CRUELTAT..!

 

DIEGO RIVERA
(1886-1957)

CRUELTAT..!

En va, podré assolir
entendre
per què tantes estranyes
vivències,
per què sempre tot s'hi
revelava contrari al meu
sentir.
   
Instal.lació de bestieses,
al gust de qui...?

Amb el teu fusell
mestre primari,
apuntaves als teuladins
a sobre del brancam,
et delectaves de
tantes morts
injustificades...!

Ens ensenyaves a
disparar ..!
Em pregunto a què
obeïa eixa insensatesa
per destruir-ne vides. 

SÍ no n'hi havia prou,
un altre mestre, hi va
fer acte de presència
per a mostrar- me'n
les meves imperfeccions,
una rere l'altra, al davant
dels seus miralls. 

Per a fer- se, un, l'important,
n'havia de destruir 
les essències d'unes
altres criatures...On
se n'havia vist tanta crueltat.       

Quantes maneres diverses
de filar entramats per a
que els éssers vius hi
visquessin traumatitzats.
  
El què volia aprendre,
no podia ser, 
n'era ple de paranys, 
però havia d'estar disposada
a admetre tot tipus
d'inclemències.

Ara, havia de tenir- ne
cura dels afeblits,
quan em sentia més
aixafada que mai,
quan només mantenir- me
alenant, suposava una
gran lluita.
 
Tan sols demanava
poder guarir- me a mi
mateixa, sense haver de
destorbar a ningú.   

Pel contrari la vida no
s'hi afartava, capritxosa,
m'exigia més esforç
del que podia oferir- ne.

Tot plegat, sento una gran
dèria,
més bé n'és una mena
de cabòria nauseabunda,
per tantes i tantes patranyes. 
N'estic força atabalada
d'escoltar adobs de mentides,
de sotjar desprecis que
no venen a compte de res.

Entrellucar el menyspreu
als ulls dels qui estimes
n'és força aflictiu.
   
Una existència isolada
amb un munt d'entrebancs, 
cada cop més
insalvables, més gegantins.

Un llarg vagabundeig, 
on a la fi, en esguardar
la meta, et fan ganes de
dir: prou, prou..
Aleshores, et gires d'esquena,
i en eixe estat intermedi
de la crisàl.lida, t'hi fas
brollar els èlitres.

Marxes no saps on,
però et capfiques per
traspassar cadascuna de
les capes de la Mare
Terra....Et converteixis 
en un minúscul punt
de polsim còsmic, fins a
la teva propera 
invisibilitat.


No hi sóc, m'he difuminat,
m'he dissolt. Hi vaig venir
a la Terra per a no ser- hi,
per a visualitzar- me
tostemps enmig de les
garjoles,
per a emprar estris què li'n
feien cosquerelles als
barrots ferrosos.
 

No hi sóc. Per a no ser- hi,
millor, invisibilitzar- se
del tot,  fer- se fonedís,
esborrallar- se per un
perllongat temps...!
 


 


 
 

Adela Payá i Prats
             💃