ENDINTRE DE LA XÀRCIA.

 

ENDINTRE DE LA XÀRCIA.

Perduda, entre fils
de teranyina,
agotnada.
Déu, ha fugit,
la creació, sembli ser
que se li ha anat de
les mans, comenten
alguns.

Penso que ens fa veure
que s'ha escapolit,
per a observar- nos- en
abocat a les seves
balconades,
no albirades per ningú.

D'on va sortir..?
S'hi va crear a Ell
mateix, o ve d'un
lloc inconegut..?
Pot recordar- se'n
de tots nosaltres:
els seus fills, al caire
dels abismes.?

Qui és ell? Per més
què ho barrino, quedo
embullada.
Com pot autocrear- s'hi
un ésser amb capacitats
misterioses, divines.?

Em descomponc,
no ho puc entendre.
Cada vegada en sé
menys...Comprenc
menys..
No li trobo sentit a
cap cosa.

Vull pensar- hi què
d'alguna manera
n'hi ha més andròmines
que no assolim copsar.
Ens colpegen per tot
arreu de conceptes
contradictoris.

Sí existeixen les forces
del mal, per contrapartida
també n'hauran de prendre
part, les forces del bé.
Suposo que ha d'haver-hi
un equilibri en tot.

Analitzo cadascuna de
les causes, i puc afermar
que em queda molt poc
per arribar a transformar-me
en un ésser embogit.

Cap religió no em consola,
és interessant llegir els
seus principis, però
la meva ànima segueix
sentint- se ben a soles.

Ballem la dansa dels
desmemoritzats,
exposats a les tribulacions
més macabres,
em torno a preguntar
què en fem ací, al davant
d'escenaris punyents.

He de viure el que no
delejo per viure, per tal
de complaure, a qui?
He d'acomplir actes que
mai hagués volgut posar
en acció?

La meva vida sense res
de llibertat, en un món
esclau, a qui li ompli
les butxaques.?
A qui acontenta.?
Hi sóc objecte
d'experimentació.?

N'estic esgotada de ser-hi
el que no vull recolzar.
La meva il.lusió d'existència
no n'és precisament aquesta.
Existir- hi a contracor,
quin significat pugui tenir-ne.?

Xafigar caminois desproveïts
d'interès fins a on ens poden
conduir...?
Hem segut, potser, segrestats
pels malvats des dels
nostres orígens?

Quina cosa covem ací, quines
aberracions de més, haurem  
d'engolir- nos- en;
hem de passar- nos tostemps
lluitant fins a rebentar.
 
Continuo esvalotada, cada
vegada més confosa, sense
a penes trobar- li el seny a
tot el que hi visc i he viscut.

M'he desllorigat de tot,
i, tanmateix m'encerclen
murades que arribin fins als cels,
ansio per brodar- me'n
alots de coloraines.

Endintre de la xàrcia, entrelluco
paisatges enreixats.
He transcorregut el meu temps
desenfilant cordills sense
aturar- me i, encara resten
alguns anys per continuar
desembastant-los.

La mort s'hi farà present
i, em trobarà embolcallada
de filaments,
com s'ho farà per a endur- s'hi
la meva ànima alliberada
de tants i tants enfilalls?




Adela Payá i Prats
            ⭐


Pintura: Clara Pólito