AL DAMUNT DEL
PONT..!
De l'altre costat
del pont,
ell, romanceja a
les copsades dels
arbres.
Vestit de fullam,
a cada estona
s'hi canvia els
seus ropatges.
Flaira a romaní
i farigola,
a salvió i espigol.
Encara que s'hi
pensa ser com
els camaleons,
es camufla
defectuosament
a cada instant.
Els meus ulls
s'han acostumat
a endevinar- lo,
fins i tot, el puc
albirar amb les
parpelles closes.
De tant en tant,
saltironeja per
les valls de raïm
i, quan creu què
ningú no el contempla,
s'atreveix a romandre
als boscos d'oliveres.
En fa aldarulls
altisonants per a
avisar- me de que
ha arribat a les
meves terres.
A sobre dels cimalls
muntanyers,
molt a prop meu
puc odorar- lo,
com també el puc
percebre.
La seva tasca sempre
fou la d'espieta;
l'esguardo fixament
al fons de les
seves conques
i, un devessall de
guspires enllumenen
el lloc on s'hi està.
Cap paraula no n'és
pronunciada des
dels meus llavis.
En el passat, els
mots, alçaren murades
al bell mig dels dos.
Em giro d'esquenes
i segueixo pel meu
caminoi.
N'hi ha éssers què
gaudeixen dels
silencis i de restar
amagadíssos,
amb els quals els
diàlegs mai no
hi seran possibles,
doncs la saviesa no
s'hi complau d'escoltar
als qui parlin
amb expressions
foradades,
exemptes de qualsevulla
emotivitat.
Revoleteig d'ocells
a sobre dels arbuixells,
una criatura alada
de volum considerat
n'ha emprès el seu
pausat voleteig.
La pena que em
transmet aquest
home au, ningú
no ho podrà abastir
jamai.
Recança, compassió,
llàstima,
millor que sigui ell
el qui hagi de decidir
com ha d'experimentar
la seva vida.
Digam- li adéu i
desitgem- li el millor.
De l'altre costat
del pont,
una pluja de pètals
blancs em cobreix
com núvia a punt
de llevar-se'n les
seves granadures.
La meva ànima no
precisa d'artilugis
materials,
no s'ancora en
cap fondària,
n'és lliure a tothora.
Malgrat l'amor
sentit, s'embadaleix
d'ataüllar éssers
en llibertat,
gaudint d'assajar
els seus plomatges
multicolors.
Adela Payá i Prats
🌹
es camufla
defectuosament
a cada instant.
Els meus ulls
s'han acostumat
a endevinar- lo,
fins i tot, el puc
albirar amb les
parpelles closes.
De tant en tant,
saltironeja per
les valls de raïm
i, quan creu què
ningú no el contempla,
s'atreveix a romandre
als boscos d'oliveres.
En fa aldarulls
altisonants per a
avisar- me de que
ha arribat a les
meves terres.
A sobre dels cimalls
muntanyers,
molt a prop meu
puc odorar- lo,
com també el puc
percebre.
La seva tasca sempre
fou la d'espieta;
l'esguardo fixament
al fons de les
seves conques
i, un devessall de
guspires enllumenen
el lloc on s'hi està.
Cap paraula no n'és
pronunciada des
dels meus llavis.
En el passat, els
mots, alçaren murades
al bell mig dels dos.
Em giro d'esquenes
i segueixo pel meu
caminoi.
N'hi ha éssers què
gaudeixen dels
silencis i de restar
amagadíssos,
amb els quals els
diàlegs mai no
hi seran possibles,
doncs la saviesa no
s'hi complau d'escoltar
als qui parlin
amb expressions
foradades,
exemptes de qualsevulla
emotivitat.
Revoleteig d'ocells
a sobre dels arbuixells,
una criatura alada
de volum considerat
n'ha emprès el seu
pausat voleteig.
La pena que em
transmet aquest
home au, ningú
no ho podrà abastir
jamai.
Recança, compassió,
llàstima,
millor que sigui ell
el qui hagi de decidir
com ha d'experimentar
la seva vida.
Digam- li adéu i
desitgem- li el millor.
De l'altre costat
del pont,
una pluja de pètals
blancs em cobreix
com núvia a punt
de llevar-se'n les
seves granadures.
La meva ànima no
precisa d'artilugis
materials,
no s'ancora en
cap fondària,
n'és lliure a tothora.
Malgrat l'amor
sentit, s'embadaleix
d'ataüllar éssers
en llibertat,
gaudint d'assajar
els seus plomatges
multicolors.
Adela Payá i Prats
🌹
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada