ESCRITS AL TEU MUR...

 ESCRITS AL TEU MUR...!



Deixa’m, amic, que n’escrigui
al teu mur de les mentides
unes quantes enganyifes;
algunes en seran, potser,
compassives, unes altres
llampegaran cors,
esgarrant-los sense pietat
en molts bocinets.
D’altres, miraran als cels amb
llambregades beneïdes,
demanant perdó al mateix
temps, mentre pel contrari,
una majoria, fustigaran
esquenes, fins deixar-les
força ensangonades.


Ara m’estic al davant de la
teva paret, escrivint una
història fugaç, que encara
que breu, em va dividir en
molts trossets de ben menudets,
i, una llàgrima daurada,
com aquelles que hi va pintar
en Gustav Klimt, en va ser
l’encarregada d’ajuntar tots
els meus brisalls i, adherir-los
amb plugims d’or..


Al teu llibre, amic, encara
què invisibilitzades, n’he fet
ploure algunes poncelles
a punt d’esclatar, vull agrair-te
tot allò que em vas mostrar
sense tu saber-ho:


“ Què n’hi ha d’homes que saben
apreciar l’amor que alguna dona
els ofereix i, a més a més, saben
sentir-lo a dintre d'ells ...”



Em vas lligar de nou a les
meves creences que un pobre
ignorant, de cop i volta, em va
fer trontollar-les,
fins que tu hi vas aparèixer
amb la teva bondat d’home savi..




Gràcies...!





Adela Payá i Prats
                                      

MUSES EMPIPADORES.

PINTOR: LOHMULLER GYURI

                               

MUSES EMPIPADORES.

Muses esbiaixades

voletegen a recer dels

seus fulls en blanc.

Hi duen a les mans

plomes que tot ho

fan esllanguir-se,

i a la memòria dels

qui volen enregistrar

algunes idees,

fan esborralls de totes

elles, les deixen força

abaltides.

I, enllà l’escriptor

passa hores i hores

sense escriure’n ni

un sol mot i, repeteix

de continu, tots els seus

poemes, que ja tothom

se’ls sap de cap a cap.

Viu ancorat amb uns

records que rodolen

sense parar;

la seva testerola n’és

com una sínia que no

en té final i, com el seu cos,

s’hi nega a fer-ne una passa,

la seva ment no cessa

de bellugar-se’n.

Les muses riuen a cada

moment,.... Les rosses amb

pell blanquívoles, a sobre

dels seus escrits, han deixat

empremtes de cal i, tot allò

que sobreeixia amb tinta

blava, ha quedat difuminat.

Muses esbiaixades

voletegen a recer dels

seus fulls en blanc.

El poeta, ha venut el seu

cor i, ara només fa dibuixos

de gargots descolorits...

Unes flamarades al bell mig

del pati, cremen amb deliri

aquells versets futurs, que

ja mai més, no en veuran la llum.

Els bruixots, han decretat

convertir-lo en “ muso”

amb ropatge de mussolina

i, lligat de plana, fina i

transparent, ....Al seu darrere

li han esculpit dues ales d’estruç.

Adela Payá i Prats

                        

     

                        

          

UN CASAMENT PECULIAR...

ÉDOUARD MANET
( 1832-1883)  " El Vaixell "




                                     

UN CASAMENT
PECULIAR...!





Vels de safrà hi duen al cap,
s’hi despengen com
branquillons de mandarines
menudetes;
somien amb cels emporprats
i, en fer-se’n petons de melicotó.


Enxarxen esquerdills prestats
què se'ls enganxen als seus vestits,
i, al voltant dels seus fronts
llunes de ben petitones, llueixen.


S’han agafat de les seves
mans i, amb promeses amorosides
al davant del Sol, han declarat
els seus vots.


Celebració de dues ànimes
enamoradisses, al davant
de la Mare Terra, on uns càntics
de veus tel·lúriques, els
beneeixen des de ben al fons...



Vels de safrà hi duen al cap,
s’hi despengen entre garlandes
d’heures i, una casa al bell
mig del rocam, els espera
a tots dos, de bon grat.



Bategen els seus cossos
despullats,
sota els gotims perlats
d’un salt d’aigua i, en abraçar-se’n,
voleteigs de papallones
els recobreixen amb clàmides
alades..


Una aliança de flors silvestres
els seus dits han anellat,
i, amb un vaixell d’esclofolles
de petxines i, guarnit amb
veles de tarongines,
emprenen el seu primer viatge a l’illa de Delos.






Adela Payá i Prats





                                     

INVITACIÓ PER A MARXAR...

DAVE KENDALL
" The King in Yellow "



                                

INVITACIÓ PER
A MARXAR...!



Marcit i, emmusteït
s’hi va llevar els seus
abillaments, què als cels
i, a la Terra enfosquien.


Amb cos esquelètic, volia
enfonsar-se’n al fons del
terregam, però la Mare
Terra, li’n va dir, que no
n’era ben rebut i, amb ajut
de les ventades amb bufits
estrepitosos, se’l varen llevar
del damunt.


Aleshores, ben confós i esgotat
s’hi va endinsar a l’oceà,
però Neptú amb els seus
aliats i, tots armats de tridents,
el varen desallotjar de les
aigües..


Pensant en fer una foguerada
i, arraconant llenya, el foc
malhumorat i, ja força atordit
li’l va amenaçar per fer-ne
ús d’ell, sense el seu consentiment,
i, una tempesta de sobte,
a les flames enrojolades
les varen mudar per bruses
mulladisses.


Ningú dels elements, es delectava fer-li costat i, 
ja anguniejava
la seva mort, fins que un
plat volador, se’l va endur
al seu setí d’origen, on enllà
en comptes de morir, li varen
perllongar la seva vida
amb tecnologia inconeguda,
i, de nou, el retornaren al
planeta Terra, per a fer-ne
de les seves.


La Mare Natura, per on aquesta
identitat estranya trepitja, se n’ha
impermeabilitzat amb molsa
protectora i, a aquest desconegut
totes les vegades, no s’hi cansa
d’advertir-lo:



“ Qui ve a maltractar als meus
fills, mai no en serà de ben acollit,
així, que et demano que marxis...”







Adela Payá i Prats
              🌏


         
                                          
                                

GLOPS DE LLIBERTAT...

 MARIA IZQUIERDO
 (1902-1955)



                                   

GLOPS DE
LLIBERTAT...!




El naixement de les llums
a aquella criatura la ferien,
li produïen coïssor als seus ulls.

Se sentia obligada a tancar-los
o ben bé, la conduïen pels
camins llòbrecs i, ja endinsada
enmig d’ells,
les seves llambregades en feien
saltirons d’un lloc a l’altre.


Agermanada amb els éssers
ombrívols, tots plegats,
gestaven noves recreacions
per a atemptar contra
els éssers humans,
de moltes formes diferents.


Però un jorn, com qualsevol
altre, en desvetllar-se'n dels
seus somnieigs, tant ella, com
els seus aliats, s’hi van reflectir
en un indret contrari al
de la Via Làctia, ...ignoraven
què existiren puixances més
magnànimes que la d’ells,
què sense emprar cap tipus
d’agressivitats, els haguessin
exiliat a un setí del qual
res no en sabien.

A la Terra, uns éssers benèvols,
li n’havien arrencat
tots els seus barrots, i als
botxins de torn, a tots i, cadascun
d’ells, els havien traslladat
ben lluny, d’aquesta galàxia.

Quan les forces en són tan
desequilibrades,
no té cap sentit barrejar-les
alhora,
doncs ja sabem que la victòria
sempre hi serà a favor
dels qui dominin amb més
força..

L’experiment ja s’ha acabat,
tan sols ens resta llevar-nos
els parracs de presoners;
les argolles han deixat senyals
a sobre dels nostres canells.


Alguns, a dintre de poc
en tindreu el gran avantatge
de començar a assaborir això
que anomenen llibertat.







Adela Payá i Prats


          
                                                                             

     

SOTA L’AIGUA....

Imatge: www.google.com; " Peix Globus "

                                    

SOTA L’AIGUA....

Rastres de lluminàries

cerquen els meus ulls

sota l’oceà amagadís,

on esculls de corals

envermellits,

em retenen embadalida,

al seu voltant.

Un peix globus hi trobo

enganxat als braços

resplendents de les

coral·lines,...

Com ell, peixos de molts colors,

els seus habites defenen

de qualsevol intrús;

tots plegats, pinzellats

amb un barreig de cromacitats.

I, enllà n’he trobada una

capseta rovellada, que algú

en el seu passat, potser

l’ hagués perduda,

o tal vegada, l’hagués llançada

amb molta ràbia contra l’oceà,

on de dintre d’ella un anell

amb brillants encara lluïa

una mica....!

En provar-m’ho s’ajustava

ben bé al meu dit anular..

Un capbussó, al fons de l’oceà:

una aliança amb la mar.

Adela Payá i Prats

        

REGALS DE LES LLUNES...

REGALS DE LES
LLUNES...!


( escrit: 13/04/ 2017 )


Quina cosa lletja li’n vas dir
a les llunes què en veure’m
ploriquegen.


Una de les tres,
la més menudeta,
abaixa i, m’abraça amb força,
em dibuixa corets de plata
als meus llavis;
la mitjana, em diu
que no em quedi atrapada
als angles del teu cos,
que munti graons ennuvolats;
la més gran, sospireja
i, agafant-me de les mans
vol reconfortar-me,
esmentant- me7:


“ Potser no has fixat
bé els teus ulls a l’estel que
has d’albirar, en fer-ho et
sorprendràs...”


Quina cosa esgarrifosa li’n
vas comentar a les llunes
què en clissar-me totes tres,
ja volen aconsellar-me...?



Ara ballen al bell mig del cel,
i, em llancen polsim argentat,
un carruatge de neulines,
m’han regalat i, afegeixen
què el dia del meu aniversari,
n’hauré de pujar-me a sobre d'ell,
una sorpresa de ben maca
els firmaments volent fer-me.



Tres dies resten, què amb molta
emoció els deixaré transcórrer
un rere l’altre.


Quina cosa serà...?


Com deia el José Feliciano:
Què serà, què serà..?






Adela Payá i Prats