CAIGUDA LLEUGERA..!

 

CAIGUDA LLEUGERA..!

Hi vaig aterrar al
bell mig d'aquest planeta,
sense tenir- ne consciència
dels motius pels quals
hi vaig venir.
No me'n recordo de res...!
M'han esborrat la memòria..!

Els principis no hi van
ser gaire senzills.
El paper de mare me'l
varen fer assumir des de
molt menuda. La major
de cinc germans.

El pare sonava com un
tambor i, de tant en tant
ens llançava les baquetes
per sobre nostre.
La mare n'era un martelleig
de triangle musical,
amb els seus sons continuats
ens feia retrunyir de cossets
balandrejats.


N'hi havia que compondre
una harmoniosa melodia,
que malgrat els intents,
la solució seria marxar
de la llar ben prompte i, formar
una nova banda musical.

Volia afegir-me als ritmes
místics i ceremoniosos del
violí;
recórrer els corrents endolcits
dels rierols,
les cadències enigmàtiques
dels oceans;
la prístina sortida del Sol
i, el seu ocàs.

Però Niccolo Paganini em va
mostrar com un violí també
pot encoleritzar-se i traspassar
els límits de l'equilibri.
No obstant això, delirava per 
ser-hi com un violí.

Hi vaig formar una orquestra
musical, acompanyada d'alguns
instruments musicals:
el piano, el fagot, el clarinet,
la viola i l'arpa.
A desgrat dels assajos mai no
assoliríem un bon ritme.

Aleshores, cadascú hi va dringar
al seu aire...Cadascú s'hi va
enfilar pels seus senderols
ben particulars.

Hi vaig batre els meus èlitres,
a l'entorn de Gaia,
tan formosa com mai no l'havia imaginada.
I em vaig quedar hipnotitzada
per la seva beutat.

El que he viscut, el que visc,
no té res a veure amb la
venustat del lloc que m'acull.

Els humans, hi som constantment
bombardejats per forces alienes.
La Terra n'és un planeta colonitzat,
on mai ha manat l'hoste terraqüi.
Ella, ara mateix, vibra de sonoritats
grinyolaires, ploraneres, gemegaires.

Nosaltres, al compàs de la Mare
Terra, vibrem amb ones distorsionades:
amunt i avall, de biaix, cap per avall,
fent el pi, fent volantins,
difícilment ens mantenim dempeus.

Tanmateix em plantejo com
tothom, quina cosa se'ns demana
ací, quan no encapçalem
cap projecte humà,
quan des de tostemps, hem seguit
les directrices d'uns invasors.

Gaia, emet una mena de cançó
melangiosa, barrejada de sospirs
estremidors...Volgués adelitar-la,
acontentar- la, perquè me l'estimo
de tot cor...Li compondré una
reconfortant corranda. 

Tantes vegades em va salvaguardar
dels expoliadors, que no puc
abandonar- la en mans dels
inquisidors....Com m'ho faré...?

Encara no ho sé, pero als somnis
en manifesta un viaró frondós
d'arbredes i, un indret al fons
d'una cavorca.

El viarany al desssota d'un cel
obscurit,
mormola remors de mussols
apujats al brancam. Alerten
de presagis no enunciats.

En introduir- me a dintre de
l'espluga, m'ofereixen un
escambell de tarquim.

Escolto paraules tendrívoles,
obro els ulls i, em desvetllo sense
a penes recordar cap missatge.
Això si, em sento gronxada amb
cançons de bressol.








Adela Payá i Prats
            🦉