Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dissabte, 26 de desembre del 2020

AL DAVANT DE LA PENOMBRA: LA SOLITUD 

 







AL DAVANT DE LA
PENOMBRA: LA SOLITUD





Des que tu hi
vas emprar paraules
girades de l'inrevés,
he reconegut en mi
la capacitat per
descobrir on són
els mots encertats.

Des que tu em vas
mostrar les túniques
sumptuoses
per a exposar- te
com estàtua de culte,
és des d'aleshores què
em guarneixo amb
ropatges d'ermità. 

Des que tu em vas
mostrar l'art de la
seducció, pel gust de
de fer befa de
les querences, 
és de llavors ençà
què cerco l'autenticitat
de l'amor amb forquilles
de profunditat.  

Des que tu hi vas
deixar sortir al monstre
que t'acompanya,
hem dialogat sovint
arran de gairebé
tots els assumptes.

Ara em comenta
què està fart de la
seva maldat,   
què en poder penetrar
a dintre teu, 
ho farà per a dissuadir- te
de tot allò del qual
hi vas ser alliçonat
erròniament.
 
Tanmateix, el teu banyeta,
s'ha trasmudat en un
àngel benèvol.
Em pregunto quina
cosa enllestiràs
pel fet de contrastar
novament
els conceptes d'antany
amb els més recents.

A frec de l'últim tram
del camí, em presentaren
a la criatura
més perversa,
però davant de la seva
obscuritat,
me n'adonaria
de la meva fortalesa,
en escollir abans
que res, la solitud,
que no pas un
acoblament nefast.

Des que tu en feies
empait de les formes,
hi vaig endevinar al
fons del teu cor,  
l'esclovella d'una
cloïssa malaltissa,
que obria i tancava
les saves valves a
destemps.
 
 
 




Adela Payá i Prats
             🌞
 
 
 
 
 
 
    
 
   


dilluns, 21 de desembre del 2020

LA CLASSE DE JÚLIA


 



                                 💕☘🌾💜🎼

LEWIS CARROLL




 



LEWIS CARROLL
( 1832-1898)




" Tan sols un petit grapat de gent s'hi topen amb el camí, alguns no el reconeixen quan el tenen al davant, 
uns altres farien el que fos, per no  haver- lo de trobar. "


"Alícia al país de les Meravelles"


"Solo unos pocos encuentran el camino, otros no lo reconocen cuando lo encuentran, otros ni si quiera quieren encontrarlo."


" Alicia en el país de las  Maravillas"



iI.lustracions: Nerina Canzi 


Lewis Carroll

GEORGES BATAILLE



 




GEORGES BATAILLE
     (1897-1962)





<VÉNDAME LOS OJOS>




Véndame los ojos
amo la noche
mi corazón es negro.

Empújame a la noche
todo es falso
sufro.

El mundo huele a muerte
los pájaros vuelan con los ojos reventados
eres sombría como un cielo negro.





<BANDE-MOI LES YEUX >



Bande-moi les yeux
j’aime la nuit
mon cœur est noir

Pousse-moi dans la nuit
tout est faux
je souffre

Le monde sent la mort
les oiseaux volent avec les yeux crevés
tu es sombre comme un ciel noir.


Georges Bataille
Pintura :
Gustave Camille Gaston Cariot   
                (1872-1950) 

CONJUNCIÓ: JÚPITER-SATURN


 




CONJUNCIÓ: JÚPITER-SATURN



El 21 de de desembre, els planetes
Júpiter i Saturn formaran una alineació. L'última vegada que hi va ocórrer aquest fenòmen se situà a L'Edat Mitjana, el 4 de Març de 1226.

  


                                🌟💕⭐

diumenge, 20 de desembre del 2020

LLUNÀTICS..!


 





LLUNÀTICS..!




Només delerava
per ser immensament
feliç;
tan sols volia
què el nostre amor
hagués pres
l'aparença
d'un arbre Baobab:
amb una gran alçada
i formosura, orlat de
flors blanquívoles.   

Havia imaginat la vida
sempre al teu costat,   
aqueix curtcircuit
hi va ser força inesperat.

Electrocució...!

Enrampades per tot
el cos,
esguard estràbic,
pensaments decandits,
sentiments delirants,
estat d'alarma.
 
D'entremig del camí:
destrosses, 
allaus, esvorancs,
llàgrimes cristalitzant
més i més glacials.

Ens tallaren per la
meitat, sense pietat,
no vam poder ataüllar
com a poc a poc
creixia el nostre
amor, 
perquè ja abans de
la teva malaltia
el nostre arbuixell
s'hi va quedar parat,
romania com glaçat.

 
Cap àngel ni arcàngel
no hi varen intercedir
per nosaltres,
únicament Azrael ens
en feia companyia, 
fins què et vas dissoldre.
 

Només delerava
per ser immensament
feliç; 
però la felicitat potser
hi sigui un pensament
què s'hi resisteix
a sortir- se'n de dintre
de la ment.
Un acte en potència
com diria: Aristòtil.
Enredat entre els seus
enfilalls creatius.


Encara em pregunto
d'on va venir tant
d'acarnissament injust.
Obligada a contracor
a viure el que de cap
de les maneres no em
complaïa.
   
A qui, aleshores,
acontentava tanta
malastrugança,...A qui?

No paladejo cullerades
de gaubança,
com tampoc assaboreixo
els gotims de la
malenconia.

Ara em declaro més enllà
del concepte de < ser feliç>
perquè ja cap cosa no vull.

N'estic al llindar del portó,
a punt d'emprendre el vol,
no em delecto amb aquest
joc de llunàtics.


Amenaces a tothora,
des del bressol fins la
tomba;
maltractaments als
humans de la Terra;
penúries in crescendo.

Vull un món millor
per a tothom...!

On cada criatura
dispongui de la
capacitat per decidir
el què veritablement
anheli,
sense haver d'acomplir
les bogeries d'uns
semidéus trastornats.


 
 

 
 
  


 
Adela Payá i Prats
             🌟


   

TOT ESTÀ BÉ...! 



 



TOT ESTÀ BÉ...!



Tot està bé,
cantussegen
els teus ossos.

Cada vegada
en tens més
aliats fent-te
companyia;
flors de més
colors,
cromatitzen
el paratge.

Al retrat, semblis
més sonrient,
més content,
has guanyat en
alegrança.

Percebeixo una
joia què tostemps
et va mancar ací
a la Terra. 

Em dius què ja
no coixeges
on t'hi trobes,
què fins i tot
voleteges,
què amb les teves
mans transparents,
en pots espargir
llavors, enllà on
s'hi precisen.

Em xiuxiueges que
n'ets un creador
de vida i, d'esperances
per a molta gent.    

Tot està bé,
no n'has de témer
a la mort.
On m'hi arrauleixo
tot és emplenat
de vitalitat.

Els arbres parlotegen,
com també ho fan
els animals; 
les pedres i, el rocam
s'hi traslladen al
seu antull;
les aigües s'assemblen
a cortinatges perlats,
gaudeixin del seu
esperit.

Les dolces melodies
ens embolcallen
de túniques platejades,
i, viatgem al voltant
del Cosmos.

 
Tot està bé,
no n'has de patir
per mi, 
i, si us plau, no
vesseu més llàgrimes.
Us cuido des d'on
m'estic i, a més a més,
us veig a cada moment.

Tot està bé, estimada.
Te n'he escrit un
llibre sencer amb les
coses més boniques
què mai no n'hauràs
ataüllat a la Terra.

En poder, ho llegirem
ben junts. A reveure.

Tot està bé,
cantussegen
els teus ossos.




Adela Payá i Prats
              💕


divendres, 18 de desembre del 2020

MÀGIA..!


 



MÀGIA..!



La Màgia em va fer
penjadissa de les
corbes del teu cervell.

Com arracada,
del teu penar,
a dintre teu
m'arronsava,
solcant aigües
tèrboles,
fins que un dia
de gebre,
empolainada de
roselles, hi
vaig esclafir de
poncelles
al fons del teu cor.

Ara, t' has convertit
en el mag
d'encanteris
i, cerques a la teva
fada enaltida,
a sobre del brancam.

Has descobert
a poc a poc
els teus sortilegis
adormits,
i, de puntelletes
tot tremolós,
escarbotes grutes
soterrades,
on una bruixa
del sud et mostra
viaranys de saviesa.

Escletxes de llunes
mentideres,
als homes de faules
confonen
i, un estel de pedrís
amb musells de llops,
als incrèduls se'ls
ha engolit.





Adela Payá i Prats
              💜


AIXECAR POLSEGUERA..!








AIXECAR POLSEGUERA..!




Una veu de mezzosoprano
escridassava, a cops
de veu esgargamellada.

Ell, el sord més eixordador,
amb els seus silencis
recobria la llar de fressa 
xinxollada.

Retruny de taules i cadires,
els espills tremolaven,
les lampades iniciaven
uns passets de vals, sota
un trespol d'escorces.

Els escrits, no rebreren
cap ni una resposta.
Coloms d'ales estripades
amb els missatges
corrugats, exempts
de qualsevulla missiva.

Ell, cercava calaixos
on poder amagar- se'n,
després de prendre la
píndola de fer- se'n
més petitó;
esporuguit, per no voler
escoltar- ne cap mot.   

Disfressat de penombra
se n'havia introduït a la
casa d'ella, però malgrat les
seves trapelleries
la muller n'havia enllumenat:
cada angle,
cada aresta,
cada raconada de la llar.

El Sol s'hi feia penetrant,
radiant, esplendorós,
s'hi havia instaurat amb
corona i ceptre.
 
De llum resplendent
tot ben amoïnat,
s'hi barallava
per llevar- se'n
les seves hopalandes
refulgents, aleshores,
heus ací, què udolava
com bestiola enfollida.

Les cridòries d'ella
ara n'eren les seves.   
Podia comprendre
tanmateix
el què la dona sentia,
en tenir el seu cos adolorit,
en el seu cas
pels fiblons Solars. 

Almenys els seus
agullons n'eren fúlgids, 
els de la femina
n'eren ombrívols
carregats d'indiferències,
i, absentats de lluentor.
 

 

  
  
 

 
Adela Payá i Prats
             🎤

 

ÒRFENA..!


 



ÒRFENA..!




Ja no hi són
cap dels dos.
Ni el pare ni la
mare. 

Encara que gran,
he restat òrfena
de tots dos plegats. 

Amb el seu òbit
la mare ha traçat
el número del
meu destí:
la següent hi seré jo. 

Avui em trobo
embussada,
alguna cosa s'hi ha
quedat en un lloc
del qual no vol
sortir-se'n.

Records embarbussats.
El pare en tenia cura
dels arbres;
la mare ens omplia
de vida.
Temps de molta joia,
avui: colors cendrosos.
 
La vida canvia, mai no
s'hi deté.
Sabatetes blanques,
mitges negres,   
llàgrimes de cristall.

Estimades flors
doneu- me la mà.
Benvolguts Dofins
fem una passejada
al fons de l'oceà.

Haurem de continuar
pels senderols de
l'existència;
aquesta vegada amb
peus descalços,
tenint- ne contacte
amb la Mare Terra,
i, amb l'esguard a
tocar dels estels.   

El cos em tremola, 
el cor em batega ben
de pressa,   
les mans s'assemblen
a dues castanyoles:
repiquetegen sense
haver de detenir- se'n. 

Vinc d'un món poblat
d'estances obscurides,
on les portes raïen
tancades;
s'hi precisava un temps
per obrir- les totes.  
 
Ara una mica gran
hi sóc a ple aire,
he hagut de traspassar
les murades,
enduc borses buides
des dels muscles
penjades. 
 
Em pesa la vida
com un roc,   
he nascut per
assabentar- me'n
de què s'hi sent
quan un amuntega
al seu cor:
mossegades de dol,
bufits d'espelmes.
     
  
Ja no hi són
cap dels dos.
Ni el pare ni la
mare. 

El company del
camí també hi va
marxar:
Finestres obertes
a la casa,
de batents cantaires
ressonen  com els
tamborils
donant pas als
ventíjols.

Gatzara i rebombori,   
els fantasmes
s'afegeixen a la festa.
Aldarulls de picarols,
hi vénen a trasmudar
les llàgrimes per
besades de corxeres
i, semicorxeres.

Estàs viva, diu la
mare: Apassionat
fins l'últim moment.
Què els llagrimons
hi siguin vaixells
per a recórrer el món.

Et faré cas mare..!     
 



  Adela Payá i Prats
             🥁


 

  
 

    



dimarts, 15 de desembre del 2020

BESADES  DE FUMAROLES...!


 



BESADES
DE FUMAROLES...!






En un instant de violetes,
abraçats de peus nus,
ballàvem ben junts,
alhora que cantàvem;
també rèiem i, semblava
que s’estimàvem;
em vas recitar, mentre
dormia, poemes d’amor.

En marxar del meu poble
et vaig veure com ploraves,
i, no sé quina cosa estranya
s’hi va instaurar al fons
del teu cor,
que de sobte,
et va fer retrocedir en
el temps.

Els cels canviaren de
cromacitats,
les muntanyes se m’hi
apropaven,
el Sol m’acaronava
les galtes,
i, un reguitzell de
blanques papallones
m’acompanyaven
pels senderols de les
llàgrimes.

La Mare Natura, em volia
consolar, ....tu ja no hi eres,
i, mai no podràs saber
quan et vaig estimar,
de fet, potser,
hi vas marxar perquè en
senties por de les volences.

En un instant de violetes,
tot s’ho vam regalar:
els llibres, les besades,
els nostres cossos,
els somriures,
les serralades,
el passeig de l’Ovidi Montllor,
la rambla d'en Cervantes,
la Font Roja,
les nostres mirades
curulles d’espurnetes,
la nostra joia, els nostres
poemes...i,
aquell amor nostre,
què et vas atrevir a
llançar-lo per les
escombraries.

En un instant de violetes,
vam fer rebrolls
de poncelles
i, arrencament de petalines.






Adela Payá i Prats
             👄


BELLA DORMENT..!


 



PINTURA:
Valentin Flores






BELLA DORMENT..!



Bella dorment
a sobre dels fulgurants
prats,
de llum, endrapada,
de nit, colrada. 

Somniadora de mons
inexistents,
inventora de projectes
de vida.
 
Bella dorment,
estiregassada en
màrfega d'ivori,
on clenxina crestalls
d'onades amb
tirabuixons exultants,
nodrida d'aigua i,
de salobre,
espurneja els espais
de bombolles gaseoses.
 
Pinzellades de colors
als cels enrojalats què
amb subtilesa
enfosqueixen les seves
teules a pleret.
 
Bella dorment,
acotxada sobre núvols
de cotó,
a l'espera del seu torn
per pujar esgraons
d'atzurita.
Cruspida d'estels
comença a refulgir
com ells.

Dels seus llavis
se'n surten pentagrames,
que cisellen un gavadal
de notes musicals.

A la lluna la fan ballar,
als planetes giravoltar
i, una figura colossal
a l'almosta de les seves
dues mans acull a la bella
dorment entre somnis.

Ja no riu, ni plora,
s'hi deixa fer, perquè
a la Terra, li van impedir
expressar el què cobejava
a dintre seu.

Se n'adona què hi va
néixer per a sobreviure
embolcallada de xàvegues,
de llavors ençà, que
hi va decidir abaixar
les parpelles,
cap petó de qualsevol
príncep delerava,
la seva ànsia més gran
n'era esbatanar els
portells de turquí.
 

 
 





 Adela Payá i Prats
             😴
 
 
 
 



diumenge, 13 de desembre del 2020

Santa Llúcia..!


 



Per Santa Llúcia, un pas de puça.
Per Nadal un pas de pardal.
Per Sant Esteve, un pas de llebre.
Per Any Nou, un pas de bou.
Per Reis, ase és qui no ho coneix,
Per Sant Anton, una passa de porc.

       

                                ❣

OMISSIÓ..!


 




OMISSIÓ..!






He vist ploure
pedres de cristall,
mentre l'home
deslluït en feia
giravolts, mostrant
el seu tors.

He contemplat
paraigües què 
adoptaven
formes d'atuells,
s'enfeinaven per
arreplegar tanta
aigua com podien.

T'he vist a tu, 
vorejat d'enreixats,
oprimit el cor
amb cordills ben
tibats.

A la mar li he
regalimat algunes
llàgrimes meves,
per a que en el seu
vaivé d'onades
nívies,
les transformessi
en gavines voladores.
 
M'has amagat els
teus sentiments
endintre de les
esclovelles;
a l'interior de la capsa
de música;
t'avergonyies de
manifestar l'amor
empolistrat de goig.
 
Has renunciat a les
querences,
amb disfresses de
malaltia, 
de la mateixa mena
de covardia, de la
qual en fas mofa
de l'existència.
    
M'he abillat de bruixa,
a les mans enduc perols
que fumegen
amb llengües de betum,
odoren a herbes
remeieres.
 
He beneït tot allò
què m'estimo, amb
encanteris miraculosos.
amb reflexos
d'arc iris.   

Em dirigeixo al cor
de la Terra,
tenim converses pendents;  
ara mateix, el lament
n'és un doll d'aigua nítida:
explosions de guspires
adamantines.

Jamai em veuràs, perquè
de les teves argúcies
n'has fet encimbellar-se
murades què arribin
fins els firmaments.

D'ara endavant hi serem
diàfans l'un per l'altre.
Encara què a prop, mai
no ens esguardarem.

No n'hem sucumbit als
sortilegis de les
amorositats.
En comptes de renéixer,
ens hem soterrat
al fons dels esbaldrecs. 
  
A l'amor el vàrem
amagar en calaixos
obstruïts,
de llavors ençà, que
ell mateix s'ha emmusteït, 
ja cap llavoreta no en fa
rallucs de res.

Hem mort...!

" Requiescat in pace "









Adela Payá i Prats
             ❣
 
 
 
 
 
 
 


 

 
  

 


dissabte, 12 de desembre del 2020

A LA RECERCA  DEL SEU APOSENT..!


 





A LA RECERCA
DEL SEU APOSENT..!

 



Una criatura
d'essència absent
llança paraules de
pluja, sense haver
de mostrar- s'hi.

Xopa els paisatges
d'aigua cristal.lina
i no troba el seu
amoret per enlloc.
  
Els sentiments, cada
vegada més eixorcs,
s'omplin de la
mancança de les
tendreses.
 
Voliaina dels abismes,
Ella, només s'hi delecta
per fer surar el seu cos
enmig de les airines 
i abraçar-se'n a tot.

Malgrat la pèrdua
d'un caramull d'estimes,
s'ompli de més cors
curulls de roselles.
 
Amors, xafigats com
sanglots de raïm,
al dessota d'uns 
peus ballarins, què
espremen i alliberen
els elixirs de la mateixa
vida.

Ell, obcecat en no
manifestar-se'n
s'ha aïllat entre silencis
i, mots escorpins.

Rau al bell mig d'un
paratge isolat,  
imaginant què ella
hi és amb ell.
 
Però malauradament
l'amor la convertí
en flocall perlat
i, vagabundeja pel
airecel, cercant
a quina constel.lació
n'haurà de junyir-s'hi.
 
 
 




 Adela Payá i Prats
              🌟  
 
 


 
  



dijous, 10 de desembre del 2020

HOMENATGE A LA MARE..!


 



HOMENATGE A
LA MARE..!




( Fugida en vol : 08/12/2020 )



Vestideta d'or i
de grana,
amb els cabells
arrissats,
les ungles de
rosa i platí,
les sabates a
joc amb el xal
de domàs.

Al bell mig
de les dues mans:
un petit ramell
de flors de nards.

Un petó al front
uns desitjos   
encomiables;
una flaire a
alfàbrega i a
espígol.

Has marxat del
regne de carabrú
envers els estels
argentats.

Sento la teva
joia i les teves
riallades.
És més meravellós
del què m'imaginava, 
em xiuxiueges a cau
d'orella.

La mare que sempre
hagués volgut viure
com una princesa
de conte,
m'explica què per on
trepitja tot n'és ple
de màgia.

Senderols enllumenats
de colors jamai
esguardats,
una joia no sentida
mai a la Terra,
nins com de porcellana
semblants a papallones,
dirigint els seus
passos.

Arbres parlants,
rierols d'aigua
diamantina, 
florades dansarines,
i, la figura d'un
home amb els
braços ben oberts.   

Torneu de nou
a ser- ne els amants
d'abans, quan tot
ho llampurnejàveu
de raigs multicolors,
de jocs malabars,
d'esperances a dojo.

Vestideta d'or i
de porpra,
amb llavis de margarides
els seus trets hi
són suaus i dolços,
d'una placidesa
què commou,
d'un assossec que
hipnotitza.

La mare n'ha fet 
fugina i em comenta
què on s'està
s'hi sent com una 
Regina. 

Encomanarà una nova
llar cèlica on n'hi hagi
cabuda per a tots
nosaltres, de moment
s'hi ha trobat amb el
seu fill gran i ballen
abraçats.
   
 

 

 Adela Payá i Prats
              💥

LA MEVA MARE..!





 



                              💕⭐💜🌟🌹🍂

dimarts, 8 de desembre del 2020

A LA MARE ..!


 




A LA MARE ..!


(què ha marxat avui:
     08|12|2020)





Has marxat, mare
a la teva manera:
independentment.

Has cercat el moment
idòni on no hi érem
cap de nosaltres.

En tornar n'has fet
els teus últims
sospireigs, 
abandonaves aquesta
Terra, ella, t'abillava
de vels i de turqueses.

Estimada mare,
espero què on vagis
et facin una gran
festa...! Ja has acabat
el teu paper de mareta.

Uns altres destins
t'esperaran, ansiejo
què siguin més bonics
on s'hi posin de manifest
els teus dons encara
per encetar, adormits.

Volies ser tantes coses, 
però el teu destí et va
dur a ser mare de sis
criatures. Ja és llarga
aquesta responsabilitat.
  
Però tu somiaves amb
quadres de coloraines,
amb llibretes reblides de
números, ...N'havies
estudiat contabilitat
i comerç.


Però els fills, n'eren tants,
n'hi havia tanta feina
a la llar,
les teves habilitats vas haver
de soterrar- les, vés a
saber on.

El què guardo amb més
fervor són la teva vitalitat
i, les teves ganes per
arribar als cent anys.    
Gairebé ho assoleixis
mare, et restaven només
dotze anys.
 

Et desitjo un viatge
ben feliç amb les
millors vistes,
amb els paisatges més
llumeners i, sí et ve
de gust envía'm algú
o altre espurneig daurat. 


Bon viatge estimada
mare.. !





Adela Payá i Prats
             💜
 




    
   
  
 
 
 
 
 
 

   

 





 
   
  


diumenge, 6 de desembre del 2020

ANDREI REMNEV
















 




ANDREI REMNEV



Andrei Remnev n'és un pintor Rus nascut en 1962 a la ciutat de Yakhroma, a prop de Moscú.
Estil: Surrrealisme Màgic

 
  

                                 🍁🌻💕

dimecres, 2 de desembre del 2020

NITS DE MOTS ESTRELLATS..! 


 






NITS DE MOTS
ESTRELLATS..!




Festeig dels missatges
què amb ales de
papallones,
voletegen al bell mig
de les perllongades nits,
confonent-s'hi
amb els estels platejats.

Versets de lletres
sofisticades, què
intercanviaven les
seves gràfies de
traços i corbes:
aleshores: un idioma
novell havia estat
inventat. 
 
D'abraçada a batzegada:
un lleu incís;
d'acollida a reballada
pels abismes: un instant
voraç, aclaparador.
De l'infern al cel: un viatge
amb la durada d'un esglai.

Vorejada de potes
d'aranya, amb vels
de teranyines,
talment com núvia
arrapadissa,
començava a ser- hi
engolida frugalment.

Declaracions d'estimes
clandestines,
què no es plauen per
trencar-ne els
filferros punxeruts.  

S'escull una complaent
gàbia de portell obert,
abans que explorar-ne
territoris inconeguts.

El tast de la llibertat
angoixa alguns cors,
exhaurits hi resten
del vertigen experimentat.

Estavellada contra els
roquissars, ella,
esplomissada,
restaria com tatuada
a la pedra calcària.
 
Els afectes de l'home
mutant,
es trasmudarien
en fletxes verinoses,
amb accions de voler
interrompre
a dintre d'ell
l'amor, adés llançat
en contra de la seva
oponent, amb maneres
maldestres. 
 
Plomes enlairades
s'emmenen  a la llar
de l'occidor, i encara
què ell s'hi pensava 
deslliurat, l'amor
li retornà amb borrisol
a les mans i al pitram.

Delerós per rescatar
les volences,
a les seves muntanyes
s'hi trobà núvols
ensangonats,  
pluges de lilàs i,
l'espectre d'una dona
cavalcant a sobre
d'un corcell alat.
 






Adela Payá i Prats
              🦄
 
 

 
 
 
 


 

 
 
  
 
  

dimarts, 1 de desembre del 2020

UN DIA DE PERMÍS..!


 




AVUI, QUE EN FARÀ 15 ANYS QUE HI VAS MARXAR, N'HE VOLGUT REESCRIURE AQUEST POEMA.
           ( 01/12/2005)




<UN DIA DE PERMÍS>




Ballem i no parem,
rodolem al voltant
dels arbres,
i, avui, a tu, et toca
fer-ne uns passets
de dolçainer.

Conta’m a què et
dediquis allà dalt
als firmaments
i, no te n'oblidis que
has de demanar-li
al teu guardià,
un dia de permís..

És hui, dia u
de Desembre...!

T’hem disposat jocs
de ceruli i, menjars
de neules,
encara no n'hem après
els teus gusts del moment.

Recorda que ens vas
dir què a la primera
dècada del teu viatge
estel•lar,
ens sorprendries
amb una visita per sobre
del sabulós.

Hem ornamentat
aquestes oliveres nostres
d’abans,
però que ja no ho són,
amb petits objectes
que tu tant t’estimaves
ací a la Terra.

Del brancam hem penjat
alguns poemes teus
sargits amb cordills de fullam,
també aquell rellotge antic
amb el seu cadenat,
la ploma amb vestit
de lleopard i, la teva pipa
d’antany, que encara desprèn
eixa flaire a tabac endolcit.

De les tiges més tendres
n’hi han suspesos
els nostres anells argentats
ja ben rovellats i força
esllenegats,
els vam tallar, ho recordes..?
de tan grossos que s’hi van
fer els nostres dits
i, encara que els he volgut
enllustrar, han restat
una mica ensutzeïts.

Només ens hi queda
engegar la música i,
fer sonar la teva composició
més preuada:
<les Variacions Goldberg>
de Johann Sebastian Bach.

Així que ja podem
fer-ne giravolts,
i, a cada revolta arrodonida
ens detindrem,
on un poema teu recitarem
fins que la nit
acluqui els seus ulls,
mentre tu et dilueixis de nou,
al teu airecel de caramel.

T’esperarem
fins a dintre de deu anys més
sí, ben bé, seguim
hostatjant aquest planeta
i, un altre festí
et prepararem,
aquesta vegada amb
castells de focs,
garlandes de tots els colors
i, un esclafit de mascletades.

Ballem i no parem,
rodolem al voltant
dels arbres,
i, avui, a tu, et toca
fer-ne uns passets
de dolçainer...



Adela Payá i Prats.
Imatge: Adela P. Prats

              💕

dilluns, 30 de novembre del 2020

FERNANDO PESSOA


 


 


FERNANDO PESSOA
      (1888-1935)


Va morir un 30 de Novembre 🌹


<AUTOPSICOGRAFÍA>


El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que hasta finge que es dolor
el dolor que en verdad siente.

Y, en el dolor que han leído,
a leer sus lectores vienen,
no los dos que él ha tenido,
sino sólo el que no tienen.

Y así en la vida se mete,
distrayendo a la razón,
y gira, el  tren de juguete
que se llama corazón.


(Traducción de Ángel Crespo)


<NO QUIERO ROSAS, CON TAL QUE HAYA ROSAS>

No quiero rosas, con tal que haya rosas.
Las quiero sólo cuando no las pueda haber.
¿Qué voy a hacer con las cosas
que cualquier mano puede coger?

No quiero la noche sino cuando la aurora la hizo diluirse en oro y azul.
Lo que mi alma ignora
eso es lo que quiero poseer.

¿Para qué?… Si lo supiese, no haría
versos para decir que aún no lo sé.
Tengo el alma pobre y fría
Ah, ¿con qué limosna la calentaré?

(Traducción de F. Gutiérrez)


Ilustración: 

Retrato de Fernando Pessoa en la Cámara Municipal de Lisboa. 

Óleo de Almada Negreiros


                                🍁🌿

diumenge, 29 de novembre del 2020

Rabindranath Tagore 


 



Rabindranath Tagore 

(1861-1941) 



Rabindranath Tagore entre otros pensamientos decía:

´Agradezco no ser una de las ruedas del poder, sino una de las criaturas que son aplastadas por ellas´.

“Si cierras la puerta a todos los errores, dejarás fuera la verdad´.

“La verdad no está de parte de quién grite más”.

“Hacer preguntas es prueba
de que se piensa”



Rabindranath Tagore


TERRONS DE SUCRE..!


 




TERRONS DE SUCRE..!




Sembla feta de paper
mullat i de tiga corbada
a la recerca de l'aigua
i de la llum.

Perduda entre les
escumejades onades,
neda a la deriva
mentre el cel n'és ple
de globus multicolors.
 
Des què hi va caure
aquell tronc glaçat
al bell mig de dues
ànimes estabornides,
s'ha deixat d'escoltar  
el titil.lar dels estels.
 
El Sol, des què els
amants és desgranaren,
llueix sense tremolor
amb parracs descolorits.

Les distàncies no
s'han escurçat, tampoc
no s'han allargassat,
hi són inexistents, des
que l'amor s'hi va reblir
d'indiferències. 
 
Boques engendradores
de grans de raïm,
vessats des del líquid
roig, acabats de ser- ne
embeguts a glops espaiats.

    
Els creadors dels fruits
amorosits,
n'han omplit cistells
de cristalls moradencs.
     
L'essència amorosida
a hores d'ara, espargida,
en fa rellucs de llavis
acoblats,
de cossos cargolats,
mentre, ells dos,
els afeccionats d'antany,
han restat petrificats
de rocam i de gelor.
   
Les tendreses s'han
encapsulat en òvuls
empedreïts, esperen
amb placidesa, ser- ne
arravatades de dintre
dels ous.
 
L'amor reballat per les
airines, amb caputxeta
de núvol incipient,
comença a desglevar- se
de mica en mica
en terrons de sucre.
 


   

 

 Adela Payá i Prats
              💕
 
 
 
   

divendres, 27 de novembre del 2020

VIDA...ANADA I TORNADA..!


 






VIDA...ANADA I
TORNADA..!





Aquest lànguid
caminar,
vorejada de flors
i de còdols
aminoren
el meu errar;
em faig conscient
de què hi sóc viva.
 
Pensaments,
portadors
d'unes accions que
inoculen nèctar
de flors, o ben bé
verins entorpidors.

Els passets cada cop
més alentits,
em fan observar
com els rajolins solars
dibuixen poncelles
a sobre de la gleva.
Fullam acolorit
de tarongines a
sobre del tarquim.
 
Els refilets dels ocells
li'n posen música
a les meves solfejades
insonoritzades.
Entonem cançons
de colors.
Assaborim essències
dels pigments.


La vida l'he sentida
com inserida a l'interior
d'un bagul tancat,
a dintre del qual n'hi
havia pedres de foscam
i, records què espremien
l'ànima atordida.

Malgrat les obscuritats,
avui, s'escolen feixos de
llum què espurnegen
racons minvants. 
Les llunes negres s'hi 
muden de ropatges
estel.lars.
 

Encara que capficada
per avançar- hi,
una ventada inesperada
em fa recular
fins als penya- segats,
des d'on enllà davallo
a sobre d'una mar
embravida.

Hi sóc òscul marí
fent besades a totes
les criatures oceàniques.
He pogut fer esclats
de la fusta corcada.

Alliberada dels amagatalls
i, de les llodrigueres,
de les esplugues i, dels
esvorancs,
m'he transformat en 
escuma nívia..

Avanço i retrocedeixo
em confonc amb tot allò
què hi alena..
Rellueixo al fons dels
grànuls arenosos
i en arribar el moment
idòni, me'esberlo de
dintre d'ells.
 
Inclusió i exclusió,
penetració i explosió,
neixement i mort de
més vida afegida. 
     
 
 

 
Adela Payá i Prats
            💥
 
 
 

 
 
 
 

 


dijous, 26 de novembre del 2020

UN AMIC  INVISIBLE..!


 






UN AMIC  INVISIBLE..!




Entre els espetecs
d'un picar de mans,
enllà, tu t'hi estavas,
cobrint- me de vels
guaridors.


Recorríem camins
de verds envellutats
i, ben al lluny, un home
foll, batzegava els
matolls indefensos. 

Sentíem ploriquejar
les flors,
i, vas enviar un estol
d'aus carronyaires
en direcció a l'home
desbaratat. No et
delectavis
per danyar-lo,
tan sols volies
espantar- lo.   
 
Entre càstigs,
desconsolada, m'hi
vas oferir la clau què
descloïa el forrejat.
Al pati jugaríem fins
que el Sol s'hi
va amagar.

De les ofenses fruit
de les enveges,
m'invitaries a fer- ne
obviats,
i així, m'hi vaig desfer
d'un munt d'adversaris.
  
Hi vaig prendre gust
per estar- me'n a soles
i, sota els sospireigs  
de les arbredes,
aprenia a dialogar
amb la Natura.

Pins i Anouers
Ametllers i Rosers,
a tothora vorejada
d'amics...

Quan algú s'hi apropava
amb males intencions,
el gat negre d'ulls
verds, en feia acte
de presència.
Aleshores, el clissava
com un formós tigre. 

 
Entre baralles d'anar
humiliant criatures,
sempre afegies:
que havia de posar- ne
esment en allò que
n'era just.

De les més de vuitanta
llunes de Saturn,
em dius què viatjarem
enllà, en eixorivir
els meus dons.

Albiraré pluges que
no toquin el sòl, com
suspeses enmig dels
espais, meravelles
dels impossibles,
fetes reals, jamai
contemplades.

Em vas esmentar què
vessar llàgrimes
en menaria a recobrar
la saviesa, però encara
no puc comprendre
aquesta creació 
fonamentada en les
sofrences.
 
Avui, em dols,
amic de l'ànima.
Restem silents..!

   
 



Adela Payá i Prats
             🦁
   


 
 
 

 

 
  

    
 
     

dimarts, 24 de novembre del 2020

CRUELTAT..!


 



DIEGO RIVERA
(1886-1957)




CRUELTAT..!



En va, podré assolir
entendre
per què tantes estranyes
vivències,
per què sempre tot s'hi
revelava contrari al meu
sentir.
   
Instal.lació de bestieses,
al gust de qui...?

Amb el teu fusell
mestre primari,
apuntaves als teuladins
a sobre del brancam,
et delectaves de
tantes morts
injustificades...!

Ens ensenyaves a
disparar ..!
Em pregunto a què
obeïa eixa insensatesa
per destruir-ne vides. 

SÍ no n'hi havia prou,
un altre mestre, hi va
fer acte de presència
per a mostrar- me'n
les meves imperfeccions,
una rere l'altra, al davant
dels seus miralls. 

Per a fer- se, un, l'important,
n'havia de destruir 
les essències d'unes
altres criatures...On
se n'havia vist tanta crueltat.       

Quantes maneres diverses
de filar entramats per a
que els éssers vius hi
visquessin traumatitzats.
  
El què volia aprendre,
no podia ser, 
n'era ple de paranys, 
però havia d'estar disposada
a admetre tot tipus
d'inclemències.

Ara, havia de tenir- ne
cura dels afeblits,
quan em sentia més
aixafada que mai,
quan només mantenir- me
alenant, suposava una
gran lluita.
 
Tan sols demanava
poder guarir- me a mi
mateixa, sense haver de
destorbar a ningú.   

Pel contrari la vida no
s'hi afartava, capritxosa,
m'exigia més esforç
del que podia oferir- ne.

Tot plegat, sento una gran
dèria,
més bé n'és una mena
de cabòria nauseabunda,
per tantes i tantes patranyes. 
N'estic força atabalada
d'escoltar adobs de mentides,
de sotjar desprecis que
no venen a compte de res.

Entrellucar el menyspreu
als ulls dels qui estimes
n'és força aflictiu.
   
Una existència isolada
amb un munt d'entrebancs, 
cada cop més
insalvables, més gegantins.

Un llarg vagabundeig, 
on a la fi, en esguardar
la meta, et fan ganes de
dir: prou, prou..
Aleshores, et gires d'esquena,
i en eixe estat intermedi
de la crisàl.lida, t'hi fas
brollar els èlitres.

Marxes no saps on,
però et capfiques per
traspassar cadascuna de
les capes de la Mare
Terra....Et converteixis 
en un minúscul punt
de polsim còsmic, fins a
la teva propera 
invisibilitat.


No hi sóc, m'he difuminat,
m'he dissolt. Hi vaig venir
a la Terra per a no ser- hi,
per a visualitzar- me
tostemps enmig de les
garjoles,
per a emprar estris què li'n
feien cosquerelles als
barrots ferrosos.
 

No hi sóc. Per a no ser- hi,
millor, invisibilitzar- se
del tot,  fer- se fonedís,
esborrallar- se per un
perllongat temps...!
 


 


 
 

Adela Payá i Prats
             💃
 

  

 
  

 




 

 
 

  



dilluns, 23 de novembre del 2020

CERCA LA TEVA LLUM..!


 







CERCA LA TEVA
LLUM..!





T'enllumeno el rostre
de candeles ajagudes
a les meves mans.

Escombro el polsim
negre, relliscat des
dels teus pòmuls. 

Des de quan t'habita
aquest sutge a sobre teu? 
 
Et clenxino els cabells
platejats,
on en incidir un raig de
Sol, em sembla molsa
blanquívola.

Et raspajo els teixits
ensutzeïts,
és com sí haguessis
estat tancat a dintre
d'una arqueta.
 
D'esguard confós,
em demanes què
deletrege els teus
viaranys orbitàris.
   
Exèrcits de figures
de metall,
en fan guàrdia en
voler- los traspassar. 


N'estàs reblit de
tanta opacitat,     
què els qui et poblen,
cada vegada, s'hi
recobreixen de més
i, més panòplies 
metal.litzades.

No et puc salvar,   
però sí què et puc
regalimar guspires
amb les quals
poder impregnar-te'n.
 
N'he vingut  perquè
la teva ànima m'ha
escridassat,
se sent presonera  
de dia i de nit.

Només tu, n'hauràs
de fer- li'n front
a eixe estol de panderoles
arrenglerades.

Res no et demano,
l'amor és o no és,
en mi sempre hi va
ser...Ara mateix,
envers tu, s'hi apropa
un eixam de lluernes
amb llums
verdosenques.
 
Des d'ací fins on
tu t'hi trobes,
s'estendran espurneigs
continuats;
sotjaràs a redossa del
teu cos arèoles
d'Arc Iris.        
   
Tenir- ne cura de tu
a la distància, n'és
l'única cosa què a
hores d'ara, hi puc
dur a terme. 

Despobla't de la
teva host d'invasors,
endevina on has
deposat la teva llum
i, no triguis massa
en recuperar- la.


   






Adela Payá i Prats
            🦄



  
   
    
 
     

diumenge, 22 de novembre del 2020

AL DAMUNT DEL PONT..!


 




AL DAMUNT DEL
PONT..!




De l'altre costat
del pont,
ell, romanceja a
les copsades dels
arbres.

Vestit de fullam, 
a cada estona
s'hi canvia els
seus ropatges.

Flaira a romaní
i farigola,   
a salvió i espigol.

Encara que s'hi
pensa ser com
els camaleons,
es camufla
defectuosament
a cada instant.

Els meus ulls
s'han acostumat
a endevinar- lo,
fins i tot, el puc
albirar amb les
parpelles closes.

De tant en tant,
saltironeja per
les valls de raïm
i, quan creu què
ningú no el contempla,
s'atreveix a romandre
als boscos d'oliveres. 

En fa aldarulls
altisonants per a
avisar- me de que
ha arribat a les
meves terres.

A sobre dels cimalls
muntanyers,
molt a prop meu
puc odorar- lo,
com també el puc
percebre.

La seva tasca sempre
fou la d'espieta;
l'esguardo fixament
al fons de les
seves conques
i, un devessall de  
guspires enllumenen
el lloc on s'hi està. 

Cap paraula no n'és
pronunciada des
dels meus llavis.
En el passat, els
mots, alçaren murades
al bell mig dels dos. 

Em giro d'esquenes
i segueixo pel meu
caminoi.
N'hi ha éssers què
gaudeixen dels
silencis i de restar
amagadíssos,
amb els quals els
diàlegs mai no
hi seran possibles,
doncs la saviesa no
s'hi complau d'escoltar
als qui parlin
amb expressions
foradades,
exemptes de qualsevulla
emotivitat.

Revoleteig d'ocells
a sobre dels arbuixells,
una criatura alada
de volum considerat
n'ha emprès el seu
pausat voleteig.

La pena que em
transmet aquest
home au, ningú
no ho podrà abastir
jamai.
Recança, compassió,
llàstima,
millor que sigui ell
el qui hagi de decidir 
com ha d'experimentar
la seva vida.
Digam- li adéu i
desitgem- li el millor. 

De l'altre costat
del pont,
una pluja de pètals
blancs em cobreix
com núvia a punt
de llevar-se'n les
seves granadures.
   
La meva ànima no
precisa d'artilugis
materials,
no s'ancora en
cap fondària,
n'és lliure a tothora.

Malgrat l'amor
sentit, s'embadaleix
d'ataüllar éssers
en llibertat,
gaudint d'assajar
els seus plomatges
multicolors.
  



 
  

 
  
 
  
Adela Payá i Prats 
               🌹