QUIESCENT...!

QUIESCENT...!


Al darrere dels finestrons
ben closos,
entreveig el teu
rostre enllorat,
el teu esguard fugísser.

Cabells rulls d'estalactites,
colpegen amb inclemèncìes
els vitralls...El palpís dels dits
premen amb força el crostim
metàl.lic.


Et miro tendrament i, no
comprenc aquest
empresonament teu,
tan submís i, tan assumit.

La por, pot fer-ne esborralls
de les ales que enduem enganxades,
fins i tot, posar-ne argolles
al voltant dels peus i, de les mans.
Afegir-ne còdols a la
gargamella i, constrenyir
les ganes per escridassar.
Immobilitzar-nos vers
la quietud i, convertir-nos
en éssers fossilitzats.


A la distància, encara
entrelluco els gestos d'una
criatura vivint a contracor,
acceptant normes i, regles
per tal de no amoïnar a cap
ni un, decidit, estoicament,
a no alliberar-se'n de les
baules.

Un mort vivent, que hi treu
la seva ràbia amagadissa
de tant en tant,
què atempta contra el seu
proïsme, donant-li'n a tastar
cullerades del seu mateix
xarop.


En ataüllar-te, no n'he pogut
reprimir l'acte d'agafar-ne unes
pedres ben gruixudes i,
llençar-les contra els teus
ventanals.



Aldarulls de cristalls trencats...!

Tot i així, n'has segut incapaç
de fugir de la teva gàbia,
ni una mà te n'has atrevit
a bellugar,
ni tan sols has assajat l'intent
per escapolir-te'n.

Inert, com estàtua de sal,
t'has instaurat enmig del
marc què et delimita
de contorns ben fixos;
em preguntava, sí tal vegada,
no te n'havia confós amb
un maniquí d'escaparata
o amb un ninotet de fira.

Com la mandra hi té
la puixança per parasitar
éssers humans fins a
l'anquilosament..i, dur- los a renunciar
de ple, a la seva integritat?



Com ens hem fet tan ignorants
que no contemplem la
possibilitat d'excel.lir- nos
a cada moment;
com romanem tan eclipsats
al davant de les luminiscències...?


Al darrere dels finestrons
ben closos, eixamples
llunes de metall, on un dels
seus sabres lunars, ja n'ha pres la decisió de
degollar- te sense pietat.







Adela Payá i Prats
🎈🃏🔓🔒🔮😎🏌️‍♂️🤹‍♂️