FADES NOCTURNES..!
Hi són veus que s'enreden
totes alhora,
però que per molt que apropi
les oïdes,
no en puc treure trellat del
que em diuen.
N'és una convulsió de petites
llengües cridaneres, que
es barallen per ser- ne
les primeres en glossar al
bell mig de la nit.
Aldarulls de
cascavells...!
Espetecs de les fades
nocturnes, assegudes
a sobre del cobrellit.
En fan de saltirons
des de la lampada
del sostre, fins al llit.
Ballotegen i cantussegen,
i, a dintre del meu somni
les descobreixo com
formoses flors de Jacints.
Em llegeixen històries
de vides passades,
i, no em reconec en cap
d'elles, mentrimentres,
s'enriolen de seguit.
La cambra n'és poblada
d'éssers diminuts,
l'han escollida per a fer
festes i, des d'aleshores,
que han transformat els
meus somniegs en
perllongats batibulls.
M'estiregassen els cabells,
em fan cosquerelles al
nas amb plomes d'estruç,
pessigollegen les meves
galtes amb les seves
sabatilles de ballarines.
De les orelles, han desenganxat
una arracada de perla blava,
com a record, i al damunt de
la tauleta de nit, han deposat
una borseta omplerta de
llavoretes.
En un paper escrit amb lletres
de formiga, què he hagut de
llegir amb una lupa, afegeixen:
" A l'Abril, en bona terra, fica
les llavors, a l'octubre hi
veuràs flors de tardor, jamai
clissades."
" Vindrem a recollir les flors
en fer set rellucs, doncs elles
et parlaran a les nits, i et
relataran secrets,. Aprofita
el temps d'estar- te amb elles
per saber el que tant desitges."
"El nostre regal hi es amb tu,
i en acabar de saber, el que
has d'aprendre, un do s'hi
farà evident.
Ja tindràs temps de
descobrir- lo. "
Signat: Les fades que
t'acompanyem, des que
hi vas néixer.
Adela Payá i Prats
🧚♀️
Quan arribi aquest jorn
divendres, 30 d’abril del 2021
FADES NOCTURNES..!
CREENCES DESCONCERTADES..!
ATLANTE
CREENCES
DESCONCERTADES..!
Hi vaig creure amb
l'espiga brolladora
als teus dits de candial,
quan patia de profunda
ingenuïtat.
Entrellucava
el moviment càlid
d'unes baquetes,
treient música dels
petits flabiols.
El record d'uns grans
de blat a les nostres
mans,
em deien que hi va
haver un temps de
bonança, al bell mig
de les nostres arrels.
Hi vaig tenir confiança
amb el que lentament
aniria agafant formes
d'irrealitats,
de ventades capritxoses,
de cels pinzellats
d'unes altres cromacitats,
de pluges amb gotims
radiactius.
Hi vaig creure paraules
que amagarien cucs
d'obscenitats;
abstretes per fer-ne diana
al centre del pitram,
no pas al fons de l'ànima.
A les cuirasses d'una
còrpora emmurallada,
els seus guardians
impedirien l'obertura
de cadascuna de les
seves vidrieres.
Aleshores, hi va haver
rigidesa a la pell,
embalbiment als
membres,
engarrotament a la
carn,
un fluir amansit als
rierols de les moixaines.
M'hi vaig trobar amb
un cor absent del seu
palpitar entre deliris
de grandesa;
un comportament de
maniquí a dintre de
l'escaparata.
Tot del que m' hi vaig
refiar, ....fumejava de
residus volatilitzats;
n'havia de cercar
l'essència primordial
de mi mateixa,
la guspira amagadissa,
a més a més, de
donar- li'n llum a l'esser
diví, que hi residia
a dintre meu...
El que raïa a la Terra,
com ego demostratiu,
havia d'anihilar- lo i,
enfonsar- lo al fons de
la gleva.
Tanmateix, recrearia
una nova existència,
una complaença magistral
en poder ataüllar i
omplir els espais d'unes
altres perspectives.
Em transformaría en la
millor versió de mi
mateixa, defugiria dels
personatges sinistres,
i, dels botxins en faria
farcells d'obviats.
Ara només crec amb
mi, i si et puc oferir un
poc d'amor, pren- lo,
és per tu,
te'l donaré amb gust,
però mai em convertiré
en possessió de ningú.
Lluquen trèmuls capolls
arran de la meva aura,
llanço carantoines als
qui es delecten per
sentir- les,
però als presumits, els
invito a exposar- se'n
a sobre de les peanyes.
Adela Payá i Prats
⚡
dimecres, 28 d’abril del 2021
L'AMOR DECEBUT..!
No esperis aigües
d'abril entollades,
quan l'esclerós núvol
de l'home descorat,
n'és teixit pels fils
aspres del cànem.
Com tampoc, no en facis
un tomb al voltant
del seu poble, on enllà
en fa cruixir les dents
a sobre de les negres
pissarres.
No creguis en les
petjades d'aqueix
qui diu que ve a per
tu, quan només s'hi
delecta per trobar- ne
seient als atzucacs.
Juganer de les paraules,
s'enjogassa en veure
l'efecte que produeixen,
però n'has de saber
que són mots sense
espurnes, escarsers
de lluminositat,
dissonàncies d'expressions
discordants.
Nascut de dintre dels ous
a les llunes postisses,
es rebleix de gelabror
i, en sotjar humans,
es complau per xarrupar- los
els seus dolços espurneigs.
No et refiïs d'aquell qui
ha fonamentat la seva vida
en un caramull d'enganyifes,
i, que malgrat el dany ofert,
continua arrapant cossos
i més cossos, sens lamentar
els crits de les seves preses.
Ara mateix escarritxa tot
allò que se li ha posat
al davant,
s'esmola els queixals
amb deteniment,
per tal de clavar la dent
al fons de la carn.
Desvia't del seu caminoi,
deixa'l partir amb les seves
malifetes,
l'ós formiguer hi vol mesurar
la força de succió de la
seva trompa amb la d'ell.
Acomiada't de l'home entumit
com sí fos un fet del no res,
i agraeix la seva lliçó en
mostrar- te el que tu no
haguessis volgut de cap
de les maneres.
Arran d'ell, mai no n'hauries
tret la teva passió per
existir- hi,
doncs n'hi ha criatures
que frueixin d'extreure el
pitjor de cadascun dels
éssers humans.
L'home bo, aguaita a
l'altra banda del rierol,
per a que li agafis de
les seves mans....Afanya't..!
Dels seus ulls llampeguegen
esclats vius de llum.
Adela Payá i Prats
💚
DEIXEU SORTIR AL SOL..!
DEIXEU SORTIR AL SOL..!
Miquetes de Sol
descolorit,
se'n surten de dintre
dels núvols clivellats.
En fan lluents els gotims
arraulits entre el glauc
fullam.
Caputxetes cristal.lines
davallen a sobre dels
caps dels aucells.
que amb tremolor
sacsegen les seves plomes.
Un llàngid badallar dels
jorns abrilencs,
obrin i clouen els seus
musells, al seu antull.
Aigua per tot arreu,
muntanyes emboirades,
bassiols a gavadals,
i, mentrestant, la gleva
tota xopa, s'hi prepara
per a fer- ne rellucs
de tota mena.
Miquetes de Sol
esblaimat,
ens pertorba a la
estança dels boscos
ombrívols,
on les nits primaverals
s'hi assemblen massa
a les hivernals.
Un macilent raig
solar, es dessagna
entre pètals de flors
aigualits,
i en albirar- los amb
deteniment,
han incidint, pletòrics, a les
ninetes dels meus ulls.
Rebrolls de capolls
a l'esguard ploricó
que raja dolls del líquid
envermellit.
He cantussejat al so
de les llums,
he escalfat el meu cos
fredolec i, amb la
piuladissa dels ocells
he ballat la dansa
de la vida, que tant
m'estimo i valoro
malgrat les inclemències
dels malastrucs.
Miquetes de Sol
depauperat, comencen
a acolorir frugalment
la vall, de cromacitats
groguinoses,
assecant la gleva amb
mocadors enllaminits.
Aleshores, els núvols
es desglevaven
i, a mans plenes n'he
recollit fils de cotó.
Un barret cargolat
d'arrissats filaments
m'he posat a sobre
de la testa,
i a les nuvolades
les he espantades de
bon grat.
L'astre Solar s'ha manifestat
de ple, al bell mig del cel,
on en fa rodolar les
seves aspes de molí
amb rapidesa...
A la fi, he pogut gaudir
de la calidesa d'unes
hores, que assenyalaven
vessament de reguerols.
Adela Payá i Prats
🌧
DULCE MARIA LOYNAZ
DULCE MARIA LOYNAZ ( CUBA)
(1902-1997)
<Un amor indeciso>
Un amor indeciso se ha acercado a mi puerta…
Y no pasa; y se queda frente a la puerta abierta.
Yo le digo al amor: —¿Qué te trae a mi casa?
Y el amor no responde, no saluda, no pasa…
Es un amor pequeño que perdió su camino:
Venía ya la noche… Y con la noche vino.
¡Qué amor tan pequeñito para andar con la sombra!
¿Qué palabra no dice, qué nombre no me nombra?
¿Qué deja ir o espera? ¿Qué paisaje apretado
se le quedó en el fondo de los ojos cerrados?
Este amor nada dice… Este amor nada sabe:
Es del color del viento, de la huella que un ave
deja en el viento… —Amor semi-despierto, tienes
los ojos neblinosos aún de Lázaro… Vienes
de una sombra a otra sombra con los pasos trocados
de los ebrios, los locos… ¡Y los resucitados!
Extraño amor sin rumbo que me gana y me pierde,
que huele las naranjas y que las rosas muerde…
Que todo lo confunde, lo deja… ¡Y no lo deja!
Que esconde estrellas nuevas en la ceniza vieja…
Y no sabe morir ni vivir: Y no sabe
que el mañana es tan sólo el hoy muerto… El cadáver
futuro de este hoy claro, de esta hora cierta…
Un amor indeciso se ha dormido a mi puerta…
Dulce María Loynaz
Pintura: Daniel F.Gerhartz (1965)
💙💛💚
dilluns, 26 d’abril del 2021
GERARD VERGÉS
GERARD VERGÉS
(1931-2014)
<MAIG D'AMOR>
Són certes les paraules que vam dir-nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l’espill d’amor dels teus ulls negres.
Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.
D’aquí a molts anys potser recordaràs
que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.
La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant-te en la meva soledat.
Res no val tant com un instant d’amor.
Gerard Vergés
⭐⭐⭐
Gerard Vergés
(1931-2014)
<MAYO DE AMOR>
Son ciertas las palabras que nos dijimos,
cierta la primavera de tu cuerpo
y cierto el espejo de amor de tus ojos negros.
Suave llovía sobre el bosque tiernísimo
de pinos y diminutas margaritas.
Sólo el silencio, sólo nosotros solos.
De aquí a muchos años acaso recordarás
que alguien, algún día, te amó muchísimo.
Y te subirá a la garganta una dulzura
como una inmensa miel, como una música.
La misma dulzura que ahora yo siento
recordándote en mi soledad.
Nada vale tanto como un instante de amor.
Gerard Vergés
Pinturas: STANISLAV SIDOROV
( 1954 )
UN VOL DE TINTA NEGRA..!
UN VOL DE TINTA NEGRA..!
Hi visc al lloc amenaçat
per les perllongades
foscúries,
encara no trobat, per ningú.
Arrossego un llum
d'oli, al compàs d'un
pausat vagabundeig
sota arbredes punxerudes..
D'un temps a un altre,
parpellejo com llàntia
titil.lant,
cerco al meu estimat:
menjador de besllums,
extraviat enmig dels ermots.
Les obagues dels xiprers
al capvespre
dibuixen a sobre de la terra
imatges d'homes sortint- s'hi
des dels frondosos troncs.
Però ell no hi és,
se n'ha fet expert en
metamorfosejar- se
com ho exhibeixen
els camaleons.
Pogués estar- se de mil
formes, transformat, enmig
de la Mare Natura.
En obrir els seus llambrots
s'endrapa de raigs llumeners
i, aleshores el seu cos
es transllueix.
Hi visc entre eclipsis lunars,
on raramente s'escolen
lluminàries ataronjades.
Als cels els omplo d'esbaldrecs
ben aprofundits,
des de la seva molsa d'atzurita
ensemento flors de calèndules,
Ara mateix, tot n'és enlluernat
de colors llampants i, en
un suau trontollar he esguardat
una criatura imitant el vol
de les moscardes.
Estols d'insectes errants
rondinen a l'entorn de
les deixalles en descomposició.
Els seus brunzits poden
atabalar- te amb la seva
persistència i en agafar- lo
dels seus alots,
de sobte s'ha convertit
en un ésser endolat,
tot de negre tenyit.
Tanmateix, l'he observat
nodrint- se d'excrements,
i, com alhora en llançava
esbufecs obscurits en direcció
als firmaments,.
Potser n'és el revers de l'home
que s'engolia espurnes aurades.
El qui he trobat i enxampat,
n'és un servent de les tenebres,
no pas al qui empaitava,,
doncs a partir d'aquest instant
n'hauré de continuar el llarg
viarany de les lluernes.
Adela Payá i Prats
🧤
diumenge, 25 d’abril del 2021
EL DRAC I JO..!
EL DRAC I JO..!
El meu Drac,
està fet de pedres
de maragdes;
el seu cor, reblert
de flames vermelloses
m’enlluerna de dolceses,
i, el seu musell,
un esclat de guspires,
que a tota mi,
m’envelluta de setins.
Encara que hi sembli
monstruós
estar a recer d’ell,
et curulla l’ànima
de pampallugues.
Per sobre del seu llom,
cavalquem pels airecels,
on s’enfilem, tots dos plegats,
rodolant pel món.
Quan ens fatiguem
de les nostres gestes,
al nostre castell nacrat
ens arraulim, on ningú
de cap de les maneres,
mai, el podrà clissar
amb ulls esbalandrats.
Fugim d’eixos esguerros
que s’hi anomenen gent de pau,
amb pretextos i engalipades
per escometre combats
i, vessar pètals de roses
a sobre de la gleva enrojolada,
empolainats, bé sigui,
de cristians o de musulmans.
Dels Sant Jordiets,
amb les seves llances
de ferralla, s’hi ocultem
al fons de les nuvolades,
cruspint-nos-en
de tenebres enterbolides.
Estimem la bellesa
de totes les coses,
ens atipem de llavis poètics,
d’oïdes solfejades,
de museus on irrumpim per
a endinsar-nos-en a l’interior
dels quadres,
d’escultures amb les que
entaulem diàlegs
amb mots cisellats d’alabastre,
dels nostres cossos
bastits d'inèdits
capitells arquitectònics.
A les coves mil•lenàries
ens trasmudem amb pells
dels nostres avantpassats,
i arran d’ells, acolorim
els tempanells de pintures
rupestres....
Fem giragonses
al voltant d’aquest planeta,
exaltant la venustat de tot
allò què hi respiri vida....
El meu drac, fet d’esmaragdes
i jo feta de meduses, ens hi
estimem de tot cor..!
Adela Payá i Prats
🌹
dimecres, 21 d’abril del 2021
GIRA L'ESPILL..!
Ferdinand du Puigaudeau
(1864-1930)
GIRA L'ESPILL..!
No n'has fet sonar el
gong,
com tampoc has
estiregassat els
fils dels pícarols,
despengats des del sostre;
t'has emmudit entre les
tecles d'un piano
que no han emès cap so.
Has fugit a amagar- te
al darrere d'un roure
mil.lenari, i enllà
t'has difuminat
sense fer-ne vibrar les
paraules pronunciades.
Els silencis espeteguen
d'estridències.
Te n'has posat el teu
vestit rancuniós,
esgarrat per les unglades
de les feres salvatgines.
Els teus ulls: dos fanals
flamejats de rubescent.
Els teus llavis salivegen
com bestiola afamegada.
Un jorn com qualsevol altre,
tal vegada més silent
et vas calçar les sabatilles
que en feien muts,
i a poc a poc, hi vas aombrar
cossiols de violetes.
Vas omplir el teu cor de
naftalè, mentre la teva
ànima defugia de les arnes
què t'acompanyaven.
Quant de ressentiment n'has
acumulat a dintre teu,
fins al punt de justificar
el que era inexcusable.
Aquest costum teu de
guarnir- te'n de tants
personatges,
n'ha fet fora al qui era de
veritat, ara només rau
un bagul emplenat d'un
munt de disfresses.
El paper que més t'agrada
interpretar n'és el d'home bo,
però ja saps que això n'hi ha
que sentir- lo, no pas
teatralitzar- lo...!
No n'has fet sonar les
maraques,
mentre dues gardènies
es desponcellaven
a l'almosta de
les teves dues mans.
A l'amor el vas trair de
fantasmagories, i ell, ara
et dibuixa imatges
entretallades
a les teves galtes.
Ombres diminutes
saltironegen
pel teu rostre i tothom
en albirar-te, s'ha escapolit.
Quan les mentides hi siguin
impossibles d'actuar en un
món més avançat,
aleshores,
lluiràs com el qui ets:
Un diablot amb cua i banyes
amb alots esgarrifosos
i paraules discordants.
Tanmateix, ja no n'hauràs
d'empolainar- te'n
amb vestimentes
que no et corresponguin.
Qualsevol t'ataüllarà com el
qui ets:
un barrufet, fent el paper
de bonhomiós..!
Adela Payá i Prats
👿
dimarts, 20 d’abril del 2021
AINA 💥
AINA
Aina, ja hi és al món...!
Un mes d'abril en espera continuada.
Un palpitar accelerat,
uns pensaments amb un
caramull de portells,
una passejada pels núvols,
uns precs místics a les
energies de la Creació.
Aina, ja hi és al món...!
sembla un caramel de
maduixa amb uns ullets
de xineta,
prompte hi seré al seu
costat,
i ja em moro de joia per
poder- li'n fer un munt
d'amanyacs.
Adela Payá i Prats
💚
diumenge, 18 d’abril del 2021
dissabte, 17 d’abril del 2021
DE LA CLOSCA SE'N SURT UNA PERLA..!
Pintura: Gustav Klimt
(1862-1918)
DE LA CLOSCA SE'N SURT
UNA PERLA..!
Una vall de poncelles
acolorides,
la pluja en fa besades
a cadascuna de les
florades,
mentre un ocell
de plomes humitejades
espicassa els cucs al
cor de les roselles.
Una passejada enmig
dels esbarzers i les
atzavares,
on de sobte, la figura
de l'home bo es cristal.litza,
s'hi fa present.
A les seves mans enduu
un arreplec de fruits màgics,
en menjar- los:
éssers savis asseguts
en cercle, responen
al que tostemps n'ha
restat enforinyat.
De cos tremolós
m'arrauleixo als braços
de l'home bo,
ballem sota un plugim
de glòbuls daurats,
i en fer- se la nit com
de xocolatí, ens cobrim
amb hopalandes porpres.
Una vall de poncelles
acolorides,
les empremtes de les
fades, dibuixen el
rastre on s'allotgen
els esperits benevolents.
Una barraca de cristall
acull al seu interior
un planeta inacabable,
on només hi viuen
criatures fúlgides.
En obrir el portell
una mena de geni
acomplirà només un
desig dels tres que hi
són habituals,
i aleshores, només
en faré evident: un.
Ell ja ho sap, tu també
ho saps i l'home bo
m'ompli d'amanyacs i
em diu: estiguis tranquil.la,
el teu anhel ja hi és en camí.
Calma el teu cor palpitant,
apaivaga la teva ment xerraire,
confía en l'orlat viarany
dels jacints i dels perlats
gesmils....
Ja hi és ací, doncs davalla per
les tresqueres assuaujades,
car llisca pel pendís
des de la fosca espluga, als
gorgs lumínics.
Embolcallada pels
entortolligats branquillons,
els germans arbres,
em consolen,
em xiuxiuegen que
no n'estic a soles,
em folren les mans de
fullam i de florescències.
Tots espentem amb força,
mentre la nena agafada
de les glauques tiges
va reblint-s'hi de capolls
fins a abocar- s'hi al davant
de les bellumes.
Adela Payá i Prats
💛
dijous, 15 d’abril del 2021
DESPERTEU, JA ÉS HORA..!
DESPERTEU, JA ÉS HORA..!
Els meus ulls
s'omplin de totes
les flors,
de tots els arbres,
de tots aquells
a qui he estimat
amb el cor més enardit.
El meu llambreig
n'és una prolongació
dels branquillons,
del fullam,
de les poncelles,
de les arbredes,
dels fruits.
Hi sóc natura viva,
emplenada de goig.
Algú m'hi va crear
pel gust de complaure's,
la qual cosa agraeixo
malgrat els sospiralls
i els anhels.
Sí he reblit l'ànima de
guspires, de centelleigs
als qui he conegut o
desconegut,
ja em dono per satisfeta.
L'única cosa que he fet
en aquest món ha segut:
estimar i estimar,
no concebo l'existència
sense l'amor.
Tot m'ho estimo amb deler,
i pateixo com qualsevol altre
de la mancança de les
tendreses, dels amanyacs.
Volgués el millor per a
tothom, fins al punt d'el.ludir
el sofriment dels qui
malauradament, ho estan
passant molt malament.
El meu cor, s'uneix a tots
els esperits que hi són ara
al mateix planeta.
Agafats de les mans,
cantem i ballem a l'entorn
de la Mare Terra.
Prou de més amenaces,
de més condiments al
brou de les temences.
Prou d'enganys, hi som
lliures, i amb la nostra
llibertat decidim el retorn
del nostre paradís terrenal.
Els meus ulls llancen
atzagaies d'abundor,
a sobre de la gleva,
rebutgem les escomeses
dels dolents i, amb cuirasses
de llum ens protegim
de les embranzides.
S'ha acabat el temps de
les atrocitats, massa dols,
vida rere vida.
Ens arrenquem per tostemps
les beines que ens tenien
sotmesos,
ens enlluentem amb espurnes
daurades i, ja cap ni un, amb
males intencions, no podrà
apropar-se arran nostre.
Amb els esguards de tots
repoblem els nostres paratges
de llavors benèfiques,
donem vida al nostre habitatge,
conreem més arbres.
Sublevem- nos contra les
polítiques d'exclusió;
dels malvats, arreplegem- los
en cistells de vímet i què el
seu benefactor se'ls endugui
fins als seus orígens.
No els necessitem pas.
DESCLOEU ELS ULLS...!
Adela Payá i Prats
👁👀
JORDI BOTELLA " Metralla"
MERCÈ CLIMENT I PAYÁ
MIQUEL MARTÍ I POL
MIQUEL MARTÍ I POL
(1929-2003)
<DEIXEU-ME DIR>
Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases de colors alegres.
Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.
Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.
(Miquel Martí i Pol,
"El fugitiu"
Pintura: Paul Horton
(1982)
🧡
diumenge, 11 d’abril del 2021
DIES DE PLUJA..!
Pintura: Leonid Afremov
(1955-2019)
DIES DE PLUJA..!
Dies plujosos,
boira porpra a l'entorn
de la glauca fullaraca,
el cor batega ben de pressa.
Ell, flor de rosella, es
magnifica de més i més
petalines.
Vagabundejo pels viarons
lleganyosos,
llanço pregàries a la
Mare Terra,
la beneeixo amb una estima
inconmensurable,
li agraeixo el seu amor
i, la meva acollida als
seus braços incansables.
Li'l demano perdó per
totes les nafres que els
humans l'hem infringit,
sense tenir- ne en comptes
el seu sofriment.
Fem un tomb pel Cosmos,
preciosa Gaia,
dus- me pels senderols
enlluernats,
què les nostres ferides
s'impregnin dels raigs
guaridors.
Viatgem pels carrusels
estel.lars:
arracades brillants
refulgeixen enmig de
l'Univers...
Giravoltem com baldufes
accelerades,
nodrint- nos de més i més
lluminàries;
als éssers tèrbols,
mostrem- los on oculten
les seves espurnes divinas,
i fem- les enardir amb
esclats abundosos.
Dies plujosos, del color
de la cendra, on gairebé
l'Astre Solar roman
abillat amb túniques
de grisor ...
Brolladors d'aigua esclarida
ens llancen des dels
brocs dels càntirs cèlics, on
els agosarats flaixos adamantins
ens arrosen una i altra
vegada amb missatges
xifrats.
En tornar al nostre bressol
d'orígen, tal vegada puguem
comprendre el que ara
ens és força desconegut.
Miro als cels i uns ulls
de nacre, m'esquitxen
de gotim endolcit...Cadascú
enduem els senyals de
la creació...Tan sols hem
d'aprendre a confiar.
Adela Payá i Prats
🍀
dissabte, 10 d’abril del 2021
UN MÓN MENTIDER..!
UN MÓN MENTIDER..!
Viure al bell mig
de les mentides,
n'és com andarejar
a cegues,
com entropessar contra
cadascuna de les
murades,
com travessar esguards
buits,
i en emmirallar- me
a sobre dels espills,
trobar-me'n amb una
tirallonga d'ulls foradats.
Els qui en feien d'amics
sense ser- ho, en mostraven
llambrecs ensangonats.
N'és com surar
entre els cels
i la terra, sense ser-hi
hostessa de ningú dels
dos regnes;
Un vagabundejar a les
estances intermitges,
i no pertanyer als
colors blaus ni als
verds, menys encara
als bruns.
Viure al bell mig
de les mentides, n'és
com haver de dibuixar
un rostre escassejat
dels seus sentits.
Orelles, nas, conques
orbitàries, boca, tots alhora
retornats al seu orígen.
Una cara desposseïda
dels seus orgues
sensorials, un oval
balmat.
Rastrejar el teu món,
emmurallat de tantes
enganyifes,
pot esglaiar- me
l'ànima de frivolitats,
omplir- me'n de glaçons
de gel i en adonar- me
refulgir com estàtua
de porcellana al passeig
dels esparverats..
Encara que desacoblada
de l'essència del
mascle multiforme,
la vida en mostraría amb
deteniment els trets
dels éssers metamòrfics.
Havia d'assabentar- me'n
de les criatures que
assoleixin formes de rocam,
convertint- se de sobte
en figures antropològiques.
Sobreviure en un món
d'engalipades,
n'és com barquejar en un
firmament ennuvolat,
on les ebúrnies boires
m'abillaran de cos
flonjo i rebregat,
arrabassant- me la meva
pròpia identitat.
Adela Payá i Prats
🌷
divendres, 9 d’abril del 2021
JOAN BROSSA
dimecres, 7 d’abril del 2021
CARTA A UN HOME BO...!
CARTA A UN HOME BO...!
Potser, mai no ens
veurem,
però la teva empremta
d'home bo i responsable
ha deixat al meu cor
un preciós record..
Pensar en tu em salva
de les truculències i de
les ambiguïtats.
Em fa defugir dels tèrbols
caminois.
Et vaig conèixer en una
sala emplenada d'aparatatges,
d'aldarulls i d'eines de
cirugia i, en mirar- te
m'hi vaig adonar que ens
sabíem des de sempre.
Potser, mai no ens
veurem, però arran teu,
la vida semblava tenir- ne
molt de sentit,
n'era reblida d'estels i
d'un munt de papallones.
A penes no ens vam parlar,
a no ser per problemes
mèdics, relacionats amb els
malalts....
Doncs mai no en sabràs que
meravellosa n'era la meva
existència en assabentar- me
que treballaria al teu costat.
Hi vaig aprendre molt, i
m'embadalia d'haver tingut
l'honor de conèixer a un
home tan virtuós.
Enmig dels entrebancs i
dels paranys, en evocar la
teva imatge, em tranquilitzava
i me'n fugia de cadascun dels
obstacles.
N'has segut la meva inspiració
en tot moment, tant de bo
haguéssim segut amics per
tostemps...Necessitava una
amistat com la teva.
Potser, mai no ens veurem,
però vull que sàpiguis
que hi vas ser la millor
persona amb la qual hi vaig fruir
de contactar amb ella.
En els moments més tràgics
de la meva existència,
m'agafava de la teva mà,
és clar: il.lusòriament,
només així hi trobava el
consol tan escaient.
Agrair- te la teva presència,
precisava, aleshores, un
home de profunds sentiments,
curull de compassió i
d'un gran cor.....Gràcies.
Adela Payá i Prats
💛
STENDHAL
STENDHAL
(1783-1842)
Henri Beyle, més conegut pel seu pseudònim: Stendhal.
Escriptor Francés.
⭐⭐⭐
" Anar-hi sens amor per
la vida, n'és com ser- hi al
combat sens música,
com emprendre un viatge
sense cap llibre,
com barquejar la mar
sense cap estel que ens guïi."
Stendhal
Pintura: Vincent Van Gogh
(1853-1890)
🧡
dimarts, 6 d’abril del 2021
dilluns, 5 d’abril del 2021
SENYALS..!
Pintura: Remedios Varo
(1908-1963)
SENYALS..!
Rebo senyals,
d'un ésser que no
esguardo des de fa
dues dècades.
Em vaig deslligar
d'ell, fins a fer esborralls
del que no podía
llampurnejar.
Una veu grossa em
parla a les nits,
amb murmuris d'aigües,
entre el tremolor
dels estels,
cercant amagatalls al
darrere de les llunes.
Rebo senyals d'una ànima
que pateix les dolences
d'un cos desballestat,
que ignoro per què hi puc
percebre els seus gemecs.
Xarroteja dels enfilalls
que en un passat ens van
junyir,
del treball que durant uns
mesos d'estiu, ens feren
col.laboradors de la salut
d'uns quants humans.
El meu cor s'accelera en
escoltar el xiuxiueig d'un
humà que no sé sí n'és
viu o mort, però que a
hores d'ara, el sento molt
profundament.
Entona càntics d'angoixa
i de sospiralls,
encara no he pogut endevinar
quina cosa em demana,
i quin ajut pugui oferir- li'n.
Això sí, albiro els seus ulls
negres, cada vegada més
immensos, més cristal.lins,
més suplicants, dels quals
no assoleixo descobrir el seu
significat.
En els somnis passegem
per la mar, sota un cel estrellat.
Paraules de seguit se'n surten
dels seus llavis, no obstant això,
no escolto cap ni un mot.
Rebo senyals,
d'un ésser al qual no
ataüllo des de fa temps.
Desconec per què el noto
tant a prop meu.
De quina mena de connexió
disposem per a experimentar
les preocupacions de l'altre.
Preciosa criatura d'atzabeja:
campaneja més fort,
amb més sonoritat.
Titil.la amb més visibilitat,
llampegueja amb més rotunditat.
Hi vull assabentar- me'n
de cadascun dels teus precs.
Adela Payá i Prats
🔔