Pintura: Anna Silivonchik
AMB PASSOS LLEUGERS..!
A poc a poc t'atanses,
en mostres totes les
teves nafres al llarg de
tantes existències viscudes.
Caminois que fereixen, què
ens deixen aixoplugats d'
amargs llagrimons, de coses
que no comprenem.
Els endarrerits trams dels viarons
hi són més costeruts,
més emplenats de còdols,
i, ens ajupim arran de la gespa.
Preguem, potser, misericòrdies,
doncs ja tot ens sembla tan decadent
Dels nostres somnis resten
escapolons d'agranadures.
Ens manca la força per prosseguir,
i al davant meu, paraules dolces
em pronuncies, però et diré que
has arribat massa tard.
M'he omplit de fets devastadors,
les misèries poden canviar- te
el color de l'iris, i fer- te abstreure
de terribles i deformades realitats.
Els cristalls rauen entelats,
la nit i el día es confonen,
el Sol hi fa de lluna i la
lluna es disfressa d'estel.
Els rierols s'han reblit de
fullam, els arbres s'han despullat,
i un oceà encalmat, de sobte,
bramula com fera a l'escorxador.
T'acostaràs sense fer- ne soroll,
voldràs abraçar- me i et diré
que no ho facis, que després en
marxar, tu, l'absència dels teus
braços, en recordar- los, em doldran
més i més..Millor queda't a la
distància, conversa amb mi,
siguis sí vols un amic d'escurçada
estança...Ja no et demano res
perquè els meus èlitres comencen
a brollar- me'n al darrere de l'esquena.
Ara només em delejo per voleiar.
Les magues a l'arqueta dels
regals, em van fer triar un,
hi vaig optar per poder <escollir jo>
sense cap intervenció.
L'elecció lliure sense influences
hi va ser el meu obsequi, ja cap
monstre podría posseir el meu
cos, la meva ment, el meu esperit.
De llavors ençà que lluito per la
meva alliberació, la qual cosa suposa
trencar amb l'establert i,
inaugurar una nova Terra.
Qui ens hagués dit que les
misterioses aranyes envoltarien
d'enfilalls el nostre destí i, de cop
i volta, el difuminarien per una estona.
Algú ben agosarat s'hi encoratjaria
per fer- ne destrosses de les
meves eleccions, i ni un sol mot de
dolceses, escoltaria des dels seus llavis.
De les possibles línies del futur,
les més grotesques hi van ser per mi,
per això, home de cabells cendrosos
i ulls de carbó, allunya't el més aviat
abans no siguis enderrocat per
les obscurides energies...Des d'ací
t'agraeixo les teves paraules, els teus
afalacs, però la teva vida l'has de salvar.
Beneïda per les fades, no sé fins
a quin punt, el què em van oferir
potser hi tingui la durada d'un perllongat
temps o pel contrari d'un evanescent
segon....Per tant,...?... No has fet cas,
preciós ésser de petges alentides.
En adonar- me hi sóc empentada
contra el teu cos d'home perseverant.
Morirem tots dos alhora, quan els
encanteris cessin i els banyetes
es capfiquin per separar- nos..En no
aconseguir-ne els seus propòsits
a tots dos al mateix temps ens
donaran el cop magistral per a
fer- nos traspassar les portalades
a l'altra banda del planeta.
Dolçament en mormoles que
has vingut a acompanyar- me'n a
l'últim emboscat de les nostres vides. Junyits ho assolirem, em xiuxiueges.
Adela Payá i Prats
🌷
