COMPASSOS D'UN VALS TRIST...!

COMPASSOS
D'UN VALS TRIST...!

He viatjat enmig
dels llagrimons àcids,
per retrobar-me'n
amb tu.

Hi va ser el refilet
ofegat d'un ocell,
qui en va mostrar
com em sentia. 

Quantes paraules
com paraigües;
ens van impedir xopar-nos
dels ruixats.

Aqueix abandó
tan glaçat, absentat
de qualsevol càntic,
de qualsevulla elegia.

Llibres sencers,
reblits de mots grollers,
sense cap sentit i, escadussers
de lluentor.

Repujats de monstres,
a cops de martell,
per sobre d'aqueixa
polsera argentada.

Els tripijocs de les
covardies, amagant
sentiments creixents
en satèl.lits eclipsats.

L'anar canviant-s'hi
de sabates, a sovint,
segons les rajoles per voler
xafigar-ne.

Udols de l'home llop,
sadollant-se de llunes fosques, clavant la dent a sobre d'un cor innocent.  

Xuclades de perles cristal.lines,
amb llengüa asprívola;
l'amor: un cadàver enmig de l'enclotat fonedís.

Peülles ungulades, trepitjant el cosset magolat, enfonsant-lo als esvorancs de la terra; cap enyor, ni una mica d'agrosa compassió.  

Gelabror i, més gelabror.
La sang vessada,
diluïda amb el rou de l'aurora,
entre rabiüts filaments àurics.
 

Adela Payá i Prats
   😳😲😐😓😭                 

UN VOL DE DOL..

UN VOL DE DOL...! 


Una assutzena de closca enrossida. Un sospir profund, pels raigs assolellats, enllumenat.

Les llàgrimes barrejant-s'hi, amb la dolça plugineta. 

Aleteigs d'ales mullades, que no hi assoleixen batre el vol.  

Un passat jaspiat de llautons enfosquits, que no hi puc arrencar-me'ls. 

Tu, recordant-me versets que hi vas escriure quan suposadament em volies.

La mort, a racer dels dos, amb amenaces de dol; xiscles dels voltors, velejant.


Territoris delimitats per la paüra i, la mandra; accions en vana quietud. 

Les paraules somortes, a les grutes enrogides dels llavis silents. 

Inacció manifesta, descans sempitern a sobre de les màrfegues dormilegues.

Aucells missatgers, canonejats a meitat de la seva trajectoria.

Tu i jo, amb enfilalls cadavèrics, eternament acugulats, entre flames eixalades. 

   

Adela Payá i Prats 

           💣💥♨️🥁🕊.        

JÚLIA I ELS COLORS...!

RECORDS NADALENCS...!

COLLAGE

JA N'HI HA PROU...!

JA N'HI HA PROU...!

No em mostris la teva
tendresa fingida,
quan dels teus ulls
nevisquegen
flocalls de neu. 

Ni m'acaronis amb mans assuaujades,
amb intecions d'exposar-te'n
amb garres acoblades
d'unglades afuades,
entre una munió de pèls. 

Fes-te a un costat i,
no em maltractis més,
no vulguis fer-me creure
més engalipades actuades.

Esborra'm de la teva llesta,
on hi fas anotacions de les
teves caceres;
no hi sóc animalot per a ser-ne empresonat ni devorat;
com tampoc, hi sóc nineta de passarel.la per on anar- hi
exhibint el meu cos.

Aparta't del meu camí,
no vull entropessar-me
amb el teu cos de rocam;
amb les teves cames
ondulades, simulant cossos
de serps cargolades;
menys encara
amb el teu cor de camaleó;
i, sí vols tenyir- te de porpra
fica't aquest poal de tintura lila,
per sobre teu.  

Les teves actuacions hi són un espectacle patètic, què gairebé ningú, no voldria entrellucar
ni de ben lluny. 

Vés allà on brama la tonyina...!

Adela Payá i Prats
   ❄🤤😝😲😳        

VIDA AMB SIGNIFICAT DE MORT...!

VIDA AMB SIGNIFICAT DE MORT...! 

No s'entenen aquelles paraules moixes, què s'hi despenjaven
dels llavis escrostonats,
els quals, res no hi creien.

El costum d'emfatitzar
al voltant dels mots reiteratius, implica que a força de repetir-los, un, acabi fent- los seus.

Apropiació del què s'hi manté tossudament abaltit,
en tàlems imaginaris.

No hi són els vocables escrits
els qui defineixen l'amor,
per contra, hi són les accions
sense sil.labejar- ne ni una vocal,
ni una consonant,
les què hi donen hàlit
a les querences.

No declameu  versets
espatarrats a sobre de nívis
llençols;
tan estàtics i, exclosos de moviments, abstrets
en unes altres vivències.

Poc s'entenen els misteris
de la vida i, de la mort,
quan la primera s'endrapa d'energia i, de moviment i,
la segona de letàrgia i, de
descans.

O potser n'és el contrari...?


Mitjançant el decès,
s'hi obrim a una veritable
expansió de la consciència i,
mentre aparentment,
n'èrem vius, tan sols
agonitzàvem d'inaccions,
perquè talment,
cercàvem asseure's a sobre
dels escambells més pomposos...?

Certament, expresant accions desctivades, ja hi essent vius en aparença, determinem  la nostra pròpia inexistència.

Morts vivents, presumint
del què no hi és, del què no n'hi ha; empolainant- nos
de dalmàtiques llampants,
però amb un vivir esmorteït, escadusser del ritme vital,
absents de les ones vibracionals, què ens fan harmonitzar- nos amb el tot.

Zombis manejats per les opinions dels altres, què no s'han atrevit a exposar-se'n ells mateixos, pel que realment hi són i senten, ....! 

Adela Payá i Prats
           💜🌻🌾🍀