UN PASSEIG ACALORAT...

A L'ENTORN DE LA FONT 
DEL QUINZET A ALCOI



                               

UN PASSEIG
ACALORAT...!



Mentre, tu, tot assedegat
cercaves lliurement
l’ombra de la figuera,
jo m’hi vaig deixar dur
per les obagues
d’uns pollancres,
alhora,
que omplia la meva
cantimplora a la font
del Quinzet.

L’aigua rajava gotim
rere gotim,
fins que la vaig omplir
del tot.



La suor em regalimava
per tot arreu,
el Sol no es cansava
d’escalfar-me'n el cos i,
em deia que al meu pas
alentit, li’n restaven 

dues ales.


Ocellets, dueu-me 

a sobre vostre,
que avui ni anant a poc a poc
no sé, sí a casa hi arribaré...!


El fet d’alenar, fins i tot,
ja em costa,
aquest aire tan
rescalfat, no s’hi pot
ni respirar.


Els corets amb èlitres
de color envermellit,
em traslladen
a la meva llar i,
en obrir el ulls,
pètals de roses roges
voletejaven per l’impuls
de les ventades.


Mentre tu hi pensis
amb la poca tolerància
envers la frustració
dels fracassos,
jo ho feia, per sortir- me'n
vencedora de cadascuna
de les vegades
en que la vida
m’hi havia negat
la meva pròpia
existència.


Pensaments, ancorats
de passes,
rodolant pels paisatges
més ressecs i, força caldejats,
em feien sabedora de les
elucubracions de la
Mare Terra.







Adela Payá i Prats




                              

UN COMIAT SENSE LLÀGRIMES...

UN COMIAT
SENSE LLÀGRIMES...!




Voldries confiar amb ell,
és clar,
però quan te n’adones
ja veus com coqueteja
amb totes les jovencelles,
com a totes elles
els hi dibuixa
corets i, fletxes i,
colors envermellits,
amb peticions
què de vegades
no pots ni comprendre.


Et dius que no n’hi ha
d’amor entre vosaltres dos,
i, ja no t’abelleix
estar-te’n amb ell.


Voldries confiar amb ell,
és clar,
però ja has decidit que no
vols ser-hi a recer d’un
caçador, n’estàs ben
enfartida de tots ells,
et fan fàstic.


Les seves paraules hi són
municions;
els seus actes,
escopetejades;
i, després tot queda dispers
entre fumaroles.



Aleshores, et preguntes
si estàs de més a la seva vida,
o si més bé n’ets un afegitó.



No t’agrada aquest paper
de borlí, de flocadura
o de volant, de borralló
o de flocall,
no, no t’hi trobis a pler
amb un home que passi
el temps llançant
codolells per sobre d' unes
altres vidrieres.



Ja és fa tan fastigós
i, repetitiu aquest
comportament
masclista.
Només has de dir-li
tot allò què et desplau i,
marxar el més ràpid
possible.


Voldries confiar amb ell,
és clar,
però ell, encara no ha
après què el amor també
mereix un respecte i,
saber anteposar
al davant de tot i, de tots,
a la muller que un,
s’estima
i, aquest home,
no sap el significat
de les querences envers
una dona.



Apa, fes la maleta, arreplega
totes les teves coses i,
acomiada’t d’ell
No n'és el teu company
de l’ànima.







Adela Payá i Prats
              💥






     

                               

                                        
                             

REVETLLA DE SANT JOAN...

FOGUERES DE SANT JOAN




REVETLLA
DE SANT JOAN...!



Foguerades
de Sant Joan
a vorera de mar,
ens duen flames
envermellides,
què entre saltirons,
gambirols
i, camejades ben
allargassades,
n’haurem de travessar
el seu cor bullint
de resplendors.


Desitjos a sobre
de papirs encalcinats,
abrusarem
un rere l’altre,
on ja ben grisencs i,
fumejats
voleiaran fins arribar
a l’airecel.


L’encarregat per fer-ne
acomplir els anhels
de tothom,
feina en tindrà de sobre,
encara que un any
li’n caldrà
per a poder-los posar
de manifest.


I, des d’allà dalt,
globus de colors,
davallen per tot arreu...!


Dues brimarades amb
aparences de peixos
enrogits, d’entre les
onades han ressorgit,
i, a mesura que hi van
apropant-s’hi en
van adquirint de mica
en mica,
formes d’humans.



Al bell mig, del sorralenc
de peus despullats,
inicien la dansa del foc.


I, un a un, anem afegint-se'n
a la roda dels ballarins.


La lluna tota platejada,
ens acompanya i,
de tant en tant, en
fa aliances amb petits
núvols què com reguerols
ens llancen
degoteigs alliberadors.


Nit de Sant Joan, dos cors
s’entrellacen i, des del fons
de tot dos, un nenúfar
n’ha rebrostat.


Pètals de sedalines,
s’engalzen com
perles d’un collaret
i, en aplegar l’alborada,
de la mà han marxat
sigilosament,
amb cossos eixumorats
i, amb boques de regalims.


Primer regal dels emissaris
del Cel, atorgat...!






Adela Payá i Prats



                                               

FLAMARADES...

INCENDIS ALS BOSCOS

FLAMARADES...

Matinada calorosa,

de finestrals escalfats,

on una mà atàvica

abaixa tendals.

La casa enfosquida,

de raigs llumeners

exclosa,...Un eixam

de borinots zumzeja            

a l’ampit de les vidrieres.

Els cossiols de les flors

esparpellades, hi són

dolçament pol.linitzades,

mentre un canari esgrogueït

fa refilets de melodies

esbalaïdes...

Al carrer, la canalla juga

a l’ombra de les arbredes;

en arribar les agulles

a la confluència de totes

dues: dotze hores del migdia,

els nois inauguraran

els seus primers

banys als bassiols del poble.

Xipolleigs i més xipolleigs,

riallades entre jocs aigualits,

capbussons de cossos d’infants

i, un xiulet esfilagarsat

a tots alhora, els adverteix

de l’arribada de les flamarades.

Un incaut amb mans vessades

de diners li n'ha botat foc

als paratges.....Els bombers

acaben d’arribar-hi...!

Aprofitant les altes

temperatures, els panxuts

de torn, per tal de fer-ne calés,

paguen als incendiaris

més del que imaginarien i,

aquests sense cavil·lacions

cremen més del promès...

Als estius, els pobles

muntanyers, 

els més amenaçats,.

..Els ullassos dels depredadors

hi són a l’aguait.

No perden cap passada,

en empobrir a més

i, més gentada,

tanmateix que les seves arques

hi siguin reblertes de monedes

d’or, fins a repixar..

Adela Payá i Prats

                                        

EMBOSCADES I, ESCALES D’AMOR...

6ooo graons hi va construir Liu Guojiang

per a la seva estimada Xu Chaoqin

                                

EMBOSCADES

I, ESCALES D’AMOR...

De les dolces paraules

entre gambirols

pausats i, ben mesurats,

hi vas davallar

sigilosament

fins les grolleries,

més bel·ligerants i,

els insults un tant

escalabrats. Només

hagués restat uns cops

injustificats.

Un Llenç, el teu:

“Dos cadires

desequilibrades...”

De les promeses,

brollant com poncelles

als nostres jardins,

en vas fer un farcellet

força sumptuós,

i, al bell mig,

de les bancalades,

flors de foc

s’hi varen enlairar

envers les gramalles

de ceruli.

Van Gogh es talla

una orella...

“ Nit Estelada a Arlés...”

Les volences, totes alhora

magolades,

cruspides d’incerteses,

i, de dubtes,

de rancúnies i, de calumnies,

s’esvaeixen a poc a poc

entre les boirines.

Jeanne Hébuterne, esposa

de Modigliani, rera la mort

del seu espòs, es suïcida

amb el nen dels dos, al seu

ventre...  

La meva ànima atordida

em deia:

Un pas avant;

un anar tancant

portes, què de cap manera

no hauries de tornar

a obrir-les;

un somriure ben ample;                     

un cor esplendorós,

per quan arribi l’amat,

poder oferir-li’n

els tresors per endevinar

i, els encriptats per

desxifrar.

Liu Guojiang li’n va

construir a la seva estimada

Xu Chaoqin, sis mil esglaons

a la muntanya, que van

anomenar l’escalinata

de l’amor....Història verídica

de dos grans enamorats...

Adela Payá i Prats

 

FANTASMES...

FANTASMES...!


Al comediant dels eteris,
fàmul dels falsos déus,
a tu, ...a tu,..t’escric.


No et cansis de presentar-me’n
a cada cop, aquest bestiari
de feres ben ferotges...?


No t’ha arribat ja l’hora de
que abandonis el teu esbarjo,
per a fer-ne esclatar el teu
riure....?


N’estic força esgotada, dels teus
personatges tan estrambòtics.  


Aquest últim, hi va ser terrible,
amb la seva pell força encrostada,
i, amb un cor de naftalina
que tot ho empudeïa amb les
seves males accions.


Vés-te’n del meu costat i, no
hi vinguis més, no m’agraden
els teus amics, tan enemics dels
humans, aparta’ls del meu costat i, marxa per sempre.


No aconseguiràs fer-me canviar
de parer, ja saps massa bé què els teus titelles de porcellana
tan canviants i, tan polimòrfics
no em plauen gens ni mica.


I, lleva’t aquesta idea teva de
tornar a casa meva, ja saps
que no ets ben rebut, així que
ja no vull les teves actuacions
teatrals.



Ni que et posis disfresses
d’invisibilitats, ni que m’apaguis
el televisor i, menys encara
la meva llumeta de la tauleta
de nit, no vull aquests,
els teus jocs,
però sobretot has d’endur-te’n
tots els teus monyicots;
en fan molta por i, no m’abelleix
albirar-los de nou.


La balconada n’és oberta, ja pots
sortir o potser prefereixes
fer-ho travessant les murades...?



Doncs adéu i, que hi sigui per
sempre...!






Adela Payá i Prats
             🤡

  
                                      

                            

GONGS...

UN GONG

                                          

GONGS...

Se’ns adorm la veu i,

res no s’atrevim a dir;

balla que balla,

fes giragonses,

què al caure al terra

tot et donarà voltes i,

mentrestant,

en un lloc no determinat,

ja n’hauran assassinat

a milers d’éssers humans.

Un Gong...! 

Espasmòdic

Se’ns emmudeixen les nostres

cordes vocals, gairebé

es paralitzen quan allà al lluny

o ben a prop,

un pallasso vestit a rombes

sosté a la seva mà un garrot

i, amb ell, apallissa a uns nois.

Al mateix temps, un arlequí

mig psicòpata trosseja a

Colombina...,

La sang vessada al terra

dibuixa cors transgènics.

Un Gong...! 

Estrident

Se’ns col·lapsen les neurones

quan els grans mentiders

de galtes envermellides,

i, panxes ben rodones 

se n’aprofiten

de tots i, tanmateix

presumeixen

de fer-ho tan bé;

imitadors dels humans

amagant pells d’escates,

que han vingut a la Terra

a fer-ne saqueigs sense

descans.

Un Gong...!   

Maquiavèlic

Se’ns gela la sang quan

alguns ens informen

d’un gavadal d’experiments

genètics amb els cossos dels

humans,

fruit dels segrestes

i, de pactes amb els governs

de torn,

i, encara que tothom

s’hi fa creus,

hem de reconèixer

la nostra ignorància a sobre

de l’existència de qualsevulla

criatura en aquest planeta.

Un Gong..!    

Incessant

Adela Payá i Prats