SONA L'ALARMA..!

 

SONA L'ALARMA..!

Ramblejo carrerons
què sospito que em
foragiten del teu costat.

Encara que volgués
anar- hi en la mateixa
direcció, he de fer ús
de l'antiga brúixola.

En col.lidir, potser ja
no n'hi haurà la màgia
què en el passat ens
envoltava. O tal vegada,
ens preguntarem sí som
els qui érem abans.

Un jorn m'interpel.lava
si series mort i per obra
del destí, t'hi vaig sotjar
a la portada d'un periòdic.
N'eres viu...!

Dies més tard, t'hi passejaves
al meu davant i, no em
vas reconèixer...A les mans
duies una bossa amb els
rètols d'una perfumería. 

Resten les cendres d'unes
refulgents espurnes,
les empremtes assuaujades
d'un temps a dintre del qual
lluíem de jovenesa.

Ara, ens hem fet grans i
cadascun de nosaltres hem
construït el nostre nierol.

Naveguem per mars juxtaposats,
on els raigs assolellats ens
incideixen de formes diferents.

Arrepleguem fulles i escorces,
d'arbres i, fruits desiguals;
el que en pensem i, sentim també
ens haurà equidistat.

Malgrat les murades interposades,
per què et fas tan real, tan evident,
després de tants anys.

Fins i tot ja romanies adormit
a dintre del meu cor, on el rellotge
mig trencat, hi va fer sonar l'alarma.







Adela Payá i Prats
            🌷