JEAN-PAUL SARTRE

 

JEAN-PAUL SARTRE
(1905-1980)



"Tú sabes que ponerse a querer a alguien es una hazaña. Se necesita una energía, una generosidad, una ceguera. Hasta hay un momento, al principio mismo; en que es preciso saltar un precipicio; si uno reflexiona, no lo hace. Sé que nunca más saltaré".

"La náusea",
Jean-Paul Sartre

                      ⭐ 💎💎💎⭐


Jo, afegeixo al seu pensament, senyor Jean Paul Sartre:

Sap vosté quina emoció més gran, atrevir- se a llançar-se'n pels penya-segats,
sentir- ne el seu vertígen tan peculiar,
surar al bell mig dels oreigs amb alots imaginaris que tal vegada  assoleixin el seu objective primordial.


I, si a més a més, aqueix amor hi fos com una expansió de la consciència, no hagués pagat la pena intentar- ho una vegada més....Què dic una vegada, no, no, infinites vegades.

Sí ja el cor llueix com un sedàs, suposaria un mal de cap terrible, afegir-li'n
un foradet de més.?

Sap vosté del goig de l'ànima per poder experimentar l'amor en tot el seu esplendor?

Li proposo que ho intente enllà on vosté s'hi trobi...!
Espero que li arribin les meves paraules.




Adela Payá i Prats
             💜

POEMA D'EN FRANC GUINART I PALET

 

      GENIAL, FRANC.  😘😘👏👏👏👏👏👏👏👏👏

BARRABASSADES...!

 

BARRABASSADES...!






Una vesprada d'hivern
amb oreigs invasors,
en fa esclafits de
ventanals i cops de porta.
Les teules cauen com
si res no estigués passant.


Els llums, de sobte,
s'engegen a la sala
d'estar,
colors moradencs
travessen l'estança.

La solitud pinzellada
de centelleigs,
no pot avenir-se'n amb
els espectacles dissenyats
pels fantotxes.

Els cels novament ens
assenyala a una lluna butllofa
complaguda de les seves
malifetes.
Balla que balla,
al mateix temps que ens
llança bombolles de sabó,
enrogides.

Les esperances jauen
adormides en calzes de
submissió,
els humans reblerts de
temences..

Riallades dels cabdills
en manipular els gens.
Invenció de noves malalties
per tal de minvar la
població.

No hi som víctimes,
més bé, bestioles
d'experimentació, on
alguns fora d'aquest
planeta, s'han cregut
amb el dret d'extirpar- ne
vides humanes i de
nodrir- se'n de piruletes
de maduixes.

Contraris a la llei de
l'amor, arrenquin éssers
vius de la Terra,
estiregassen les seves
arrels amb força
desmesurada.

Autobatejats amb noms
de déus, pensin que
poden posar en acció
cadascuna de les seves
bretolades.

Amb sofisticats apareils
dirigeixen els elements
naturales, programen
catàstrofes al seu antull.

I, malgrat tot això,
culpabilitzen
als humans pel fet
d'existir-hi. Se'ls pot
acabar el seu comerç
amb el nostre esclavatge

Una vesprada d'hivern
amb oreigs invasors;
algú sense permís
hi juga amb els llums
a dintre del meu sojorn.

Ni intimitat no podem
assolir- ne,
s'hi fiquen per tot arreu.
Aquest abús en tots
els sentits, em pregunto
d'on els rebrosta?

Farta, farteta, em menjo
un fartó, mullat d'orxata
ben refredada.

A l'hivern m'abelleixen
coses ben gelades.
La gola, la vull sentir
com un iceberg,
la panxa aprofundida
per fletxes ben glaçades;
l'esperit emplomallat.

Quan recuperi els meus
dons, no n'hi haurà cap
obstacle que m'impedeixi
combatre als exterminadors
de vides humanes a la
Terra...

Miserere, miserere
on raus?
Vergonya n'hauria
de donar- te,
engolir- te'n éssers vius,
com atrevir- te a mutilar
als nostres animals.

Marxeu d'on no us
correspon estar-vos,
ja haveu gaudit massa
temps de les vostres
trapelleries..Marxeu..!





Adela Payá i Prats
            🤺

 

DE LA TERRA AL CEL

 

DE LA TERRA AL CEL




Avui, canto a la
glauca saba dels
arbres,
com empastifo el
meu cos amb els
pigments verdosencs.

Enyorança del verd,
dels nítids cels,
de les altives muntanyes.
dels vincles amorosits.

D'aquell hort que s'hi
va quedar aguaitant
les nostres mans a
l'uníson,
fent- li esvorancs
a la gleva,
per tal d'abrigallar
les llavoretes.

Avui, hi sóc un devessall
d'aigua de pluja
anegant les nostres terres;
el crit desesperat al
davant dels ninots de cera,
la mà tendra que aporreja
una munió de portalades;
una cançó entonada amb
veu rogallosa.

Parlotejo amb el Sol,
li agraeixo la seva llum,
la seva companyia,
el omplir- nos a tots de
vida...
Li demano que
desfaci temptatives per
part dels arrogants en
voler interposar entre
ell i la Terra, obstacles
d'obscuritat.

Avui, sento amb més
intensitat que mai
la coïssor als canells
i als turmells,
aquest arrossegar- se'n
per les rajoles com
si fóssim serps reptant.

Absurdes les imploracions,
els precs,
l'acció d'anar encenent
espelmes a canvi de monedas,
el creure en històries
mig inventades, el continuar
les petges de qualsevol
altre, ...Cadascú en tenim
el nostre viaró ben particular.

Avui, segueixo el rastre
de les obagues ploricones,
em despullo de les vestimentas
i m'arrauleixo a dintre del
tronc d'una auleda, em dissolc
en el líquid gerd i, retorno
als meus orígens, enllà
m'esperen amb seient
de tarquim i, llepolies d'atzur.

Per la fullaraca m'envolaré
on amb carrosses d'estels
solcaré els espais siderales;
als qui fan com que res no
en saben, els explicaré les
atrocitats per les quals els
humans, hi som la diversió 
d'uns eixelebrats.






Adela Payá i Prats
              🌳

ARTHUR RIMBAUD

 

ARTHUR RIMBAUD
    (1854-1891)

<UN TROZO DE MADERA>

¿Y si un trozo de madera descubre que es un violín?

Que cegado por el miedo,
no escuchaba su música interior.
¿No merece el empeño de ser tallado?
¿No debe ser moldeado
y encontrar así su propia felicidad?

O debe pasar su vida apilado en un pilón,
esperando con sus compañeros ser quemado,
por el fuego del tiempo.

¿No es la vida ilusión?
¿No es la vida oportunidad?
O sólo la conformidad de muchos,
o el desencanto de regirnos por los ejemplos de lo ya vivido.

Pobre trozo de madera...
en triste día descubre que es un violín.
Ahora duda su suerte,
se cuestiona su existencia,
se exige un sueño.

El invierno se acerca,
el fuego lo espera.
si no se decide, formará parte él.

¿Y si lo intenta y fracasa?
Nunca sonará bien.

Pero al menos podrá decir
que fue violín,
y no leño, de un fuego
que no era eterno.




Arthur Rimbaud 

 Poeta Francés 

SYLVIA PLATH

 

SYLVIA PLATH
(1932-1963)




“Vi mi vida extendiendo sus ramas frente a mí como la higuera verde del cuento.

De la punta de cada rama, como si de un grueso higo morado se tratara, pendía un maravilloso futuro, señalado y rutilante. Un higo era un marido y un hogar feliz e hijos y otro higo era un famoso poeta, y otro higo era un brillante profesor, y otro higo era Europa y África y Sudamérica y otro higo era Constantino y Sócrates y Atila y un montón de otros amantes con nombres raros y profesionales poco usuales, y otro higo era una campeona de equipo olímpico de atletismo, y más allá y por encima de aquellos higos había muchos más higos que no podía identificar claramente.

Me vi a mí misma sentada en la bifurcación de ese árbol de higos, muriéndome de hambre sólo porque no podía decidir cuál de los higos escoger. Quería todos y cada uno de ellos, pero elegir uno significaba perder el resto, y, mientras yo estaba allí sentada, incapaz de decidirme, los higos empezaron a arrugarse y a tornarse negros y, uno por uno, cayeron al suelo, a mis pies.”

Sylvia Plath,
La campana de cristal
(The Bell Jar)

ALIATS SOLARS..!

 

ALIATS SOLARS..!

Com dir-vos que
no paga la pena
viure a disposició
de les errades d'unes
lleis, fetes per uns
titelles, que no han
après a enraonar.

La Natura ens espera
a tots nosaltres,
enduu missatges per
a tothom...Els trobareu
al fullam i, a les flors,
a les arbredes i, a les
pedres, a les muntanyes
i a la terra, al Sol que
no pas a la lluna,
al mar i, als rierols,
als cels i, a dintre dels
ventijols.

Us relataran la vostra
història, sempre trastocada
o emmetzinada de
falsos esdeveniments.

Us empentaran a posar
de relleu els vostres
dons encara per desxifrar.

Com dir-vos que
no paga la pena viure
obeïnt insensateces,
heu d'escarbotar a dintre
vostre i treure- vos
tots els dimonis que us
ocupen.

Hem de crear una
existència novella, que
no desampari a cap
criatura,
hem de viure amb contacte
amb l'esser diví que
cadascun de nosaltres
hostatgem a dintre
nostre.

Fem miracles, ..!

Detonem les nostres
ràfegues lluminoses,
ajudem a Gaia amb el
seu procés de transformació.

Prou de ser les joguines
d'uns pertorbats, que només
gaudeixin de les pitjors
atrocitats, contra els humans
d'aquest planeta.

Canvieu- vos les hopalandes,
brilleu a joc amb el nostre
Astre Sol.
Floriu de poncelles
cristal.lines...Done'm vida
al lloc, que hui per hui,
ens acull amb els braços
ben oberts...

Ajude'm a Gaia amb el seu
ascens amb una pujada
vibracional....Anem a un
món millor...Només heu
de visualitzar- lo...!

N'està a la volta de la
cantonada..
Amunt companys..!





Adela Payá i Prats
             🌞