi allunya de l'amor amb gambirols
a cada tomb, més eixamplats.
Adela Payá i Prats.
dimarts, 28 d’agost del 2018
FANTASMES A LES NITS...!
FANTASMES A LES
NITS...!
Se m'omplin els ulls
de polsim negre en
arribar tu, dama de la nit.
Ja hi eres a punt de
llevar-te'n les últimes
pintes fluorescents
i, en fer- se ben fosc,
els diantres de carboncle,
voldran orlar-me els enagos
amb els seus tridents.
A sobre del front, delejaran
per tatuar-me de seguit,
records que ja hi feia temps
què els havia espolsat a dintre
de boques d'airines.
No te'n vagis, astre Sol,
queda't una mica més
de temps, no deixis què
els banyetes hi vinguin
a estorbar-me'n.
Em posaré la disfressa de
gegant per a espantar- los
i, a les dues mans enduré
espelmes <enganys dimonis>.
La lluna nova amb cridòries
d'humans, endinsats a la
seva panxa, n'ha fet escridassar
als monstres de les foscúries,
on per un passadís, al bell mig
de l'èter, han enllumenant
amb fanals virolats
les llambordes cèliques.
Adela Payà i Prats
06/07/2018
A DENIS...!
A DENIS...!
Hi va ser un vuit de juliol,
estimat Denis.
Aquell dia fatídic t'hi vas
llançar de cap, des del
Penyal dels Banys de la
Reina a Campello.
Jugàveu com nens,
a provar la vostra homenia
d'adolescents
entrant als precipicis de la
Joventut.
Oh, preciós nin de cabells
d'atzabeja, què vas sortir
de la Mar amb cap ensangonat
i, preguntant si et mancava
alguna part del teu cos.
Però ara que encara hi romans
a la UCI, els metges hi diuen
què ni braços ni cames
no n'hauràs de moure mai.
No, no...Sí acabes d'acomplir
14 anys, criatura, ...!
Què practicant
el Salt de l'àngel, des del cel,
els vas fer davallar i, al teu
costat els tens fent- te
companyia dia i nit.
Si us plau, éssers alats,
ajudeu- lo. Retorneu- li el
bellugeig del seu cos,
no el deixeu com un nen
de bolquers, tot el jorn
assegut a sobre del
carret de rodes.
Tingueu compassió sí
us plau, només penso
amb ell i, ja ploro.
Què per un jorn en voler
demostar la seva coratgia,
hagi de quedar-se per tostemps
paralitzat, n'és un acte
de ben cruel.
Adela Payà i Prats
08/07/2018
El SECRET CRISTAL.LÍ....!
El SECRET
CRISTAL.LÍ...!
Hi amaguis els versos
què m'escrius sota
una lluna psicodèlica,
els bressoles endins
de flassades argentades.
Juguen a arronsar- se'n
entre les volves de neu
i, es mullen de blanc,
liquant tinta negra.
No vols que cap ni un,
no els taquin
amb empremtes
de dits ensutzats,
ni amb ulls de ninetes
estelades.
N'has fet obviats d'aquelles
estrofes que mussitaven
febleses amorosides,
com tu, anomenis a l'amor.
Pluges de melangies,
hi esclafeixen
en llegir els teus poemes,
encofurnats a les golfes
penombrades.
Delictes de rimes pareades,
s'engarjolen tots els jorns;
el què ignorava, n'era
què tu, no volguessis
sil.labejar els nostres noms
entrellaçats
al davant de tothom.
Me n'havies ficat a l'interior
d'unes àmfores cristal.lines
i, en apropar-se algú,
les submergies
al fons del petit rierol,
des d'on escrivia pentagrames
musicals.
Balboteigs d'aigues limpides,
són les rondalles què a les
rieres ofreno i, agraeixo aquest
anonimat amb el qual hi visc,
on als vespres, l'home peix, hi
ve a clenxinar-me'n rinxols
d'escates, a sobre de la meva
testerola.
Adela Payá i Prats
25/08/2018
A LA SALETA...!
A LA SALETA...!
A la saleta ben fosca
al vespre, s'escolen
alguns raigs solars.
Un rellotge d'antany
s'alça des de les
rajoletes fins al sostre.
Tot ell de fusta i,
amb armariet incorporat,
dóna les hores a l'inrevès.
Ja no cal què estiregassis
els seus cadenats,
ell mateix, fa passets
en sentit anti-horari.
En entrar- hi a l'estança
de sobte, pots trobar-te
al segle passat,
on un home envellit
fumant amb pipa
et pregunta: qui ets tu...?
Te'l miris de dalt a baix
amb sospites de fantasma
transeünt.
Poses l'hora exacta al
rellotge i, només trobes
la flaire de fum endolçida
i, un llumí apagat endins
del cendrer.
Ens hi vam quedar sense
assabentar-nos-en de qui èrem
l'un per a l'altre.
Adela Payá i Prats
EL QUÈ HEM AOMBRAT...
EL QUÈ HEM AOMBRAT...!
Amb els teus dits
i els meus, n'haguéssim
pogut construir un castell
amb els seus merlets
i, el seu pont elevadís.
Dels nostres ulls,
reflectint- s'hi
als passadissos irisats,
n'haguéssim pogut
enllumenar
com fanals llostrejats,
els nostres jardins
emplenats
de fruits i, de florades.
Eixos, els nostres cossos
exultants de moixanetes,
n'haguessin pogut inundar
de caliu tot el què ens
encerclava,
i mai, els dubtes, de llicorella
engalanats,
n'haguessin gosat de
folrar- nos
amb teules ennegrides.
Ara, en rondinar pels carrers
ho fem com dues obagues,
i, en ser- hi un, al davant de
l'altre, ens traspassem,
reblint- nos de més i més
fosquedat.
Ens hem menjat la nostra7
pròpia llum, de tanta tristor
què hem arrossegat
Fins i tot, l'esquerdill al cel
què ens menava,
s'ha esdevingut
un forat ben negre.
Adela Payá i Prats
29/07/2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)