Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

divendres, 30 d’abril del 2021

CREENCES DESCONCERTADES..!


 


ATLANTE




CREENCES
DESCONCERTADES..!





Hi vaig creure amb
l'espiga brolladora
als teus dits de candial,
quan patia de profunda
ingenuïtat.

Entrellucava
el moviment càlid
d'unes baquetes,
treient música dels
petits flabiols.

El record d'uns grans
de blat a les nostres
mans,
em deien que hi va
haver un temps de
bonança, al bell mig
de les nostres arrels.

Hi vaig tenir confiança
amb el que lentament
aniria agafant formes
d'irrealitats,
de ventades capritxoses,
de cels pinzellats
d'unes altres cromacitats,
de pluges amb gotims
radiactius.

Hi vaig creure paraules
que amagarien cucs
d'obscenitats;
abstretes per fer-ne diana
al centre del pitram,
no pas al fons de l'ànima.

A les cuirasses d'una
còrpora emmurallada,
els seus guardians
impedirien l'obertura
de cadascuna de les
seves vidrieres.

Aleshores, hi va haver
rigidesa a la pell,
embalbiment als
membres,
engarrotament a la
carn,
un fluir amansit als
rierols de les moixaines.

M'hi vaig trobar amb
un cor absent del seu
palpitar entre deliris
de grandesa;
un comportament de
maniquí a dintre de
l'escaparata.

Tot del que m' hi vaig
refiar, ....fumejava de
residus volatilitzats;
n'havia de cercar
l'essència primordial
de mi mateixa,
la guspira amagadissa,
a més a més, de
donar- li'n llum a l'esser
diví, que hi residia
a dintre meu...

El que raïa a la Terra,
com ego demostratiu,
havia d'anihilar- lo i,
enfonsar- lo al fons de
la gleva.

Tanmateix, recrearia
una nova existència,
una complaença magistral
en poder ataüllar i
omplir els espais d'unes
altres perspectives.

Em transformaría en la
millor versió de mi
mateixa, defugiria dels
personatges sinistres,
i, dels botxins en faria
farcells d'obviats.

Ara només crec amb
mi, i si et puc oferir un
poc d'amor, pren- lo,
és per tu,
te'l donaré amb gust,
però mai em convertiré
en possessió de ningú.

Lluquen trèmuls capolls
arran de la meva aura,
llanço carantoines als
qui es delecten per
sentir- les,
però als presumits, els
invito a exposar- se'n
a sobre de les peanyes.








Adela Payá i Prats
             ⚡

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada