QUAN L'AMOR VA FER
TENTINES.
A tothora renyíem
però junts arreplegàvem
herbes aromàtiques
a prop de les serralades.
I ens estimàvem envoltats
pels cels, pels grumolls
de la terra i per les florades.
A la mar, cercàvem racons
a dintre dels quals ens
arrapàvem la pell amb ganes.
Els nostres cossos volien
carícies, mentre les llengues
es cargolaven de mots
asprívols...No ens enteníem,
sempre ens barallàvem i no
obstant això, deliràvem per
sentir- nos acollits, un arran
de l'altre..Cossiols d'azalees
orlaven els ampits dels finestrals
i l'estança s'acoloria de rosats.
Malgrat els diàlegs escarsers i
el repiqueteig continuat de
presències femenines, s'hi varen
instaurar murades que fins els
firmaments arribarien i aquell
amoret que volia créixer s'hi va
veure enredat de braços sinestres
que l'espentarien als enforcalls
del seu origen primigeni. Les
boques xerrameques i l'absència
de complicitat, ens va dur a calcigar
senderols ben distants.
Un munt de secrets no expressats,
ens conduiría inevitablemente a
la nostra perdició, el desamor en faria
estralls dels seus sentiments.
Va haver- hi massa ocultacions
de coses que hauríem d'haver
fet avinent...El nostre únic caminoi,
s'hi va dividir en dos i aleshores
ens vam enderrocar. Les nostres
dues ànimes, a pleret, s'esfilagarsarien
de mica en mica, i en adonar- nos
n'érem dos estranys, dos inconeguts.
Dos éssers que en comptes
d'estimar- se'n i fer- ne projectes
de vida, s'amagarien en llodrigueres
desiguals, sens cap futur a ulls veient.
Ella, no va suportar aqueixa
mancança d'estimes, que cada
vegada s'expandia de més i més
gelabror, i va marxar amb cor
d'amor reblit, on s'havia promès
netejar- lo de dalt a baix. Mai no
s'estaria amb ningú que fes
negacions de les querences.
Adela Payá i Prats
💔
