Lligo els records i tanco la maleta: que engoleixi aquest llast l’avenc marí. Que els peixos cusin la boca d’un destí amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l’estranya ruleta i llancem daus inèdits al camí. Lladres gasius, amb el foc per botí, cremen el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l’ai de la sageta, l’arbre i el cor, la fulla i el verí i ens fem penyora d’amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l’endeví, apuntem cels, amb pinzell de poeta on fan la trena el cranc i l’escorpí.
Maria-Mercè Marçal
(Bruixa de dol, 1978-1979)
ZODIACO
Ato los recuerdos y cierro la maleta: que trague ese lastre el abismo marino. Que los peces cosan la boca de un destino marinado en aguas de derrota.
Juguemos de nuevo a la extraña ruleta y lancemos dados inéditos al camino. Ladrones tacaños, con fuego por botín, ¡queman la última hoja de la libreta!
Falta que acertemos, con el ay de la saeta, árbol y corazón, hoja y veneno y prenda de amor nos damos de antemano.
Y, conjuro de mal astro, a tientas, apuntamos cielos, con pincel de poeta que trenzan cangrejo y escorpión.
Potser quan decideixis ser-hi a frec meu, m'hagi posat el vestit d'aucell, i, faci refilets a sobre del brancam.
Endolciré la vida dels éssers més tristos i, als cementiris xarruparé les llàgrimes dels qui han perdut un familiar volgut.
Seré una compassiva au. A sobre de les mans dels nens m'esbargiré i inventaré noves composicions melòdiques.
Humans, humans, criatures valentes, que ningú us va relatar les històries cruels, què amb molts contes us delectaren
i, us distragueren de tot allò què a la Terra raïa. Les epopeies dels diablots us les varen amagar al fons dels oceans.
Potser quan decideixis ser-hi a frec meu, hagi fugit d'on m'estic, per a fer- ne abstraccions de la vida.
Tal vegada hi visqui en una cavorca, o sigui ajudant d'un savi o sàvia alquimista, o faci màgia d'amagatotis.
També podria ocórrer què anés a viure al damunt dels arbres o que mig embogida, acabés a dintre d'una Institució psiquiàtrica,
o extraviada enmig dels deserts, cerqués on poder obrir pous d'aigua límpida i cristal.lina, fent conjurs amb les airines.
Probablement, quan descloguis la porta, no hi romandré a la llar, trobaràs els mobles recoberts amb llençols, i els cortinatges
emplenats de pols. Petits rosegadors n'hauran excavat forats a les murades i, n'hauràs de nodrir- los amb trossets de formatge.
Les figures dels quadres et rebran amb alarits què et faran tremolar. Hi són una família d'arbres xerraires que es delecten per enriolar- se'n.
Als fantasmes de la casa, no els facis massa cas, tan sols s'hi complauen per canviar les coses de lloc o sacsegen les lampades, ....sembli ser que els
hi agradi el soroll dels cristalls en moviment. Al xoc dels vidres s'hi pot escoltar una dolça cançoneta que encara no l'he descoberta.
Quan a la fi, després de tant de temps, volguessis ser- hi arran meu, et diré que em vaig empipar de tants interrogants i, de tants mots acallats.
Així que em vaig penjar una motxilla i me'n vaig calçar unes xiruques. La qüestió n'era: vagabundejar i bambar pels camins i els cimalls.
Encara que t'hi vaig ataüllar rodolant pel meu habitatge, no hi vaig girar cua, resseguia els senderols que desconeixia on m'endurien.
Amb el Sol ballava, amb els estels jugava a batejar- los amb uns altres noms, segons les seves formes, però amb la lluna em barallava.
Les oïdes les tinc reblides de sons antics, els quals, els havia oblidat, com també els ulls s'han atapeït d'una diversitat innumerable de llums.
És com si acabés de néixer, com si de bell nou li trobés el sentit a la vida, precisament ara que ja m'estic fora de temps.
Els éssers blaus vinguts dels raigs assolellats, amb les seves cues en espiral, hi volen dir- me quelcom que tanmateix no he esbrinat.
Com no has vingut i m' he cansat d'esperar- te, he abandonat el meu niu, què en comptes de palla, n'és teixit de fils multicolors.
Menges neules a tothora i dels llavis se te'n surten paraules amb grumolls.
El cel n'ha quedat pinzellat de petits glòbuls grisos, són els teus mots en suspensió. Cerquis figures foradades per on poder escapolir- te'n, la veritat et fa sentir com vell esporuguit.
Moriràs reblert de fantasies, de records confosos, però mai no te
n'adonaràs del que hi va ser cert.
Has viscut a sobre d'arenes movedisses, seguint les petjades dels ogres i ogresses mentiders.
Les veritats les has degradades fins a transformar- les en vaporoses ales de papallones.
Hi ets a la línea virtual de les enganyifes, on res no hi és real. Ocupes espais adulterats.
El día del teu òbit aniràs abillat d'il.lusionista, amb jocs de clarobscur ens mostraràs un decés original.
Menges neules a tothora, de tantes te n'has afartat, que llueixis de núvol incandescent.
Ja cap cosa no n'és important, l'únic qui ha resultat ferit, lamentablemente, n'has segut només que tu.
Em vas ensenyar que hi anava errada, el meu amor de veritat: l'home bo, ja hi és a tocar del llindar de casa.
Tu, em vas exposar la part nefasta de les volences, tot el més lleig m'ho vas declarar, i malgrat les bursades,
i vaig saber allunyar- me'n del teu costat...No hi vas ser el meu amor, sínó el meu desamor....Adéu...!
POEMA ESCRIT JA FA UNS ANYS...AVUI TORNO A RECORDAR- LO.
<EL DIA QUE MARXI>
No em fiqueu a dintre d'un taüt, el dia del meu viatge estel.lar.
Vull una festa magistral, amb molta música, copes de vi, balls i, un munt de fanals encesos barquejant per sobre dels rierols.
Castells de focs de molts colors, una foguera immensa envoltada de codolells, on cremar tots els poemes que hi vaig escriure i, també els dibuixos i les pintures.
Cremeu-ho tot..!
Cap record, cap retrat, només un petit lloc al vostre cor i que no hi sigui massa perllongat.
No li arravateu a la Terra ni una sola flor, les vull amb vida, tampoc desitjo cap espelma ni pregaries ni capellà.
Poseu-me el vestit d'arlequí i endinseu-me a l'interior d'una llauna que s'hi pugui reciclar i, després d' amagatalls féu un forat al terra i soterreu-me; res de creus ni de gravats i, menys encara, d'escultures.
Tan sols delejo que el meu cos s'hi marceixi en un paratge ben bonic, on n'hi hagin molts arbres. A sobre meu tal vegada em complauria hostatjar una única cosa: un collaret de cargols
Del fullam: cristalls d'esmaragda s'hi desprenen en formes de llàgrimes olivàcies, rellisquen pels senderols reblerts de totes les cromacitats glauques.
El cos de l'home delejat: n'és completament bru,...Ell, instal.lat a la part alta de l'arbreda, es confon amb el brancatge. La seva pell la té colrada pels raigs assolellats: Pigments de te verd.
Els cabells, abans negres, ara mateix llueixen cendrosos i, el ulls de mel d'eucaliptus, m'inviten a vagarejar a dintre d'ells, doncs suposa estar- se'n en un indret curull d'harmonia.
L'esperit de l'home bo saltironeja per les capçades de l'arboreda, enllumena els paisatges d'espurneigs i en fer diana a sobre dels diantres, abrusa les seves pellofes.
A la llar es manifesta amb cos resplendent, s'enjogassa amb les obagues i, en un tancar i obrir d'ulls, la casa s'hi assembla a una munió de bengales enceses.
A cada presència seva, s'enduu al seu darrere una renglerada d'ànimes extraviades, els explica allò què els atemoreix, i al bell mig d'aurèoles blanquívoles els hi fa traspassar portalades obscurides.
Als boscos hi sóc vagabunda d'un llambregar emmelat, aprofunditzo en camins irisats, i en descloure els ulls, al meu davant hi és ell, potser hi vulgui transportar- me'n més enllà dels confins de la Terra, pero em diu que abans de fer-ho, he de conèixer el genuí significat de l'amor.
