UNA DECLARACIÓ SENSE IMPORTÀNCIA..!

 

UNA DECLARACIÓ SENSE
IMPORTÀNCIA..!

En pensar- te, i en sentir- te,
trontollo de cos tremolós.
Preludis de llums
convulsionant- s'hi, a recer
del teu pitram.

La tristor dels qui s'han
abandonat enmig de les
foscúries, m'arriba de ple,
en fa vessar llàgrimes
de safirs...

Les dolences he de
bescanviar- les per alegrances,
i, una vegada transformades,
he de retornar-te- les a tu,
en formes de lluminàries.

Agafa't als besllums,
giravolta al voltant dels estels,
no em deixis caure al fons
dels abismes,
agafa'm ben fort,
les angoixes m'inunden d'onades
escumejades.

En pensar-te i, en sentir-te,
em veig solcant aigües
marines, a la recerca d'entaular
diàlegs amb els dofins.
Ells, savis, per naturalesa, hi
poden donar-me'n alguns
consells.

Tan llarg s'hi fa el camí,
tancats a dintre d'ous de metall,
que precisem que algú, des de fora,
ens ciselle les esclovelles
les quals, ens recobreixen.

Vull llambregar el que no s'hi
pot veure, escoltar el que no
n'és possible copsar,
enxampar conclusions que suren
enmig dels espais.

Assabentar-me'n de per què en
albirar-te, s'obrin les comportes
del meu cor,
fins al punt d'esbatanar-se'n
i, no claudicar, en eixe, el seu
constant moviment estrident.

Com hauré d'encalmar- me en
un món tan dissonant,
com foragitar de dintre meu
aquests clams què percudeixen
de cops enfortits, retrunyint contra les murades.?

Com no tornar-se boja per tanta
informació amagadissa, 
per tant de segrest envers les
nostres energies creadores.?

En pensar-te, i en sentir-te,
escridasso núvols fins a fer- los
esvanir- se'n;
li dono la mà a l'astre Sol i el
trec del fons de les hopalandes
obscurides;
obro els teus vitralls aigualits,
i, et cobricelo de pètals carmesí.

Et dic adéu, a gratcient del nostre
distanciament, cada vegada més
punyent...La vida sempre en
mostra als éssers pels quals
se m'ha denegat l'acte de
demostrar- los el meu afecte.

El meu destí n'és com la cua
d'un rierol, avançant sempre,
sense detenir- se'n a penes. I
quan ho fa, és per un breu lapse
de temps..

Els esclats dels gotims contra
el rocam, em recorda que la mateixa existència, m'endurà de tant en tant
pels indrets que no delero per
trepitjar- los i, no obstant això,
n'hauré de franquejar- los, encara
que traspuada d'un munt de nafres.

En pensar-te, i en sentir- te,
me n'adono què els nostres
corriols transcorren per diferents
fados...Les nostres cançons no
ressonen a l'uníson...

M'acomiado de tu, i trenco
cadascun dels pentagrames;
de llavors ençà, que vagabundejo
el meu caminoi en silenci,
amb prou feines, puc escoltar-hi
les passes dels meus peus nus.

Malgrat que rastrejo pels
paratges més corbats i més
atziacs, emplenada de bursades,
el teu rostre somrient, tostemps,
em guiarà pels verals de la celístia.

En pensar-te i en sentir-te,
no puc evitar detenir el vessament
d'unes ballarines perlades
davallant pels plecs de les galtes.
Els meus llavis no triguin gaire
en obrir- se'n, per tal de rebre tanta
escabrosa salabror.










Adela Payá i Prats
            💎