POEMA PER ALS
ARBRES.
ARBRES.
A l'ombra d'un
albercoquer
somiava amb les
llums de safrà
d'un estiu
envoltat de bromes.
Quant de perfum,
de bàlsam fructífer
enmig de les arbredes.
El pare n'havia triat
una varietat única.
Així com gaudeixis
de menjar- te'n els
assaborits fruits,
de la mateixa manera
et sadolla la vida,
en fer-te viure
amors amb flaire
d'autenticitats;
no amb gust amarg
i asprívol.
Sota el til.ler, recorríem
firmaments amb piragües
de fullam glauc.
El pare ens explicava
què l'arbre n'era fill d'un
antic arbust del seu pare:
el meu avi patern.
D'arbre en arbre ens
nodríem,
d'obaga en obaga, ens
protegíem dels raigs
assolellats;
entre petons amagats
compartíem la saba
dolça dels llavis
entreobrint-s'hi.
La Mare Natura, sempre
la nostra aliada, ens
emmenava pels fervents
paisatges verds i ambres.
Les fontanelles ens
hostatjaven, ens
amagaven un raconet
que només tu i jo
podíem ataüllar, on
a tothora romaníem
de cossos rabejats.
Però amb el llorer,
ballava les penes del
cor, ...ell, el meu fillet,
tot ho comprenia,
quan, tu, et capficaves
per restar amoïnat.
Dels atzerollers, o pomers
de Sant Joan o sorollers,
agafàvem els seus arrodonits
fruits ì jugàvem a pintar- los
d'ullets i musells;
després havien de superar
una certa alçada què ja
d'antemà programaven.
Tu, sempre guanyaves,
la força als teus braços
n'era immensa. Tu, el meu
amoret, el meu company
d'aventures joioses i
d'algunes fatigues.
Ara, no sé quina cosa
estavellaràs contra els
estellicons...?
Potser enllà n'hi hagin
boscos amb formes
inconegudes.
M'abelleix imaginar- los
amb fulles parlants
i, fruits dient- me què
no s'hi val: el fet de
arrencar- los i
manducar-me'n d'ells.
somiava amb les
llums de safrà
d'un estiu
envoltat de bromes.
Quant de perfum,
de bàlsam fructífer
enmig de les arbredes.
El pare n'havia triat
una varietat única.
Així com gaudeixis
de menjar- te'n els
assaborits fruits,
de la mateixa manera
et sadolla la vida,
en fer-te viure
amors amb flaire
d'autenticitats;
no amb gust amarg
i asprívol.
Sota el til.ler, recorríem
firmaments amb piragües
de fullam glauc.
El pare ens explicava
què l'arbre n'era fill d'un
antic arbust del seu pare:
el meu avi patern.
D'arbre en arbre ens
nodríem,
d'obaga en obaga, ens
protegíem dels raigs
assolellats;
entre petons amagats
compartíem la saba
dolça dels llavis
entreobrint-s'hi.
La Mare Natura, sempre
la nostra aliada, ens
emmenava pels fervents
paisatges verds i ambres.
Les fontanelles ens
hostatjaven, ens
amagaven un raconet
que només tu i jo
podíem ataüllar, on
a tothora romaníem
de cossos rabejats.
Però amb el llorer,
ballava les penes del
cor, ...ell, el meu fillet,
tot ho comprenia,
quan, tu, et capficaves
per restar amoïnat.
Dels atzerollers, o pomers
de Sant Joan o sorollers,
agafàvem els seus arrodonits
fruits ì jugàvem a pintar- los
d'ullets i musells;
després havien de superar
una certa alçada què ja
d'antemà programaven.
Tu, sempre guanyaves,
la força als teus braços
n'era immensa. Tu, el meu
amoret, el meu company
d'aventures joioses i
d'algunes fatigues.
Ara, no sé quina cosa
estavellaràs contra els
estellicons...?
Potser enllà n'hi hagin
boscos amb formes
inconegudes.
M'abelleix imaginar- los
amb fulles parlants
i, fruits dient- me què
no s'hi val: el fet de
arrencar- los i
manducar-me'n d'ells.
Ells han segut creats
per a ser- ne contemplats
no pas per a cruspir-ne
per a ser- ne contemplats
no pas per a cruspir-ne
a ningú.
Hi viuen eternament i
només en sotjar- los
doncs ja puc donar- me
per ben nodrida...!
L'ametller i l'anouer
ja no hi són a la Terra,
habiten en una altra
constel.lació,
s'han fet amics de
l'ànima.
En poder abraço els
pins i els avets i,
t'albiro assegut al
selló de vímet on
escrivies un munt
de poemes.
Adela Payá i Prats
🌳
Hi viuen eternament i
només en sotjar- los
doncs ja puc donar- me
per ben nodrida...!
L'ametller i l'anouer
ja no hi són a la Terra,
habiten en una altra
constel.lació,
s'han fet amics de
l'ànima.
En poder abraço els
pins i els avets i,
t'albiro assegut al
selló de vímet on
escrivies un munt
de poemes.
Adela Payá i Prats
🌳
