 |
| JOAN MIRÓ |
DE CUL A LES ESTIMES.
Efluvis menguants
dels teus dos ulls
lunars.
Tresqueres d'aiguabarreigs
davallant camí de la
gargamella.
Un cos de pluja salobrosa
esquitxa budells ensangonats;
pell enfora un quadre
de somriure fosilitzat.
Raigs i trons de vocables
afuats i costrenyits,
configuren a la natura de
muntanyes més punxerudes.
I, abans de delatar-ne una
melangia amb dolls de
ruixats,
dues cames, de sobte,
s'han enfortit per a emprendre
un inici accelerat de peus
retrunyint contra l'adoquinat.
Els llavis llefiscosos, balbucegen
silencis rabiuts, de sentiments
engolits maldestrament.
Cap sonoritat, cap expressivitat,
mentre la teva còrpora atabalada,
s'hi allunya de l'amor amb gambirols
a cada tomb, més eixamplats.
Adela Payá i Prats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada