UNA FADETA ENMIG DE LA SERRA DE GRAZALEMA.

 

                                       💜💚

DIBUIXOS D'ÀGUEDA

 

                               💚💜💛💙

JOY HARJO.

 

JOY HARJO. (EEUU)
           (1951)

Reloj suicida

1.
Estaba en un tren que paraba esporádicamente en puestos de control.
¿De qué tribu eres, de qué nación, de qué raza, de qué sexo, de qué alma indigna?

2.
No podía dormir, porque no podía despertarme.
Ningún espejo podía devolverme lo que quería.

3.
Me dieron una droga para ayudarme a dormir.
Luego otra droga para despertar.
Luego me dieron una droga para hacerme feliz.
Todas me pusieron más triste.

4.
La muerte se arriesgará con cualquiera.
Hay muchos tontos aquí abajo que creen que van a ganar.

5.
Ya sabes, dijo mi maestro, puedes continuar revolcándote o
Puedes pararte aquí a mi lado, en este rayo de sol, y ver la batalla.

6.
Me senté frente a una chica cuya enfermedad quería saltar sobre mí.
¡No! Dije, pero no en voz alta.
Me habrían tomado por loca.

7.
Siempre nos convertiremos en aquellos que hemos juzgado o condenado.

8.
Esto no es mío. Pertenece a los soldados que violaron a las jóvenes en el Camino de las Lágrimas. Pertenece a Andrew Jackson. * Pertenece a los misioneros. Pertenece a los ladrones de nuestra lengua. Pertenece a la Oficina de Asuntos Indígenas. Esto ya no me pertenece.

9.
Me fascinó la danza de las libélulas sobre el río.
Me encontré por primera vez allí.

© Joy Harjo. Conflict Resolution From Holy Beings. W. W. Norton & Company, 2017.

* El Camino de las Lágrimas (The Trail of Tears) es la ruta que tomaron las comunidades indígenas del sureste de los Estados Unidos hacia Oklahoma, desplazadas forzadamente en pleno invierno por la avaricia de los gobernantes de ese país durante las décadas de 1830 y 1850, especialmente los presidentes Andrew Jackson y Martin Van Buren.

Miles de mujeres, niños y abuelos Cherokee, Muskogee, Seminole, Chicksaw y Choctaw murieron de hambre y frío en este éxodo. Hasta el día de hoy, este camino se recuerda y se venera.


Joy Harjo


💎Tú puedes cambiar la historia, me dijo mi espíritu mientras me sentaba cerca del mar


💎Andrew Jackson fue un estadista estadounidense, séptimo presidente de los Estados Unidos. 



                                💜

JEAN PAUL SARTRE

 

JEAN PAUL SARTRE
       (1905-1980)



Començar estimar a algú és com crear una gran empresa. Tens que tenir energia,
generositat i ceguesa. Àdhuc pot haver- hi un moment al principi en el qual has de saltironar per mitjà d'un abisme i si ho pensis massa, no ho fas. 



Jean Paul Sartre



Comenzar a amar a alguien es como crear una gran empresa. Tienes que tener energía, generosidad y ceguera. Incluso puede haber un momento al comienzo en el que tienes que saltar a través de un abismo y si lo piensas demasiado, no lo haces.



Jean-Paul Sartre

Pintura: Vergvoktre ( pintor rus)


                             💛

UN BALL DIVÍ..!

 

UN BALL DIVÍ..!

Camí de petjades
blanquívoles,
de fanals enrogits,
a sobre de llençols
esclarits.

Sota les hopalandes
obscurides,
petons d'aiguaneu, des
dels estels refulgents,
em recobreixen de lluentor.

Abillada d'estellicons
ballo amb enagos de
glassa,
rodolo com baldufa
embogida i, de mica
en mica, cavalco a sobre
de núvols de lilà.

A la Mare Terra, endolceixo
de llumetes carmesí,
Exploradora de les arbredes,
gaudeixo de cadascun dels
seus fruits.

Amiga de fades i donyets
m'acotxo entre pètals de
flor i, m'endinso a les
portalades dels arbres.

Al bell mig de les gorgues
nedo durant hores, mentre
la meva pell n'és tatuada
pels missatges solars.

Hi som divins, fractals de
llum, on un estol d'endimoniats
s'han capficat, per fer- se'n
representatius de les energies
creadores.

Cerquem la creació endintre
nostre, doncs hi som espurnes
daurades, expel.lides des de
la magnanimitat...

Activem els nostres dons
adormits, cocreem amb la
divinitat i, tanmateix pensem
que res no hi som,
tot ho abastim.




 
  
Adela Payá i Prats
             🌟

MÀRIUS TORRES i PERENYA

 

MÀRIUS TORRES i PERENYA
          (1910-1942)

<DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT>

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura en el meu cor, com una despulla de l’ahir, freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela, ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!

Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Màrius Torres
( Pròleg de Pere Gimferrer)



Pintura: 1.- Evelyn de Morgan
               2.- Hugo Simberg (1896).

                                   💜

ENTRE DUES VIDES.. !

 

ENTRE DUES VIDES.. !

Tràgicament aigualida,
se me'n surt un líquid
acuós, per totes les venes
i artèries.

No n'és de color roig què
n'és cristal.lí,
la seva lluentor s'esparpalla
pels espais embrutits.

Em col.lapso, em dissolc,
hi sóc una figura humana,
desapareixent de mica en mica.
Hi faig pluja diamantina.

Em contemplo al davant
dels espills i no m'hi trobo,
potser de la meva còrpora brollen
musells, engolint- se el meu cos.

No hi sóc, no respiro, m'he esvanit,
la meva ànima tot ho embolcalla..
He marxat al món on tot és possible
on un pensament té acció a l'instant.

Ha hagut massa lentitud en els fets,
excesiva demora, una tardança
inexplicable, un deteriorament en
les energies de la creació.

Al mirall, n'hi ha l'ombra nívia
d'una dona massa aixafada, força
capolada, que manca del coratge
per fer-ne arreplecs dels seus trossets.

Al teló de fons, n'hi ha un excés de
borumballa, interessos inexplicables
dels qui fan de les vivències un
sorramoll d'aigües empudeïdes.

M'encongeixo... Papallona d'aigua,
esmicolada entre ales esfilagarsades,
on res meu, s'hi farà present ja en
aquesta existència.

Descomposta entre brusquines,
m'afanyo per fer- me present en
unes altres dimensions, on els miracles
i, la màgia hi són presents. 

Els llambrots dels saures, ací al
planeta, s'han endrapat les meves
energies,...Sí de cas, em queda alguna
engruna, he d'aprofitar- la.

Prou de més paranys, de tants
obstacles, d'un inabastable nierol
amorosit; d'un perllongat aguait
que no es deté.

Tràgicament aigualida,
se me'n surt un líquid
acuós, per totes les venes
i, artèries.

M'invisibilitzo de mica en
mica...Aquest no és el lloc
on vull estar- me'n...Vés a saber a qui corresponen els desitjos

als quals n'estic sotmesa.
Els meus rauen no acomplits,
endormiscats encara endintre
dels ous de closca pètria.

En visualitzar l'indret on pugui
avançar, aleshores em detindré,
ací en comptes d'evolucionar,
he minvat com flor corsecada.

No vull romandre en paratges
reblerts d'ignorants, establint les seves lleis, perquè no puc obeir normes que hi vagin contra la mateixa vida.

No crec que trigui molt en esgarriar-me.
L' amor no pot expandir- se al cor
d'una majoria, que cerca sobreviure
espigolant als altres.

M'eixamoro, m'eixugo, em resseco,
m'enfonso al fons de la gleva,
em distribueixo en cada porus
de la Mare Terra.

M'esbravo, em dissemino.
Ja no hi sóc...!
Començo el meu camí de
desintegració....Adéu siau..!



Adela Payá i Prats
            🌻