EL COS, ARRAPAT...!

EL COS, ARRAPAT...!




S'esvaneix el somriure
postís;
l'esguard que
mai no hi va ser sincer;
les mans què de cop
s'hi tornaren garfis;
el cos flamíger
reblert de fiblons.
S'hi trastocà el cap
amb roentor de
bogeries.

No n'era humà...!

Des dels camins de les
dolceses, he passat
a trepitjar pels vessants
dels turons més abruptes;
i, a mesura què n'he anat
acomplint anys
he trobat exemplars
d'animalots
força heterogènis.

Però, ell, ja s'hi dilueix
entre els colors ocre i
ambre;
recobra la seva imatge
de bestiola;
bramula com un bou
enmig dels prats.
Com la lluna, hi mostra
els seus cràters dissenyats
a propòsit;
la seva part fosca i, no
visible, a ull nu,
hi amaga secrets
i, mal auguris.

S'esvaneixen els mots
descurats,
cauen al terra
disgregant-s'hi entre vocals
i, consonants;
com pluja arrebolada
s'estampen contra les
llambordes.

S'hi difuminen per les airines
els pensats actes acollonits,
tremolosos e impotents,
per a no esdevenir-se'n en
accions reblides de lluentor.

De totes maneres,

ell,
no n'era humà...!

Lluïa amb pellofes
d'escates i, esguard
punxerut.
Imitava el cor dels homes,
però res no hi podia sentir.
Eixorc de sentiments, en
acaronar un cos, les mans
se li'n convertien en urpes
emplenades de moltes
unglades.


 ESGRATINYAVA....!



Adela Payá i Prats
😈👹👺☻💀😨🤢