COM NO HAS VINGUT..!
Potser quan decideixis
ser-hi a frec meu,
m'hagi posat el vestit d'aucell,
i, faci refilets a sobre del brancam.
Endolciré la vida dels éssers
més tristos i, als cementiris
xarruparé les llàgrimes dels qui
han perdut un familiar volgut.
Seré una compassiva au.
A sobre de les mans dels nens
m'esbargiré i inventaré noves
composicions melòdiques.
Humans, humans, criatures
valentes, que ningú us va
relatar les històries cruels,
què amb molts contes us delectaren
i, us distragueren de tot allò
què a la Terra raïa. Les epopeies
dels diablots us les varen
amagar al fons dels oceans.
Potser quan decideixis
ser-hi a frec meu,
hagi fugit d'on m'estic, per a
fer- ne abstraccions de la vida.
Tal vegada hi visqui en una
cavorca, o sigui ajudant d'un
savi o sàvia alquimista,
o faci màgia d'amagatotis.
També podria ocórrer què anés
a viure al damunt dels arbres
o que mig embogida, acabés a
dintre d'una Institució psiquiàtrica,
o extraviada enmig dels deserts,
cerqués on poder obrir pous
d'aigua límpida i cristal.lina, fent
conjurs amb les airines.
Probablement, quan descloguis
la porta, no hi romandré a la llar,
trobaràs els mobles recoberts
amb llençols, i els cortinatges
emplenats de pols. Petits rosegadors
n'hauran excavat forats a les
murades i, n'hauràs de nodrir- los
amb trossets de formatge.
Les figures dels quadres et rebran
amb alarits què et faran tremolar.
Hi són una família d'arbres xerraires
que es delecten per enriolar- se'n.
Als fantasmes de la casa, no els
facis massa cas, tan sols s'hi complauen
per canviar les coses de lloc o sacsegen
les lampades, ....sembli ser que els
hi agradi el soroll dels cristalls
en moviment. Al xoc dels vidres s'hi
pot escoltar una dolça cançoneta
que encara no l'he descoberta.
Quan a la fi, després de tant de
temps, volguessis ser- hi arran meu,
et diré que em vaig empipar de tants
interrogants i, de tants mots acallats.
Així que em vaig penjar una motxilla
i me'n vaig calçar unes xiruques.
La qüestió n'era: vagabundejar i
bambar pels camins i els cimalls.
Encara que t'hi vaig ataüllar
rodolant pel meu habitatge, no hi
vaig girar cua, resseguia els senderols
que desconeixia on m'endurien.
Amb el Sol ballava, amb els estels
jugava a batejar- los amb uns altres
noms, segons les seves formes, però
amb la lluna em barallava.
Les oïdes les tinc reblides de sons
antics, els quals, els havia oblidat,
com també els ulls s'han atapeït
d'una diversitat innumerable de llums.
És com si acabés de néixer, com
si de bell nou li trobés el sentit a la
vida, precisament ara que ja m'estic
fora de temps.
Els éssers blaus vinguts dels raigs
assolellats, amb les seves cues en
espiral, hi volen dir- me quelcom que
tanmateix no he esbrinat.
Com no has vingut i m' he cansat
d'esperar- te, he abandonat el meu
niu, què en comptes de palla, n'és
teixit de fils multicolors.
Adela Payá i Prats
🌞
ser-hi a frec meu,
m'hagi posat el vestit d'aucell,
i, faci refilets a sobre del brancam.
Endolciré la vida dels éssers
més tristos i, als cementiris
xarruparé les llàgrimes dels qui
han perdut un familiar volgut.
Seré una compassiva au.
A sobre de les mans dels nens
m'esbargiré i inventaré noves
composicions melòdiques.
Humans, humans, criatures
valentes, que ningú us va
relatar les històries cruels,
què amb molts contes us delectaren
i, us distragueren de tot allò
què a la Terra raïa. Les epopeies
dels diablots us les varen
amagar al fons dels oceans.
Potser quan decideixis
ser-hi a frec meu,
hagi fugit d'on m'estic, per a
fer- ne abstraccions de la vida.
Tal vegada hi visqui en una
cavorca, o sigui ajudant d'un
savi o sàvia alquimista,
o faci màgia d'amagatotis.
També podria ocórrer què anés
a viure al damunt dels arbres
o que mig embogida, acabés a
dintre d'una Institució psiquiàtrica,
o extraviada enmig dels deserts,
cerqués on poder obrir pous
d'aigua límpida i cristal.lina, fent
conjurs amb les airines.
Probablement, quan descloguis
la porta, no hi romandré a la llar,
trobaràs els mobles recoberts
amb llençols, i els cortinatges
emplenats de pols. Petits rosegadors
n'hauran excavat forats a les
murades i, n'hauràs de nodrir- los
amb trossets de formatge.
Les figures dels quadres et rebran
amb alarits què et faran tremolar.
Hi són una família d'arbres xerraires
que es delecten per enriolar- se'n.
Als fantasmes de la casa, no els
facis massa cas, tan sols s'hi complauen
per canviar les coses de lloc o sacsegen
les lampades, ....sembli ser que els
hi agradi el soroll dels cristalls
en moviment. Al xoc dels vidres s'hi
pot escoltar una dolça cançoneta
que encara no l'he descoberta.
Quan a la fi, després de tant de
temps, volguessis ser- hi arran meu,
et diré que em vaig empipar de tants
interrogants i, de tants mots acallats.
Així que em vaig penjar una motxilla
i me'n vaig calçar unes xiruques.
La qüestió n'era: vagabundejar i
bambar pels camins i els cimalls.
Encara que t'hi vaig ataüllar
rodolant pel meu habitatge, no hi
vaig girar cua, resseguia els senderols
que desconeixia on m'endurien.
Amb el Sol ballava, amb els estels
jugava a batejar- los amb uns altres
noms, segons les seves formes, però
amb la lluna em barallava.
Les oïdes les tinc reblides de sons
antics, els quals, els havia oblidat,
com també els ulls s'han atapeït
d'una diversitat innumerable de llums.
És com si acabés de néixer, com
si de bell nou li trobés el sentit a la
vida, precisament ara que ja m'estic
fora de temps.
Els éssers blaus vinguts dels raigs
assolellats, amb les seves cues en
espiral, hi volen dir- me quelcom que
tanmateix no he esbrinat.
Com no has vingut i m' he cansat
d'esperar- te, he abandonat el meu
niu, què en comptes de palla, n'és
teixit de fils multicolors.
Adela Payá i Prats
🌞
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada