UN PASSEIG PEL MEU POBLE..!

 

ANNA SILIVONCHIK
          (1980)



UN PASSEIG PEL
MEU POBLE..!



Em passejo pel
meu poble a boqueta
de nit;
m'hi trobo botigues
tancades, 
bars amb el forrejat
posat;
draps i més draps
ocultant boques.

N'hi ha una mena de
desesperança als
carrers.
Una tristor què no
s'hi pot explicar.  

Un futur desventurat
de portes closes,
unes ganes abissals
d'agafar- te'n d'unes
altres mans i, de sobte,
un nen desconegut
de cabells cargolats,
vol que durant una
estona li parli i estigui
amb ell.
  
Em passejo pel
meu poble a boqueta
de nit,
em percebeixo com
sí estigués fora de lloc.   

Un gust amarg m'envaeix,
pressenteixo què
arribaran dies ben dispars
i dubto molt què a la meva
edat hi pugui combatre
tanta iniquitat.
 
Fins a quin punt n'haurem
de contreure'ns...?
Potser implosionarem i
esclatarem per dintre,
vers la nostra obertura
de més i més consciència.

Assolirem un món millor
per a tothom..?
Canviarem el curs de les
nostres encongides i
minvades existències.. ?
 
Vagabundejo pels jardins
florits, des d'on una veu
em diu què faci un esforç
per a rescatar la bola de
cristall, curulla de cadascuna
de les gaubances. 

Però aquest aire què respiro
n'és tan dens, tan carregat
de molècul.les entristides,
què s'hi fa complicat
dibuixar un lleu somriure. 

En arribar al llindar de la
casa, em dic a mi mateixa
què he de traslladar- me a
viure en un lloc on hi hagin
arbres i boscos, rierols
i, muntanyes. Ara mateix
hi visc on no em correspon. 

Tinc tant per fer, què malgrat
les ànsies instaurades,
em contemplo com una
formiga paralitzada, al davant
de gegants monumentals.
Alguna sabata m'aixafarà? 

Quan sortiré de dintre
d'aquesta butllofa què em té
cada any més engarjolada.?
Quan podré alliberar- me
d'aquesta ombra què cada
vegada n'està més afambrada.?
 
SÍ no decideixo explotar
el globus què em reté
de moltes constriccions,
acabaré ofegada i força
constreta. 

N'hauré de proveir- me
d'un munt de fiblons
i alliçonar- me en l'art
d'agullonar esferes
plastificades...!
Potser, així m'incorpiri
a un altre indret dimensional.
 
Em passejo pel
meu poble a boqueta
de nit;
la lluna descarada
m'ha tret la llengüa
i, m'ha mostrat les
calces de volants.


 
  

Adela Payá i Prats
              🌹