L'ARQUETA PERDUDA...!
Tot ho vaig guardar
a la nosstra arqueta:
els poemes,
els llibres,
els petons carmesí,
les frases amorosides,
les abraçades violetes,
les llàgrimes perlades,
les nostres petges
dibuixades a les serres,
les nostres nits,
arraulits ambdós al mateix
seient,
entre l'hivern,
i, la primavera,
a redossa de
l'estiu i, la tardor.
Tot ho vaig ornamentar
de pinturas amb colors
càlids i, de musicalitats
endolcides;
de viaranys, què tan sols
se'ns obrien als dos
en estimar-nos
de veritats, com una
portalada entreobrint-s'hi
al clam de dos cors
bategant a l'uníson.
Però la criatura què tant
volia, hi va ser
engolida per la terra
humitejada, tota ella,
maquillada de rosada
amp pigues de bruixota,
donant eixida al monstre
de les coves argentades.
L'arqueta, hi va ser soterrada
per les úrpies allargassades
de les fàmules endolades,
sota un oceà de mercuri,
on sucumbeix,
clavetellada, contra el sorramoll.
Ja tot s'ha esvanit,
no em resta cap record,
i, en cloure els ulls,
un diabló, força enlletgit
va mastegant amb parsimònia
el què amb tant d'esment
hi vaig anar cobricelant.
Al lluny, una veu esmorteïda
s'hi pot escoltar
de tant en tant,
semblen els planys
d'un home amb l'afany de
sortir-se'n
de dintre de les sorres
movedisses.
El meu cor, ara mateix,
n'és el cofre orfe, de tot
aqueix temps viscut,
on només hi fa de caixa
de ressonància
als laments d'un ésser,
què s'hi nega a romandre
enclotat al fons de la gleva.
Adela Payá i Prats
🤤😯😌😓😲😦😞
