ON M'HI TROBO...?
Un passeig sota un èter
enfosquit,
encumbrat pels estels
platejats.
Traqueteigs sords dels tacons
en trepitjar les llambordes.
Una soletat inquietant,
un silenci desconsolat,
una incomunicació que
trenca la barrera del so.
El temps se n'ha detingut.
Arreplego fils de llum
blava, els hi dono forma
de corcell alat i, al galop
inicio recorreguts pausats.
Inclemències de la
metereologia, em retenen
a dintre dels núvols,
on el seu guardià m'ompli
els dits d'anells esponjosos.
Contemplem la Terra
des de molts angles;
duu túnica a quadres
al lloc on s'està fosca
i, enagos blancs on el
Sol la tenyeix de llimona.
De cop i volta, la Mare
Terra, estiregassa els seus
braços immensos
i, em trasllada
enllà, on viuen els humans
alígers.
Un d'ells m'és familiar
i, a la seva morada, a sobre
de les copsades dels arbres
figuratius,
m'alliçona a l'entorn de
l'Univers.
La solitud n'és emplenada
per la seva presència;
els seus mots hi fan reverberar
els espais amb retrunys
d'esquelles;
el temps no existeix i, em
sento més viva què mai
no ho havia estat.
Potser vagabundejo entre
diverses dimensions, hi faig
saltirons d'ací per allà i, ben bé,
dubto d'on m'ho hosatjo.
Ha de ser un somni d'ulls tancats
i, cos reposant a sobre del llit.
Adela Payá i Prats
👀👁👣💋🌿🍂🍃🌾
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada